GAVA_Cronologia_evolucio_constructiva

UCV

Claudia Vily

en 9/4/2025

Material

¡Estudia con miles de materiales!

Vista previa del material en texto

Ajuntament de Gavà
__________________________________________

CRONOLOGIA DE L'EVOLUCIÓ CONSTRUCTIVA A PARTIR DE
LA HISTORIOGRAFIA SOBRE EL CASTELL D'ERAMPRUNYÀ

(Gavà, Baix Llobregat)

David Galí
amb la col·laboració de Raquel Lacuesta i Àlvar Cai xal
Secció Tècnica d’Investigació, Catalogació i Difusi ó

Juliol de 2012

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 2

Galí, David (juliol 2012). Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la
historiografia sobre el castell d’Eramprunyà (Gavà, Baix Llobregat). Diputació de
Barcelona, Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. [SPAL]

Aquest treball és inèdit i se’n prohibeix la còpia o reproducció. En cas de
citació, s’haurà de fer segons consta en la referència anterior i es troba sota
una llicència Creative Commons del tipus:

Reconeixement - NoComercial - CompartirIgual (by-nc -sa): No es permet
un ús comercial de l'obra original ni de les possibles obres derivades, la
distribució de les quals s'ha de fer amb una llicència igual a la que regula l’obra
original.

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 3

ÍNDEX:

1. DADES BÀSIQUES ..................................... .................................................. 4

2. PRESENTACIÓ I OBJECTIUS DEL TREBALL ............................................ . 5

3. RESULTATS DE LA RECERCA HISTORIOGRÀFICA................................ 10

3.1. Les primeres aproximacions per part d’estudios os de
l’arqueologia i la historia i d’excursionistes a le s darreries
del segle XIX .................................................................................................... 10

3.2. Les llegendes sobre el castell i la baronia d’ Eramprunyà ................... 12

3.3. Els plànols i dibuixos del castell i els mapes del territori
de la baronia d’Eramprunyà d’època moderna i contem porània ............... 13

3.4. L’obra cabdal sobre la baronia d’Eramprunyà pu blicada
l’any 1911 per Francesc Bofarull i altres aportacio ns puntuals
divulgades durant el segle XX........................................................................ 19

3.5. La identificació dels espais i elements arquit ectònics
del castell i les hipòtesis de les fases constructi ves plasmades
en croquis i plànols realitzats a l’últim terç del segle XX ............................ 22

3.6. Les novetats sobre la història de la baronia d ’Eramprunyà,
dels seus possessors i de la capella de Sant Miquel
proporcionades durant la darrera dècada del segle XX
i la primera del segle XXI ................................................................................ 26

4. LLISTA DE BIBLIOGRAFIA CONSULTADA......................................... ...... 34

5. LA HISTORIOGRAFIA..................................... ............................................ 38

6. QUADRE RESUM CRONOLÒGIC............................................................... 98
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 4

1. DADES BÀSIQUES

Denominació: Castell i església de Sant Miquel d’Eramprunyà

Municipi: Gavà

Comarca: Baix Llobregat

Localització: Parc Natural del Garraf

Tipologia: Arquitectura militar i religiosa

Època: Conjunt documentat des del segle X, amb reformes posteriors (segles
XII, XIV, XVIII i XIX)

Propietat: Ajuntament de Gavà

Protecció monumental:
Bé Cultural d’Interès Nacional (Castell d’Eramprunyà, R-I-51-5484), per la seva
condició de Monumento de Arquitectura Militar, segons el decret de 22 d’abril
de 1949 expedit pel Ministerio de Educación Nacional (“S. Miguel de
Eramprunyá”, número 106)

Catalogació per part de l’Ajuntament de Gavà:
Jaciment arqueològic ibero-romà del castell de l’Eramprunya, element A-15 (Pla
Especial de Protecció i Catàleg del Patrimoni Arqueològic de Gavà, aprovat
definitivament el 15 de desembre de 1999 i redactat pels arquitectes Manuel
Giralt i Clausells i Jordi Rogent i Albiol)
Castell de l’Eramprunyà i ermita de Sant Miquel, element 57 (Pla Especial de
Protecció i Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Gavà, aprovat definitivament
el 22 de març de 2000 i redactat pels arquitectes Manuel Giralt i Clausells i
Jordi Rogent i Albiol).

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 5

2. PRESENTACIÓ I OBJECTIUS DEL TREBALL

El castell d’Eramprunyà va ser declarat Monument Històric-Artístic l’any 1949,
arran d’un decret pel qual tots els castells de l’Estat espanyol quedaven
protegits com a “Monumentos de Arquitectura Militar”. Aquest fet, que va
permetre salvaguardar les fortaleses i els seus entorns naturals, també va
beneficiar al castell d’Eramprunyà, les ruïnes del qual, durant el darrer quart del
segle XIX i el segle XX, van ser sovintejades per excursionistes i visitants atrets
per la bellesa de l’indret i del paisatge de la contrada. L’any 1961, quaranta
anys després del darrer aplec que es va celebrar a la capella de Sant Miquel
d’Eramprunyà, va arribar a Gavà un jove vicari, Abelard Sayrach i Fatjó dels
Xiprers (Barcelona, 1930-1976) que va restaurar l’església amb l’ajut de joves
del poble i tornà a instaurar l’aplec. Aquesta actuació perseguia l’objectiu de
despertar l’interès dels gavanencs per la parròquia i pel poble. Algunes
dècades més tard, arran de l’aplec de Sant Miquel de l’any 2001, es va fer una
campanya per pressionar la propietària del castell perquè el cedís a mans
públiques. Es va editar una postal adreçada a Odília Girona Salgado -besnéta
de Manuel Girona Agrafel, marquesa vídua de Pozo Rubio i baronessa
d’Eramprunyà-, que els assistents a l’aplec només havien de franquejar i enviar
per correu en què se li demanava la cessió.

El dia 8 de juny de 2005 va morir Odília Girona i l’Ajuntament de Gavà va
sospesar la possibilitat de negociar la compra del castell amb els hereus, ja que
l’anterior propietària no se’n volia desprendre. L’adquisició permetria consolidar
les ruïnes i facilitar l’accés al monument, fets que havien estat obstaculitzats
fins aleshores.1 El març de 2007 l’Ajuntament va comprar el castell a la família
Girona i va crear la Comissió Cívica del Castell d’Eramprunyà, per tal d’elaborar
propostes de cara a la recuperació d’un monument d’especial significació per a
la població i per a la història medieval i moderna de Catalunya. El 16 de
desembre de 2008, el tinent d’alcalde de Gavà, Víctor Carnero López, va
comunicar a la presidenta delegada de l’Àrea d’Infraestructures i Habitatge de

1 “La muerte de la propietaria del castell d’Eramprunyà abre las puertas a su adquisición
pública”. El Far, 8 de juliol de 2005.
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 6

la Diputació de Barcelona, Anna Hernández, que l’Ajuntament desitjaria poder-li
donar a conèixer els projectes que s’estaven duent a terme sobre elcastell des
del consistori, per poder establir línies de col·laboració entre les dues
institucions i garantir la preservació del monument per al gaudi de les
generacions futures.

El 14 de gener de 2009, l’Àrea va encarregar al Servei de Patrimoni
Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona que estudiés les intervencions
que podrien realitzar-se al castell i, deu dies més tard, es va produir una
ventada a conseqüència de la qual van caure alguns murs. Per tot això, el 4 de
febrer següent, el cap del nostre Servei, l’arquitecte Joan Closa, va visitar el
monument acompanyat per Joan Anton Bruna, Director de Serveis de l’àmbit
de Benestar i Serveis a les persones, i Mònica Borrell, Directora-gerent de
l’Institut Municipal de gestió del patrimoni cultural i natural, ambdós de
l’Ajuntament de Gavà. Després de la visita, el cap del Servei va considerar que
calia emprendre les següents accions de manera urgent i per ordre de prioritat:
tancament del recinte a les visites lliures, consolidació de les parts inestables
de les restes, protecció de recorreguts per als visitants i obertura restringida i
amb guiatge a les restes del castell. De manera paral·lela seria necessària la
realització dels següents treballs per al coneixement del monument i la
posterior intervenció: aixecament planimètric i topogràfic, estudi històric, estudi
arqueològic i redacció d’Estudi Previ de Projecte i Pla d’usos (Pla Director que
recollís els treballs fets per l’Ajuntament de Gavà en matèria de participació
ciutadana). El 2 d’abril de 2009 es va produir una reunió entre l’Ajuntament i la
Diputació, on va acordar-se que, primerament, s’encarregaria un projecte
d’actuacions urgents (tancament del recinte, adequació per a la visita pública i
consolidació de les restes) i, posteriorment, un de global, de restauració del
monument, on l’SPAL aportaria el suport tècnic per tirar endavant les primeres
actuacions. El 16 d’abril següent Anna Hernández comunicava a Joaquim
Balsera, alcalde de Gavà, que havia indicat a la Gerència de Serveis
d’Equipaments, Infraestructures Urbanes i Patrimoni Arquitectònic, de la qual
depèn l’SPAL, que procedís a la redacció d’un projecte d’actuacions urgents a
efectuar al castell, el qual va ser presentat per Joan Closa a l’Ajuntament el 15
de juny de 2009, i d’un altre de global.
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 7

El 4 de febrer de 2010, l’Ajuntament i la Diputació van signar un conveni per tal
d’endegar accions urgents al castell, orientades a la seva consolidació i
preservació en tres fases. La primera, el tancament del recinte del castell per
evitar danys al monument i a les persones; la segona, creació de recorreguts
protegits i senyalitzats per a les visites guiades al castell, per garantir-ne l’accés
i seguretat per part dels visitants, i la tercera, la consolidació d’urgència per
preservar les restes i dotar de seguretat al visitant. Aquestes actuacions
d’urgència formaven part d’un projecte de recuperació del castell en sis fases
basat en les propostes de la Comissió Cívica del Castell d’Eramprunyà. Les
tres darreres fases incloïen un aixecament planimètric i topogràfic del castell
per conèixer la realitat física i el seu entorn, els treballs d’investigació històrica i
arqueològica, i la redacció d’un pla director que ha de guiar futures
intervencions en el monument. Les dues primeres fases es van executar entre
la primavera i l’estiu de 2010, i aleshores la Unió Muntanyenca Eramprunyà,
d’acord amb el Museu de Gavà, va organitzar visites guiades gratuïtes al castell
cada segon diumenge de mes excepte l’agost.

El 24 de març de 2011 va signar-se el conveni específic entre la Diputació de
Barcelona i l’Ajuntament de Gavà per a la investigació històrica a través de les
fonts escrites documentals i la recerca arqueològica al castell d’Eramprunyà en
dues fases respectives. El pas previ a l’elaboració de l’estudi històric
documental del castell és l’objecte del present treball. La recerca arqueològica
també comprenia la desbrossada selectiva prèvia a l’excavació i la consolidació
posterior, si s’esqueia, de les restes excavades per garantir-ne l’estabilitat, així
com la consolidació de l’espadanya de l’església de Sant Miquel, que
presentava pèrdues de material, fissures i esquerdes en la fàbrica, i un lleuger
desplom cap a la façana de migdia del temple; la desbrossada no només era
necessària per deslliurar les restes de la vegetació que l’envaïa a causa del seu
abandonament, sinó també perquè hi havia originat alguns danys i calia
deturar-ne la degradació. A més, l’actuació també havia de comptar amb el
suport de diferents tasques complementàries per facilitar la comprensió del
monument, com ara aixecaments planimètrics, reportatges fotogràfics etc.

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 8

Els treballs referents a aquella segona fase van efectuar-se entre la primavera i
la tardor de 2011. Entre el 4 de juliol i el 28 d’octubre d’aquell any es va obrir un
sondeig arqueològic a tocar de la muralla meridional del conjunt amb la intenció
d’establir una primera seqüència estratigràfica de l’evolució històrica del castell
en aquell sector. Simultàniament, es va procedir a la retirada de runa
acumulada en les sales de l’àmbit C del recinte sobirà (cos de la banda de
migdia) fins assolir el darrer nivell de circulació. Posteriorment, es van
consolidar els elements constructius posats al descobert en aquell àmbit, tant
de manera preventiva, per tal d’assegurar-ne l’estabilitat i evitar despreniments,
com estructural en diferents punts per tal de garantir la pervivència de trams de
murs i restes amb perill d’esfondrament. Pel que fa a l’espadanya, se’n va
sanejar i rejuntar la fàbrica de mamposteria de la seva estructura, i de maó dels
seus dos ulls amb morter de calç. El seu coronament, format a dues aigües,
també es va sanejar i consolidar i s’hi van reposar tres quartes parts de les
peces ceràmiques que el protegien; a cada brancal de l’obertura de ponent hi
havia una platina metàl·lica ancorada per tal de suportar la campana que
només es col·loca durant l’aplec de Sant Miquel, de la qual es van eliminar les
restes d’òxid i s’hi van aplicar dues capes de protecció i una d’acabat.2

El dissabte 14 de gener de 2012 el cap del Servei, Joan Closa, la cap de la
Secció Tècnica d’Investigació, Catalogació i Difusió, Raquel Lacuesta, i
l’arquitecta tècnica de la Secció Tècnica de Projectes, Obres i Manteniment,
Cecília Sanjurjo, van fer una visita al castell amb membres de la Unió
Muntanyenca Eramprunyà, Mònica Borrell, directora del Museu de Gavà, i
Josep Campmany, físic i estudiós de la història d’Eramprunyà per tal d’explicar
les primeres hipòtesis de l’evolució del castell i l’església i de la troballa de
material ibèric al costat del pany de muralla excavat del recinte jussà.

2 CAIXAL MATA, A. Informe previ dels treballs de recerca arqueològica al Castell de l’Eramprunyà
(Gavà, Baix Llobregat). 7 de setembre-4 de novembre de 2011. Servei de Patrimoni
Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona. Barcelona, març de 2012 [inèdit]; CLOSA
PUJABET, J.; SANJURJO MARQUINE, C. Consolidació de l’espadanya de l’església de Sant Miquel i
de les restes trobades durant la recerca arqueològica a realitzar al castell d’Eramprunyà. Gavà.
Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona. Barcelona, maig de 2011
[inèdit].

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografiasobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 9

Finalment, el 12 d’abril de 2012 es va signar el conveni de restauració de la
coberta de l’església de Sant Miquel i de desenrunament arqueològic del
recinte sobirà del castell d’Eramprunyà entre la Diputació de Barcelona i
l’Ajuntament de Gavà.

L’objectiu del present estudi és recopilar i analitzar la historiografia relativa al
lloc. Fins l’actualitat, sobre el castell d’Eramprunyà s’ha realitzat una extensa
sèrie de treballs que, a primer cop d’ull, més aviat semblen estar en relació amb
la història de la baronia i dels seus titulars, que no pas amb la realitat física del
castell i de la seva evolució constructiva. Per això, es fa imprescindible, abans
d’emprendre la recerca documental sobre el monument, fer una revisió crítica
d’aquelles aportacions, comentada per ordre cronològic, amb la finalitat
d’esbrinar si hi ha llacunes documentals, si resta algun arxiu per consultar o bé
si s’han de repassar algunes de les dades aportades en els estudiats. Aquest
treball, paral·lel a la recerca arqueològica, servirà de base per a la redacció del
Pla Director del castell d’Eramprunyà. A tal efecte, el dia 15 de juny de 2011
diferents tècnics de la Secció Tècnica d’Investigació, Catalogació i Difusió de
l’SPAL –la seva cap, Raquel Lacuesta, l’historiador David Galí i els arqueòlegs
Àlvar Caixal i Xavier Fierro- van visitar l’arxiu de Gavà per tal de recollir
bibliografia, fotografies i documents gràfics sobre el castell.
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 10

3. RESULTATS DE LA RECERCA HISTORIOGRÀFICA

3.1. Les primeres aproximacions per part d’estudios os de l’arqueologia i
la historia i d’excursionistes a les darreries del segle XIX

El castell d’Eramprunyà ha estat objecte d’interès científic des del darrer terç
del segle XIX, quan van començar a sovintejar-hi visites d’estudiosos de
l’arqueologia i de la història i d’excursionistes, que van fer les primeres
descripcions i aproximacions als personatges i esdeveniments que van marcar
el seu passat. Amb anterioritat, durant els segles XIV i XV la família Marc, que va
obtenir el castell per l’adquisició que en va fer Pere Marc al rei Jaume II el Just
d’Aragó el 4 de febrer de 1323, va recopilar els documents que legitimaven la
seva titularitat sobre aquell patrimoni i d’altres sobre la seva administració en el
Llibre de la baronia d’Eramprunyà. Però aquest llibre va més enllà d’una
extensa compilació d’actes notarials, ja que alguns membres de la nissaga
Marc hi van deixar empremtes per a la posteritat. Jaume Marc III (baró
d’Eramprunyà entre 1455 i 1466) va explicar el naixement dels seus fills Isabel,
Lluís, Jaume, Carles, Maria i Pere, els dos darrers vinguts al món al castell
d’Eramprunyà. Per la seva banda, Jaume Marc IV (1466-1498), va narrar la
presa del castell per part de tropes franceses enviades per la Generalitat de
Catalunya l’any 1469 durant la Guerra Civil Catalana que va enfrontar aquesta
institució i el rei Joan II (1462-1472); precisament, les primeres cites al castell
en la historiografia són notícies relacionades amb aquella guerra i amb el rei
Joan II, aportades l’any 1863 per Manuel de Bofarull i de Sartorio (Barcelona,
1816-1892), que va ser director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

L’arqueòleg i naturalista Francesc Martorell i Peña (Barcelona, 1822-1878) va
dedicar-se a estudiar els recintes fortificats de Tarragona, Olèrdola,
Eramprunyà, Casserres i Girona i les sepultures que qualificava d’“olerdulanas”,
com les de la pròpia Olèrdola, del castell d’Eramprunyà i d’altres indrets. En els
seus Apuntes arqueológicos, redactats el 1871 i publicats pòstumament vuit
anys més tard, va fer una detallada descripció del castell d’Eramprunyà,
incloent-hi les inscripcions gravades a la penya del recinte fortificat, dels anys
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 11

1375, on es data l’inici de la construcció del mur del castell per part de Jaume
Marc, i 1729, quan hi havia una guarnició de Sant Climent de LLobregat
(Martorell la datava erròniament, de 1772), després de visitar-lo el mateix
Martorell dues vegades, la primera amb el filòleg i escriptor vilafranquí Manuel
Milà i Fontanals, autor dels Apuntes históricos sobre Olérdula escrits el 1856 i
publicats el 1868. De l’anàlisi de l’etimologia del mot “Aramprunia” (segons ell,
format per una arrel d’origen hebraica i una altra de llatina), de les sepultures
existents al voltant de la capella castral de Sant Miquel, i de la cisterna veïna, o
bassa, va concloure que l’establiment humà a l’indret era molt més antic que
l’església, la bassa i el castell, ja que va observar algunes sepultures tallades
per la segona.

Entre les dècades de 1870 i de 1880 es van produir sis visites al castell per part
d’alguns membres d’entitats excursionistes barcelonines, que van interessar-se
per l’arquitectura i per la història del monument. El dibuixant, tipògraf i fundador
de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques Eudald Canibell i
Masbernat (Barcelona, 1858-1928) s’hi va desplaçar els dies 15 de juliol de
1877 (aquesta vegada acompanyat per Felicià Marí, també membre de l’ACEC)
i 8 de setembre de 1879. Va destacar-ne la cura que tenien els masovers que
hi vivien, segons el seu punt de vista, és clar, ja que, segons explicava, el 1875
calia renovar la part del castell que habitaven (“la seva habitació”) i només en
van emblanquinar l’entrada, deixant la resta intacta, sense arrencar ni una sola
fulla d’heura que tapava els murs; també havien col·locat en una sagetera
l’única resta d’escultura que es conservava del castell, un àngel sostenint
l’escut dels senyors d’Eramprunyà, que devia servir d’estrep a algun arc. A
més, va ressenyar les poques coses notables que tenia la capella, una senzilla
creu gòtica, un retaule de l’any 1698 i una imatge de sant Miquel, de gust
barroc, i que la porta d’entrada (la de llevant, ja que la de migdia estava
tapiada) tenia gravada la data 1808. En l’actualitat, la inscripció està molt
desgastada i només s’entreveu aquest any si li dóna la llum rasant del sol;
autors posteriors s’han confòs o han mal interpretat la data i han afirmat que es
tracta de l’any 1868 (Pagès, 1992) o bé del 1568 (Campmany, 2001). Canibell
també va fixar-se en les sepultures, que creia d’origen més aviat “celta”, dels
pobles que habitaren primitivament la Península Ibèrica, que no pas “bizantí”, o
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 12

tardoromà. Per la seva banda, el poeta, forjador i mestre d’obres Jacint Torres i
Reyetó (Barcelona, 1850-1925) va visitar l’indret el 20 d’octubre de 1878. Va
ser el primer que va explicar la successió de senyors i castlans del castell, a
partir de dades extretes de l’Arxiu de la Baronia d’Eramprunyà, de l’Arxiu de la
Corona d’Aragó i de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona; des del segle XI,
quan els comtes de Barcelona Ramon Berenguer I i Almodis van encarregar la
fortalesa a Mir Geribert, fins a les darreries del segle XVI, quan va passar de
mans de la família Marc als Fivaller. Respecte a la fàbrica del conjunt
monumental, Torres esmentava que el baluard immediat al pont d’accés al
recinte sobirà, encarat a migdia, va ser construït, o reformat, a finals del segle
XIV, jaque hi havia sageteres circulars per l’exterior i quadrades per dins, per a
armes de foc, que es generalitzen en aquella època. De la capella deia que, per
la seva volta ogival molt rebaixada i per altres indicis, semblava ser de les
darreries del segle XI o inicis del XII, fruit d’una construcció anterior reformada, i
que li mancava tot l’absis, com si hagués estat suprimit després de fet. Sobre
les sepultures, dissentia d’altres autors i creia que eren d’origen cristià.

3.2. Les llegendes sobre el castell i la baronia d’ Eramprunyà

El 1893, l’advocat i historiador Teodor Creus (Barcelona, 1827-Vilanova i la
Geltrú, 1921) recollia una llegenda sobre la causa de la mort del rei Joan II,
succeïda el 19 de gener de 1479, relacionada amb la baronia d’Eramprunyà, en
haver estat atrapat en un toll de fang d’aquell indret tota una nit. Existeixen
dues altres llegendes sobre el castell d’Eramprunyà que van ser recollides pel
floklorista Joan Amades (Barcelona, 1890-1959) amb diferents versions i que
expliquen, respectivament, la seva destrucció i la mort o emmetzinament de
Carles de Viana, fill del rei Joan II, en aquella fortalesa. Segons el polític i
historiador Miquel Coll i Alentorn (Barcelona, 1904-1990), també n’hi ha una
altra de molt antiga sobre la construcció del castell, que va ressenyar Marcel
Terés el 2002. Coll va interpretar que al·ludia a Mir Geribert i la va extreure del
Llibre de les nobleses dels reys (1425-1475), obra del compilador barceloní
anomenat Joan Francesc. Però, pel que esmenta en aquest llibre, més aviat es
tracta d‘una llegenda relacionada amb el castell vell de Rosanes (Castellví de
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 13

Rosanes), que no pas amb Eramprunyà o sembla que hi ha una confusió entre
ambdós, ja que a l’època altmedieval s’havien denominat igual, “Rodanes”, o
"Rosanes". Francesc explica que “en cateluya si hiera poblat hun noble cavaller
e honrat qui era vengut de gascunya e lo dit cavaller avia nom en mir de biern
senyor de castellvi lo tal castell li consentí lo senyor de rosanes”. Hi ha una
nota marginal, escrita posteriorment amb lletra d’època moderna o
contemporània, on es llegeix “Mir de Bearne sr de castelvel de Rosanes ano
1117” [el text original porta aquesta data al final], però Mir Geribert va morir el
1060 i no hi ha informació de cap personatge anomenat Mir de Bearn, ni
relacionat amb el castell de Castellví de Rosanes ni amb altres indrets.
Reprenent la història narrada per Francesc, Mir va prendre el comte Ermengol
d’Urgell al seu pas pel coll de Begues, se’l va endur a Rosanes i, un cop allí, li
va preguntar si aquella torre fos seva què en faria. El comte va respondre “que
l’obraria realment, per tal com hi havia fort bella mola, e, encara, que no es
pendria per null senyor qui el tengués assetjat, ab que hi hagués vianda. E
sobre aquestes paraules, si li dix lo dit Mir al comte d’Urgell: d’esta mola vós no
exirets, fins que haja obrat lo castell a vostre cost e messió, e que sia tal com
vós diets ne l’havets dictat”. El comte d’Urgell, com que estava presoner i no
podia fer altra cosa, va decidir obrar el castell, “e cant fou obrat lo castell, lleixa’l
anar”.

3.3. Els plànols i dibuixos del castell i els mapes del territori de la baronia
d’Eramprunyà d’època moderna i contemporània

De l’abril del 1897 data una planta del castell d’Eramprunyà que Manuel Girona
i Agrafel (Barcelona, 1817-1905), que havia comprat la propietat el 12 de febrer
d’aquell any, va encarregar al mestre d’obres Ramon Soriano i Tomba, autor de
la reforma efectuada al castell de Castelldefels el mateix any 1897 per a
Girona; d’aquest aixecament, que es trobava a l’Arxiu de la Baronia
d’Eramprunyà, n’hi ha una fotocòpia dipositada a l’Arxiu de Gavà per Josep
Campmany i Guillot. Segurament, Girona, abans de decantar-se per restaurar
el castell de Castelldefels, va considerar la possibilitat de recuperar el
d’Eramprunyà, atès que Soriano qualificava de “patio habilitable” el que es
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 14

troba a nord de l’ala sud del castell, on hi ha la cisterna del recinte sobirà. S’hi
delinea la capella amb un pati a llevant i, cap a nord-est del temple, una “balsa”
(la cisterna, o bassa, excavada a la roca sense coberta). Pel que fa al castell,
es dibuixa el cos que ocupa la banda sud del recinte sobirà, format, de ponent
a llevant, per cinc dependències: “patio”, “entrada”, “cocina”, “escalera”,
“cuadra”, i a l’extrem llevantí “ruinas”. A nord d’aquest cos hi ha el pati esmentat
i més ruïnes:

Alguns autors han aportat altres documents gràfics d’època moderna i
contemporània sobre el castell i el seu territori, extrets de l’arxiu de la baronia,
així com dos dibuixos esbossats durant l’excursió que hi van fer Eudald
Canibell i Felicià Marí el 15 de juliol de 1877, que són els primers que es van
publicar. Apareixien el dia 1 de març de 1879 en la revista La llumanera de
Nova York, en una pàgina dedicada a la Catalunya pintoresca. Es tractava
d’una vista des de l’ermita de Bruguers i una altra des de més a prop, on
s’observa la façana sud de la capella de Sant Miquel, que presenta l’extrem
llevantí de la nau sense cobrir, tal i com es troba en l’actualitat, i de la fortalesa;
el mateix Canibell, en la crònica de l’excursió explicava que “Allí traguérem [des
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 15

de les ruïnes de la capella vella de Brugués] un croquis del castell que’s
domina perfectament y tornárem á empendre prompte ‘l camí cap al meteix
lloch pera dibuixar algunas de sas bonicas vistas”:

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 16

No es van publicar altres documents gràfics fins un segle després, el 1989,
quan l’historiador Josep Eixarch i Frasno (Forcall, Castelló de la Plana, 1915-
Tortosa, 2011) va divulgar un dibuix del castell que data de 1872, i un mapa de
bona part dels dominis de la baronia d’Eramprunyà (Viladecans, Gavà i
Castelldefels) que segons l’autor és de l’any 1590.

El dibuix figura el conjunt monumental, amb la capella en primer terme i el
castell darrere, vist des del sud-oest. La primera presenta la porta de migdia
tapiada i tota la nau coberta amb una teulada a dues aigües amb el carener
paral·lel a la façana de migdia, fins i tot l’extrem de llevant de la nau amb
teulada, que avui està al descobert tal i com es representa al dibuix de Felicià
Marí publicat el 1879 i que en la planta aixecada per Ramon Soriano el 1897
consta com a pati. El castell té el cos de la banda sud força sencer, amb planta
baixa i pis.
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 17

Quant al mapa, que també va ser publicat per la historiadora Dolors Sanahuja
el 2002, s’hi dibuixa, a manera de croquis, la “HERMITA DE SN MIGUEL”, com un
edifici de planta quadrangular, amb coberta a dues aigües i una espadanya.

Precisament, Sanahuja va aportar dos altres mapes que abastaven el mateix
territori, ambdós datats, segons l’autora, probablement del segle XVIII. Enun es
representa, a manera de croquis esquemàtic, el “Castell del Aramprunya”, amb
una torre rodona (que deu ser imaginada, ja que en l’actualitat no se
n’observen vestigis) i la capella al costat amb una espadanya. En l’altre mapa
el “Castell” es mostra com un edifici amb coberta a dues aigües i la capella
també amb espadanya (vegeu-los a la pàgina següent).

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 18

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 19

3.4. L’obra cabdal sobre la baronia d’Eramprunyà pu blicada l’any 1911 per
Francesc Bofarull i altres aportacions puntuals div ulgades durant el segle
XX

El 1905 el jurisconsult i historiador Eduardo de Hinojosa (Alhama de Granada,
1852-Madrid, 1919) va citar alguns documents del “Archivo del Excmo. Sr. D.
Manuel Girona en Barcelona” en la seva obra El régimen señorial y la cuestión
agraria en Cataluña durante la edad media. L’any 1911 es va produir una de les
aportacions mes importants a la història del monument, en la qual s’han basat
bona part dels autors que han escrit sobre la qüestió posteriorment. Es tracta
de l’obra El castillo i la baronía de Aramprunyá, escrita per Francesc de Bofarull
i Sans (Barcelona, 1843-1938), fill de Manuel de Bofarull i successor seu en la
direcció de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Tal i com explica Francesc Bofarull,
aquest llibre va ser encarregat per Manuel Girona i Agrafel, “con el laudable
propósito de dar á conocer la historia de la Baronía y del Castillo de
Arampruñá, que, situado en aquellos feraces montes, fué en remotos tiempos
frontera del Condado de Barcelona y fuerte baluarte contra las invasiones
sarracenas”. El llibre versa sobre la successió de senyors de la baronia i
s’estructura en tres parts: quan estava en mans de la Corona, amb els seus
castlans i subcastlans (segles X-XIV); com a senyoriu particular, amb els Marc i
els seus successors (segles XIV-XIX), i una breu ressenya històrica dels llocs de
la baronia (Castelldefels, casa de la Roca, Gavà, Viladecans i Sant Climent de
Llobregat), acompanyada d’un apèndix documental. Respecte a l’evolució
constructiva del monument, no aporta noves hipòtesis, però, pel que fa a la
capella, sí que se’n ressenyen les visites pastorals efectuades als segles XV i
XVI: la de 1413, quan es va trobar reservat el Santíssim i en bon estat les fonts
baptismals i el crisma, i es feia ús del cementiri de l’ermita de Brugués; la de
1484, quan hi havia l'ara consagrada, una custòdia de fusta, un calze d'estany,
una patena trencada, un missal de pergamí i un pali de tela pintada
d'estampadura groga en camp vermell; les de 1497 i 1500 [en realitat, tal i com
s’ha comprovat a l’Arxiu Diocesà de Barcelona, la visita efectuada al temple és
del 1509, ja que en els anys 1497 i 1500 no se n’hi van fer], quan es parla de
campanes, d'ornaments i del calze, però res del Santíssim, fonts baptismals ni
crisma, i afegeix que per celebrar-se la missa hi havia d'anar el mossèn els
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 20

diumenges pel matí; i, finalment, la del 7 d’octubre de 1552, quan consta que la
capella estava en ruïnes. Segons Bofarull, després es va reedificar i va quedar
com a capella particular, a la qual anava una vegada l'any el rector de Gavà
amb els feligresos processionalment, i es va nomenar un ermità o donat per
custòdia de la mateixa i del castell, que estava en ruïnes.

El 1921, un article anònim de la revista L’Aramprunyá donava compte de
l’enderrocament d’alguns murs del castell, de fer-hi foc i de la profanació de la
capella per part de forasters, que en van arrencar les portes i part de l’antic
paviment, i van trencar la mesa de l’altar i la pica de l’aigua beneita. En un altre
article de la mateixa revista, mossèn Joan Baranera, vicari de la parròquia de
Gavà, feia una breu aproximació a la història del castell i la capella de Sant
Miquel d’Eramprunyà, l’ermita de Bruguers i l’església de Sant Pere de Gavà.
Respecte a la capella d’Eramprunyà, apuntava que l’actual havia estat
edificada al segle X damunt d’una de més antiga i que abans n’hi havia hagut
una altra “edificada per els cristians dels primers segles, junt amb els vuit
sepulcres oberts a la roca al voltant de la capella de cara a Ponent”. Aquells
sepulcres que alguns autors havien atribuït als celtes o fenicis i altres als
primers cristians.

Durant bona part del segle XX, fins a la dècada de 1990, es van produir
aportacions de caràcter puntual a la història del castell. El 1929, el farmacèutic i
historiador Bonaventura Pedemonte i Falguera (Barcelona, 1881-Sant Andreu
de la Barca, 1950), en la història de la baronia de Castellvell de Rosanes i, el
1933, l’escriptor i historiador Ricard Carreras i Valls (Barcelona, 1879-1937), en
les notes genealògiques sobre els poetes de la família March, van apuntar
algunes noves dades sobre l’actuació dels Marc durant la guerra Civil Catalana
del segle XV, que van ser citades per Josep Campmany l’any 2000. El 1958,
l’historiador de l’art Lluís Monreal i Tejada (Zaragoza, 1912-Barcelona, 2005) i
l’erudit i filòleg Martí de Riquer i Morera (Barcelona, 1914) van dedicar un
apartat del seu llibre sobre els castells medievals de Catalunya al
d’Eramprunyà. Es basaven en l’obra de Bofarull i el llibre de la baronia
d’Eramprunyà, però en puntualitzaven notícies o en donaven algunes de noves.
El 1375, el rei Pere III va autoritzar Jaume Marc a imposar tributs als seus
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 21

vassalls del terme d'Eramprunyà a fi de fer obres al castell, les referides a la
inscripció gravada a la roca, del mateix any. Quaranta-sis anys després, Lluís
March, veient que el castell s'enrunava, acudí al rei Alfons IV de Catalunya, el
qual, des del Castell Nou de Nàpols, li atorgà, el 20 d’agost de 1421, facultat
per recaptar impostos entre els seus vassalls sobre el consum de la carn, del
pa, del vi i d'altres mercaderies, a fi de reparar els murs del castell. Respecte a
la capella de Sant Miquel, els autors explicaven que en època moderna es va
invertir la disposició de la nau, de manera que desaparegué la capçalera
primitiva. I que el 1936 l’interior va ser arrasat. El 1967, els historiadors Pere
Català i Roca (Valls, 1923-Barcelona, 2009) i Miquel Brasó i Vaqués
(Barcelona, 1904-1974) també dedicaven un capítol a repassar la història del
monument en la seva obra sobre els castells catalans, que principalment es
basava en bibliografia anterior. Els autors, a l’inici del text, explicaven que la
història del castell “s’expressa en una de les millors monografies que posseïm
de castells: El castillo y la baronia de Aramprunyà, llibre publicat a Barcelona,
l’any 1911, per Francesc de Bofarull i Sans. Forçós és que el present article
respongui sensiblement al contingut del meritori treball de tan il·lustre autor”. La
informació més interessant que s’aportava era la següent: “segons ens ha
informat un gavanenc, durant el temps de l’anomenada Guerra Europea (1914-
1918) en més d’una ocasió pujaren dalt del castell individus que feien senyals a
un submarí alemany –que, secretament, resseguia el litoral- perquè pogués
aprovisionar; el nostre informador afegia queell mateix havia, de nit, transportat
a la platja sacs plens, per al submarí. Silenciaríem la notícia si no volguéssim
continuar que sembla que els individus apostats dalt d’Eramprunyà utilitzaven,
per tal d’escalfar-se o fer senyals, la fusta que arrencaven del mateix castell,
precipitant-ne així la desfeta”.

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 22

3.5. La identificació dels espais i elements arquit ectònics del castell i les
hipòtesis de les fases constructives plasmades en c roquis i plànols
realitzats a l’últim terç del segle XX

Pere Català i Miquel Brasó acompanyaven el seu text amb una planta del
“primer recinte” del castell, a manera de croquis, amb la identificació de
diferents espais, la capella, el vall, la cisterna del recinte sobirà i la sala.

Després, a la dècada de 1990 i a l’inici de la següent, Josep Campmany va
proporcionar tres altres plànols més detallats que l’anterior. El 1991 incloïa un
esquema del castell en un article sobre la baronia d’Eramprunyà, escrit per
Rosa Viñas i Badia a la revista La Sentiu, on identificava elements del recinte
jussà, l’entrada, la torre, els contraforts de la muralla, les cavallerisses, les
defenses exteriors o baluard del pont, i la cisterna. L’any 2000, en un article
sobre la guerra Civil del segle XV publicat a Materials del Baix Llobregat,
Campmany aportava un plànol del castell aixecat a partir de mesures pròpies i
la interpretació de fotografies antigues, sobre topografia feta pels Serveis
Tècnics de l’Àrea d’Urbanisme de l’Ajuntament de Gavà. S’hi indicaven els
elements defensius que van ser assetjats i atacats durant aquella guerra (el
raval, la barbacana, el baluard i la torre) i també les tres inscripcions que hi ha
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 23

gravades a la penya del castell, respectivament dels segles XII, XIV i XVIII. En
una guia de butxaca del castell editada el 2001 hi va incloure el mateix plànol,
però més complet, amb la identificació de tots els espais del castell i indicant-ne
les èpoques arquitectòniques: finals del segle X, potser després de la
reconstrucció de l’atac d’Almansur, el 985; mitjan segle XI, després de l’atac
dels partidaris de Mir Geribert; segona meitat del segle XII, posterior a la invasió
almoràvit de 1114; segona meitat del segle XIV, a l’època dels Marc, i restes
dels segles XVIII i XIX.

Esquema publicat per Rosa Viñas el 1991
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 24

Plànol del castell publicat per Josep Campmany el 2001

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 25

Respecte a les fases constructives del castell, la historiadora de l’art Montserrat
Pagès, en la seva obra Art romànic i feudalisme al Baix Llobregat editada el
1992 va aportar-ne un plànol on s’identifica el romànic, el romànic no
conservat, el gòtic i elements posteriors:

En l’article que l’autora dedicava al castell en repassava la història basant-se,
principalment, en el llibre de Bofarull. Però també proporcionava algunes noves
dades, en feia una descripció i formulava l’evolució constructiva del conjunt,
plasmada en el plànol esmentat; creia que la inscripció de 1375 era una
falsificació moderna, potser del temps de Manuel Girona, tot i que no tenia en
compte que ja va ser citada per Francesc Martorell i Peña el 1879 i per altres
autors abans que Girona adquirís la baronia d’Eramprunyà el 1897. Del temple
aportava la primera notícia documental, quan era citat com a “domum s.
Michaelis in Erapruniano” en el testament sagramental de Galí, vicari dels
castells d'Eramprunyà i de Sant Martí Sarroca i governador a les fronteres del
Llobregat i del Penedès, que hi va ser jurat pels seus marmessors l’any 977.
Aleshores va manar que fessin comprar sengles “chechovas” [canadelles] per a
aquella capella i per a la de Sant Pere de Gavà. També esmentava algunes
deixes a Sant Miquel d’Eramprunyà efectuades al segle XII. El 1129, el clergue
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 26

Arnau Berenguer llegà la tercera part del seu moblatge a les esglésies de Sant
Miquel i de Sant Climent i, el 1141, els cònjuges, Guillem Ramon, vicari
d’Eramprunyà, i Estefania (pares de Pere de Santa Oliva que posteriorment
esdevindria castlà d’Eramprunyà) llegaren tres morabatins a l’obra de Sant
Miquel i Sant Pere d’Eramprunyà. Dos anys després, quan es jurava el
testament sagramental del vicari Guillem Ramon, es va manar que fossin
donats tres morabatins a l’obra de Sant Miquel i a Sant Pere d’Eramprunyà (o
sigui, l’església de Sant Pere del poble de Gavà).

3.6. Les novetats sobre la història de la baronia d ’Eramprunyà, dels seus
possessors i de la capella de Sant Miquel proporcio nades durant la
darrera dècada del segle XX i la primera del segle XXI

A partir del 1997, Josep Campmany ha escrit diferents articles sobre aspectes
històrics relacionats amb Gavà i el castell d’Eramprunyà: la guerra de
Successió a Gavà i Eramprunyà (1700-1720), el mateix any 1997; senyors i
pagesos a Eramprunyà (1323-1460) l’any 1999; la guerra civil del segle XV i els
confins occidentals del terme d’Eramprunyà al segle XV, l’any 2000; una guia de
butxaca editada arran dels 40 anys de l’aplec de Sant Miquel, el 2001; Gavà en
el segle XVI, l’any 2001; economia, poder i territori al voltant de l’any 1000, el
2002, i l’aplec de Sant Miquel d’Eramprunyà, l’any 2011.

Sobre la guerra de Successió explica les implicacions que hi van tenir els
barons d’Eramprunyà, Francesc de Copons i Grimau, i Francesc de
Bournonville i de Perapertussa, ambdós alineats amb el bàndol felipista, i el
rector de Gavà, Josep Marí i Vilana, austriacista. També que, acabada la
guerra, van quedar partides guerrilleres actives a Garraf encara força anys,
que, de tant en tant, atacaven el pla del Llobregat. Aquest fet obligaria a
mantenir el castell d’Eramprunyà ocupat militarment fins molt després de la
guerra, com testimonia una inscripció a la roca deixada el 1729 per soldats de
Sant Climent, que hi eren de guarnició.

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 27

En l’article sobre els senyors i pagesos es parla de la crisi feudal a
Eramprunyà, de tots els drets senyorials aplicats als segons i de la voluntat de
deslliurar-se’n amb la reacció remença. També es fa menció a la crisi
demogràfica a Eramprunyà dels segles XIV i XV, amb una depreciació
poblacional d’un 62 % durant 200 anys, amb el punt més baix a mitjan segle
XVI. També s’explica la relació dels March amb la monarquia catalana, que van
passar de reialistes fidels a pactistes militants. Van ser protegits per Joan I i
Martí I, durant l’interregne i el compromís de Casp es van posicionar amb la
causa de Jaume d’Urgell, després van acceptar Ferran d’Antequera i es van
abstenir de participar en la revolta de Jaume d’Urgell. Entre 1416i 1455 hi va
haver oposició dels March a la corona i després l’actitud de les diferents
branques de la família no va ser unànime.

Respecte a la guerra civil del segle XV, l’autor, a partir de documents i notícies
regestades per altres autors, esbossa un gran fresc de tots els esdeveniments
que van portar a la presa de la fortalesa per tropes franceses enviades per la
Generalitat el 1469, el mateix setge i atac final, l’empresonament a Cotlliure de
Jaume Marc IV i la posterior recuperació del castell per part seva el 1473. Dels
confins occidentals del terme d’Eramprunyà al segle XV, s’explica quins van ser
(Campdàsems, Garraf i Jafre) i que la seva determinació ha estat força
polèmica a causa de la manca de documents per confirmar-los.

En la guia de butxaca es fa un breu resum de la història del castell i de la
capella de Sant Miquel, i es repassa la reinstauració de l’aplec l’any 1961, per
iniciativa de mossèn Abelard Sayrach, vicari de Gavà, que va acondiciar el
camí de pujada al castell i el mateix temple per a l’ocasió, amb l’ajut de joves
gavanencs. Segons Campmany, l’aplec s’havia formalitzat l’any 1568, que
segons interpretava era la data gravada a la porta de llevant de la capella [en
realitat, 1808] i es mantingué fins l’any 1921, quan el masover abandonà el
castell i baixà a viure a Gavà. A la fi de la dècada de 1950, mossèn Sayrach va
ser destinat com a vicari a la parròquia de Sant Pere de Gavà, va redescobrir
Eramprunyà i va decidir recuperar l’aplec. Segons les paraules de mossèn
Sayrach, que va deixar escrites:

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 28

“se’m va ocórrer que aquella muntanya [el Garraf] era la que precisament
necessitaven aquells futurs joves, quelcom que els endurís, que els fes soferts,
forts que sabessin descobrir la bellesa d’allò propi de Gavà”. Entre els paratges
redescoberts, el castell i l’ermita: “El lloc i la vista són bellíssims. Però l’abandó
era total; ja no es distingia bé l’antic camí de pujada, s’estaven fent malbé les
inscripcions gòtiques escrites sobre pedra; l’ermita necessitava reforçar
urgentment el campanaret i la teulada; calia reconstruir el pont penjant
d’entrada al castell. I el més greu és que alguns dels murs mestres que encara
quedaven del castell es podien salvar. Quedaven algunes arcades d’una sala
que jo en deia “el tinell”, de boniques que eren. El castell i l’ermita de Sant
Miquel pertanyien a la família Girona, que vivia a Barcelona. Però
espiritualment, històricament culturalment, tot aquell conjunt era al bell centre
de la comarca de pobles que el sentien seu: els més propers, Gavà,
Viladecans, Begues. Veia l’important que seria per a tota la comarca
ressuscitar aquell conjunt únic. Però depassava les meves forces i possibilitats.
Pensava que tard o d’hora el castell seria revaloritzat [...] vaig pensar en
l’ermita de Sant Miquel. Feia cent anys que no s’hi deia missa [...]. I vaig decidir
que després de cent anys nosaltres tornaríem a celebrar la missa el dia de Sant
Miquel, i hi faríem un gran aplec comarcal [...]. Els treballadors de pic i pala
eren els escolans, els aspirants i alguns dels joves que es reunien a la
parròquia. Fins i tot els nens treballaven de manera exemplar, extraordinària
[...]. Mica en mica, la notícia del que fèiem s’estengué per Gavà i en molta gent
nasqué un corrent de simpatia. La part més atractiva de la reconstrucció fou la
darrera: l’hora de posar les portes, els rosetons i a sobre de tot les campanetes.
Naturalment, amb el meu sou de vicari vaig haver d’anar pagant tot això,
malgrat que molts dels col·laboradors, entusiasmats per l’obra, no van cobrar
quasi res. Fustes, taulons, sacs de ciment, tot vam haver de pujar-ho sobre les
espatlles i sota el sol batent de l’estiu des de baix l’ermita de Bruguers [...]. Un
element important era el camí: no n’hi havia cap de definit. Vam buscar
redescobrir l’antic i cercar els pendents més còmodes. I una idea que vam
posar en pràctica fou la de fer placetes de descans, de tant en tant, al camí; la
intenció era doble: que poguéssim seure i descansar, sobretot la gent gran, i
que al mateix temps poguèssim admirar els paisatges des d’aquells miradors.
Calia desbrossar, aplanar, posar baranes de troncs o de ferro, fer seients de
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 29

pedra. I a cada placeta li posàvem un nom: del pastor, dels escolanets, dels
aspirants, dels caçadors... [...]. I arribà per fi el dia de l’aplec! [29 de setembre
de 1961] Cent anys d’endormiscament que ara es trencaven. S’havien avisat
els pobles veïns i vingueren de tot arreu. Feia goig la muntanya, amb aquell
formigueig de gent pujant, joves, famílies, i algunes persones d’edat. Dalt del
castell onejava la bandera roja dels Marc, els senyors antics del castell.
L’ermita estava pleníssima, a fora i tot. El clima era de gran senzillesa. La meva
alegria íntima era gran: ho havíem aconseguit. Déu era de nou lloat, Sant
Miquel era de nou invocat. Uns nens i joves s’havien endurit en l’entrega. I a
Gavà havien nascut uns aires d’ànims, d’amor per les seves coses oblidades.
Després vingueren les sardanes, el dinar, els jocs, l’aplec, la fraternitat [...]. Fou
un gran dia. Un dia molt bonic”.

En el text sobre Gavà en el segle XVI, Campmany explica la transformació del
domini senyorial arran de la intervenció del segon sindicat remença,
l’alliberament dels mals usos privatius d’Eramprunyà (el 8 de març de 1502 els
pagesos se’n deslliuraren mitjançant el pagament de 800 lliures), l’extinció de la
nissaga dels Marc i l’adveniment dels Fivaller, el protagonisme comunal de
Gavà i l’estructura de la seva població.

Pel que fa a l’economia, poder i territori al voltant de l’any 1000, s’esmenten els
dos nivells sobreposats de l’organització de la Marca Hispànica, com succeïa a
la resta de l’imperi carolingi: la dels castells (governats pel comte) i la de les
parròquies (agrupades en bisbats i governades pel bisbe) i ambdues actuaven
com a recaptadores de tributs, l’església a través del delme (desena part d’una
collita). A la Catalunya Vella es va mantenir, però a les noves terres de l’altra
banda del Llobregat els titulars del castells es quedaren amb la major part dels
delmes, ja que havien fundat esglésies pròpies dins dels castells.
Probablement, aquest va ser l’origen de les esglésies de Sant Boi, Sant Vicenç
de Campdàsens i Sant Miquel d’Eramprunyà. L’any 994, Guillem, fill de Galí de
Sant Martí, cedia al bisbat de Barcelona tots els drets que tenia sobre les
parròquies de Sant Boi, de Sant Miquel d’Eramprunyà i Sant Vicenç de Garraf,
fet que suposa que eren les que conformaven el territori d’Eramprunyà. És el
segon document que esmenta les parròquies en aquesta zona, després del
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 30

testament del comte Mir del 966, que havia llegat a la seu barcelonina la seva
part del delme de Sant Boi.

El 3 de desembre del 2011 Campmany va participar en les IV Trobades del
Centre d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà amb una ponència sobre el
cinquantenari de l’aplec de Sant Miquel d’Eramprunyà; en aquesta mateixa
jornada, Mònica Borrell, per l’Ajuntament de Gavà, i Joan Closa, pel nostre
Servei, van presentar les actuacions que s’estaven duent a terme al castell fruit
d’un pla de treball de col·laboració i suport engegat durant l’any 2009.
Campmanyrepassava la història del temple i esbossava una interpretació de la
seva evolució constructiva, comentant les visites pastorals efectuades al
temple. Finalment, incidia en els esdeveniments més destacats que han succeït
durant les darreres cinc dècades d’aplec.

Segons el mateix autor, en una primera fase, el temple hauria estat semblant a
altres esglésies preromàniques: una planta rectangular, de nau única, d’uns 14
m de llarg per 6 m d’ample i amb coberta de fusta. Els murs d’aquesta primera
església probablement són els que es conserven a les parets exteriors nord i
sud, que presenten un carreuat petit i irregular propi d’èpoques anteriors al
romànic. Les tombes antropomorfes escampades a l’entorn de la capella
semblen correspondre a aquest moment. En una segona fase, cap al segle XII,
el temple es va reformar amb l’erecció de dos nous murs paral·lels i adossats
per l’interior a les parets nord i sud de l’obra preromànica, amb l’objectiu de fer
les parets més gruixudes, i capaces de sostenir un nou sostre, de pedra, obrat
amb volta romànica de canó. Aleshores també es deuria embellir la porta
principal d’entrada, amb un arc de mig punt i l’espadanya. L’edificació romànica
sobrevisqué a la Guerra Civil del segle xv, i l’any 1484 s’explica que tenia tots
els ornaments sagrats i a més era la seu de sis petites confraries o lluminàries,
una de les quals era administrada pels joves i una altra per les dones dels
encortons. L’any 1509 es fa referència a les dues grans campanes, de les quals
calia arreglar-ne els batalls. A mitjan segle XVI, però, l’església es va ensorrar,
ja que en la visita pastoral de l’any 1552 consta que la capella era “in totum in
terra postrata” i, tres anys després, seguia “in totum dirructa”. Això, no obstant,
l’any 1569, una nova visita pastoral manava al rector que consagrés l’altar de la
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 31

capella de Sant Miquel, per la qual cosa cal suposar que acabava de ser
restaurada. Probablement, en aquesta reconstrucció de mitjan segle XVI, es
bastí l’actual volta apuntada, amb les formes típiques del gòtic tardà imperant al
país, si bé amb un caràcter humil. En aquesta mateixa reforma s’escurçà la
nau, tot deixant fora l’espai de l’antic absis, que quedà tancat per un mur on
s’obrí una porta, que antigament tenia gravada una data que ara no es veu i
que, segons Campmany, és 1568.

Respecte a l’aplec de Sant Miquel, l’autor repassa les notes en què el vicari de
Gavà mossèn Abelard Sayrach i Fatjó dels Xiprers (Barcelona, 1930-1976)
narra la seva experiència pastoral a les quatre parròquies on va ser [Col·lecció
del Centre d’Estudis de Gavà, fons Alfons Gibert, document 39], de les quals,
Campmany ja en va citar algunes parts l’any 2001. Després explica el
desenvolupament de la celebració i els diferents canvis que hi ha hagut en la
seva organització, amb el naixement de diferents grups juvenils que se’n van
encarregar. En els darrers anys de la dècada de 1970 i els primers de 1980,
l’organització va recaure en dos dels grups sorgits de l’empenta donada per
mossèn Abelard, l’Agrupament Escolta Eramprunyà i la Unió Muntanyenca
Eramprunyà, amb la col·laboració de l’Agrupació Fotogràfica. Amb ells, la festa
de l’aplec va prendre l’estructura bàsica que pràcticament s’ha mantingut fins
l’actualitat: l’excursió nocturna dels més joves el dia abans per netejar i
endreçar l’indret; la nit a la capella de sant Miquel; la xocolatada matinal a les
nou; la missa; els jocs de colles, i el comiat amb l’aperitiu. De tant en tant, es
dedicava l’aplec a alguna figura rellevant de les lletres catalanes (el 1968 a
Pompeu Fabra, el 1985 a la figura de Salvador Espriu i, l’any següent, a Pere
Quart) i també es van fer espectacles teatrals i pirotècnics. Actualment, des de
fa uns quants anys, la comissió organitzadora està formada per la Unió
Muntanyenca Eramprunyà, l’Associació d’Amics del Museu, el Centre d’Estudis
de Gavà, el Grup Ecologista Quercus i l’Agrupament Escolta Roc del Migdia,
que ve a ser el successor de l’antic Agrupament Escolta Eramprunyà. Al costat
d’aquestes entitats, l’Agrupació Fotogràfica organitza cada any un concurs que
té per tema l’aplec, i altres grups, com el Club d’Atletisme, o algun esplai, hi ha
participat puntualment. Des de l’any 2007, l’organització té el suport de
l’Ajuntament de Gavà, nou propietari del castell, i es procura donar un aspecte
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 32

medievalitzant a l’aplec amb parades d’herbes remeieres, els organitzadors
disfressats de l’època i el castell guarnit amb gallardets i banderoles.

Finalment, cal citar el tercer número de la revista Rubricatum, de Gavà, que
recull la tesi doctoral de la historiadora Dolors Sanahuja i Torres sobre el
territori d’Eramprunyà entre els segles X i XVI. L’autora, que va poder consultar
l’Arxiu de la Baronia d’Eramprunyà el 1989, quan era tancat a investigadors,
repassa la història de la baronia i dels seus possessors a través dels principals
fons documentals públics i privats on se’n troben notícies: l’Arxiu de la Corona
d’Aragó, l’Arxiu de la Catedral de Barcelona, l’Arxiu Diocesà de Barcelona,
l’Arxiu Històric de Protocols Notarials de Barcelona, Arxiu de la Biblioteca de
Catalunya, l’Arxiu Parroquial de Sant Climent de Llobregat i l’Arxiu de la
Baronia d’Eramprunyà. Primerament, tracta sobre l’entorn territorial i el
paisatge, i el naixement i consolidació de les parròquies del terme
d’Eramprunyà, per després narrar tot allò referent als seus senyors i pagesos
de forma molt minuciosa. Respecte a dades relacionades amb la fàbrica de
l’edifici i la seva evolució constructiva, explica que, el 6 de juliol de 1374, Jaume
Marc elevava una queixa al rei pels desastres provocats per les tempestes al
castell, que havia quedat força malmès (“castri vestri de Alaprunya propter
inundationem aquarum sit adeo destructum seu devastatum”). Per reparar-lo,
demanava permís al monarca per cobrar dret de pas a tothom qui creués el coll
de Begues. Els pagesos, obligats a treballar en la reparació, hi oposaren
resistència, per la qual cosa va ser necessària la intervenció reial. Cal
relacionar aquest fet amb la inscripció gravada a la penya d’Eramprunyà el
1375, on s’esmenta que Jaume Marc va començar l’obra del mur del castell.
L’any 1421 es va tornar a repetir una situació similar (dada citada per Monreal i
Riquer el 1958). Aleshores era el rei Alfons qui reconeixia a Lluís Marc que el
castell necessitava de reparació “in membris muris et vallis” i li concedia permís
per imposar exaccions especials durant cinc anys. Abans, l’any 1384, el rei
Joan I concedia a Jaume Marc el dret d’imposar als homes del castell de la
Roca que anessin a treballar a les obres del castell d’Eramprunyà: “declaramus
dictos homines termini ad faciendum ipsa opera seu operas ad defensionem
Castri ipsius de Alaprunyano necnon juramentum seu homagium fidelitatis”.
Sanahuja també dóna la notícia que el castell havia acollit famílies dins i a
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 33

l’entorn dels seus murs, segurament al recinte jussà, ja que l’any 1389,
Bartomeu Pujals aconseguia que Jaume Marc li establís “dun pati per fer casa
dins los murs del castell de Araprunya a cens de 4 diners”.

* * *

Com a conclusió, es pot afirmar que, si bé bona part dels historiadors i
estudiososque han tractat sobre el castell d’Eramprunyà des del darrer terç del
segle XIX fins l'actualitat s’han dedicat, principalment, a donar notícia dels seus
possessors, n’hi ha hagut alguns que sí que han aportat informacions sobre els
canvis soferts per la fàbrica del monument al llarg dels segles i hipòtesis sobre
la seva evolució constructiva, però manca una visió global de conjunt que
reculli, sintetitzi i interpreti totes aquestes dades. A més, hi ha algunes notícies
que cal contrastar i assegurar-se que no n’hi hagi de noves, per bé que els
arxius on es troba informació sobre Eramprunyà ja han estat investigats, però
s’haurien de repassar amb una mirada crítica diferent. Per la qual cosa, partint
de la base historiogràfica, cal reprendre la revisió i recerca de les fonts directes
de la documentació escrita, que ja ha estat iniciada paral·lelament a la
realització del present estudi, tenint en compte, també, els resultats dels
sondejos arqueològics efectuats pel nostre Servei per tal de poder sintetitzar,
així, l’evolució històricoconstructiva del castell i la capella de Sant Miquel
d’Eramprunyà.

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 34

4. LLISTA DE BIBLIOGRAFIA CONSULTADA

CANTARELL, ELENA; COMAS, MIREIA; MUNTANER, CARME. 2011 [segles XIV i XV]. El
llibre de la Baronia d’Eramprunyà. Lleida, Pagès Editors.

MARTORELL Y PEÑA, FRANCISCO. 1879 [1871]. Apuntes arqueológicos de D.
Francisco Martorell y Peña, ordenados por Salvador Sanpere y Miquel,
publicados por Don Juan Martorell y Peña. Barcelona; Gerona: Imprenta y
librería de Vicente Dorca. P. 29-40, 109-115, 125-126.

CANIBELL MASBERNAT, EUDALT. 1880. “Excursió al castell d’Aramprunyá. 15 Juliol
1877”. Memorias de la Associació Catalanista d’Excursións Científicas, volum I.
Barcelona: Tipografia de Jaume Jepús, p. 47-53.

TORRAS, CÈSAR AUGUST. 1878. “Excursió a Gavá, castell d’Eramprunyá y
Viladecans. 20 d’octubre de 1878”. Memorias de la Associació Catalanista
d’Excursións Científicas, volum II. Barcelona: Tipografia de Jaume Jepús, p.
327-338.

TORRES Y REYETÓ, JACINTO. 1878. ”Lo castell d’Aramprunyá”. Album pintoresch-
monumental de Catalunya. Barcelona: Associació Catalanista d’Excursions
Científicas, p. 22.

“Catalunya pintoresca”. 1 de març de 1879. La llumanera de Nova York, volum
IV, numero 47. Nova York: Artur Cuyás, Editor. P. 4, 6.

CANIBELL, EUDALD. 1879. “Excursió col·lectiva al castell d’Aramprunyá en 8 de
setembre de 1879”. Butlletí de l’Associació d’Excursions Catalana, tom 1er.
Barcelona: Imprenta de la Renaixensa, p. 219-222.

TORRES Y REYETÓ, JACINTO. 1887. “Lo castell d’Aramprunyá”. Associació
Catalanista d’Excursions Científicas, volum III. Barcelona: en lo local de la
Associació. P. 33-64.

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 35

“Excursió à las serras situadas al oest del “pla de Barcelona” ...(...Gavá,
Brugués, Aramprunyá, Begas, Ordal, Sant Pons, Corbera y Molins de
Rey....)....” [diumenge, 21 de març de 1889]. Butlletí del Centre Excursionista
de Catalunya, volum primer. Barcelona: Imprempta de Henrich y Compañia en
comandita, p. 54-59.

CREUS, THEODOR. 1893. “L’olla del rei”. Set contallas del temps vell. Vilanova i
la Geltrú: Estampa de Joseph A. Milá.

BARONIA DE ARAMPRUNYÁ. CROQUIS DE LA PLANTA DEL CASTILLO Y
CAPILLA DE S. MIGUEL. Barcelona. Abril 1897. El facultativo. R. Soriano.
[Fotocòpia dipositada a l'arxiu de Gavà per Josep Campmany]

HINOJOSA, EDUARDO DE. 1905. El régimen señorial y la cuestión agraria en
Cataluña durante la edad media. Madrid: Librería general de Victoriano Suárez.
P. 104-106, 113, 114, 352-360.

GOMIS, CELS. 1908-1918. Geografia general de Catalunya. Provincia de
Barcelona, volum II. Barcelona: Casa Ed. Alberto Martín. P. 369-371.

BOFARULL Y SANS, FRANCISCO de. 1911. El castillo y la baronía de Aramprunyá.
Barcelona: Inprenta de Henrich y Cia en comandita. P. 7-10, entre 10, 11 i 12
(fotos), 20, 23, 25, 26, 27-30, 32-33.

“Ignorants ó salvatjes?”. Març de 1921. L’Aramprunyá, número 3. Gavà. P. 3.

BARANERA, JOAN, PVRE. “Gavá”. Agost de 1921. L’Aramprunyá, número 12.
Gavà. P. 2-4.

BARANERA, JOAN, PVRE. Historia de Ntra. Sra. de Brugués. 1922. Hostafrancs
[Barcelona]: Imprenta F. Aleu-Gall.

MONREAL, LLUÍS; RIQUER, MARTÍ DE. 1958. Els castells medievals de Catalunya,
volum segon. Barcelona: Falcó. P. 265-277.

CATALÀ ROCA, PERE; BRASÓ VAQUÉS, MIQUEL. 1967. “Castell d’Eramprunyà”. Els
castells catalans, volum I. Barcelona: Rafael Dalmau Editor. P. 408-426.

AMADES, JOAN. 1982. Folklore de Catalunya. Rondallística. Rondalles,
tradicions, llegendes, volum 1. Barcelona: Selecta. P. 1.401, 1.402.
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 36

AMADES, JOAN. 1984. Històries i llegendes de Barcelona. Passejada pels carrers
de Ciutat vella. Barcelona: Edicions 62. P. 730.

“Inscripció al castell de l’Eramprunyà”. La Sentiu. Museu de Gavà. Desembre
de 1984, número 7. p. 49-50.

VIÑAS I BADIA, ROSA. “Loys March, cavaller i senyor del castell de l’Eramprunyà,
és cridat a judici”. La Sentiu. Museu de Gavà. Gener-juny de 1987, número 12.
p. 39, 40.

EIXARCH FRASNO, JOSEP. 1989. Les arrels històriques de Viladecans (segles XII-
XVIII). Viladecans: Ajuntament de Viladecans. P. 33 i 41 (Croquis i plànol del
castell).

SOLER VIDAL, JOSEP. “Els March de l’Eramprunyà”. La Sentiu. Museu de Gavà.
Abril de 1989, número 14. p. 23-30.

VIÑAS I BADIA, ROSA. “La Baronia d’Eramprunyà, el nostre poble entra a l’edat
mitjana”. La Sentiu. Quaderns de divulgació. Museu de Gavà. Maig de 1991,
número 17.

PAGÈS I PARETAS, MONTSERRAT. 1992. Art romànic i feudalisme al Baix
Llobregat. Barcelona: Centre d'Estudis Comarcals del Baix Llobregat: Abadia
de Montserrat.

PAGÈS I PARETAS, MONTSERRAT. 1992. “Castell d’Eramprunyà. Sant Miquel
d’Eramprunyà”. Catalunya romànica. El Barcelonès. El Baix Llobregat. El
Maresme. Volum XX. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. P. 362-365.

CAMPMANY I GUILLOT, JOSEP. Agost de 1997. Esquema històric de la guerra de
Successió a Gavà i Eramprunyà (1700-1720). Gavà: Institut Municipal de
Gestió del Patrimoni Cultural i Natural.

SANAHUJA I TORRES,DOLORS. “Un món entre ombres: dones d’Eramprunyà”. La
Sentiu. Museu de Gavà. Maig de 1998, número 23-24.

A.A.D.D. 1998. Els Marc. Cavallers i poetes al castell d’Eramprunyà. Gavà:
Museu de Gavà.

CAMPMANY I GUILLOT, JOSEP. 1999. “Senyors i pagesos a Eramprunyà, 1323-
1460”. Materials del Baix Llobregat, número 5. Sant Feliu de Llobregat: Centre
d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. P. 105-121.

CAMPMANY I GUILLOT, JOSEP. 2000 (A). “La guerra civil del segle xv a
Eramprunyà”. Materials del Baix Llobregat, número 6. Sant Feliu de Llobregat:
Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. P. 107-124.

CAMPMANY I GUILLOT, JOSEP. 2000 (B). “Campdàsens, Garraf i Jafre. Els confins
occidentals del terme d’Eramprunyà de l’alta edat mitjana al segle xv”. III
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 37

Trobada d’estudiosos del Garraf. Monografies, 30. Barcelona, 2000, p. 193-
206.

CAMPMANY I GUILLOT, JOSEP. 2001 (A). Castell d’Eramprunyà, església de Sant
Miquel i ermita de Bruguers. Guia de butxaca. 40 anys Aplec de Sant Miquel
(1961-2001). Gavà.

CAMPMANY I GUILLOT, JOSEP. 2001 (B). “Gavà en el segle XVI. Mutació senyorial i
afirmació comunal”. Materials del Baix Llobregat, núm. 7. Sant Feliu de
Llobregat, p. 69-92.

CAMPMANY I GUILLOT, JOSEP; PAGÈS I PARETAS, MONTSERRAT. 2002. “Rutes a
peu. Ruta del castell de l’Eramprunyà: “viatja a través de la història””.
L’Eixarmada, número 8. Begues, abril 2002, p. 11-18.

IZQUIERDO TUGAS, PERE. 2002. “Gavà i els gavanencs, del món romà al
feudalisme”. Actes de les jornades Gavà mil anys. Gavà: Associació d’amics
del Museu de Gavà. P. 5-18.

SANAHUJA TORRES, DOLORS. 2002. “El sistema defensiu en el territori del castell
d’Eramprunyà”. Actes de les jornades Gavà mil anys. Gavà: Associació d’amics
del Museu de Gavà. P. 19-25.

TERÉS I MONTFORT, MARCEL. 2002. “Cavallers, prínceps i dames al castell
d’Eramprunyà: tres llegendes altmedievals”. Actes de les jornades Gavà mil
anys. Gavà: Associació d’amics del Museu de Gavà. P. 26-31.

CAMPMANY I GUILLOT, JOSEP. 2002. “Economia, poder i territori al voltant de l’any
1000”. Actes de les jornades Gavà mil anys. Gavà: Associació d’amics del
Museu de Gavà. P. 32-48.

SANAHUJA I TORRES, DOLORS. 2002. “El territori d’Eramprunyà entre els segles X-
XVI”. Rubricatum. Revista del Museu de Gavà, 3. Gavà: Museu de Gavà.

CAMPMANY I GUILLOT, JOSEP. 2011. “L’Aplec de Sant Miquel d’Eramprunyà. 50
anys de la valorització popular d’un monument cultural d’interès nacional”. IV
Trobades del Centre d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà. Castelldefels, 3 de
desembre de 2011.

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 38

5. LA HISTORIOGRAFIA

CANTARELL , ELENA; COMAS, MIREIA; MUNTANER, CARME. 2011 [segles XIV i XV].
El llibre de la Baronia d’Eramprunyà . Lleida, Pagès Editors.

Publicació de la compilació de documents que van fer diferents membres de la família
Marc, senyors del castell d’Eramprunyà, als segles XIV i XV. Hi ha el relat o apunts,
gairebé dia per dia, que va fer Jaume March i Ballester de la presa del castell per part
de tropes franceses el 1469 durant la Guerra Civil Catalana que va enfrontar el rei
Joan II i la Generalitat de Catalunya (1462-1472) -el 1466 la Generalitat, a la mort del
conestable Pere de Portugal, ofereix la corona catalana a Renat I d’Anjou, nét de Joan
I d’Aragó i Renat envia com a lloctinent al seu fill primogènit Joan II de Lorena- i que va
publicar Bofarull el 1911; durant la guerra March es va posicionar en el bàndol reialista
de Joan II.

BOFARULL Y DE SARTORIO, MANUEL DE . 1863. “Levantamiento y guerra de
Cataluña en tiempo de don Juan II. Documentos relat ivos a aquellos
sucesos”. Colección de Documentos Inéditos del Archivo Genera l de la
Corona de Aragón , tom XXIV. Barcelona: Imprenta del Archivo. P. 369 .
Citat per CAMPMANY I GUILLOT, JOSEP. 2000. “La guerra civil del segle xv a
Eramprunyà”. Materials del Baix Llobregat, número 6. Sant Feliu de Llobregat:
Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. P. 107-124.

Campmany cita :
La presència de Jaume Marc al castell era necessària, perquè les tropes de Joan II
ocupaven el Penedès i amenaçaven el Baix Llobregat: el 7 de desembre de 1464 la
Generalitat dirigia una carta “Al molt honorable e molt savi cavaller Jachme March
senyor del castell de Araprunya” per tal que “los enamichs qui eren al camp de
Tarragona circa CC a cavall e alguns pahons se volien stendre de part deça” per la
qual cosa li ordenaven “recullir les gents vitualles e robes en la força. Stigau attent en
la custodia d’aqueix castell e encara preparat ab les mes gents que poreu per que al
necessari siau prest al mester” [ACA, Generalitat. 940, f. 112v. Transcrit per Bofarull,
Próspero de: Levantamiento y guerra de Cataluña en tiempo de don Juan II.
Documentos relativos a aquellos sucesos. Colección de Documentos Inéditos del
Archivo de la Corona de Aragón. Barcelona: Imprenta del Archivo, 1863, vol 24, pàg.
369].

Bofarull escriu :
el 7 de desembre de 1463 la Generalitat dirigia una carta “Al molt honorable e molt
savi cavaller Jachme March senyor del castell de Araprunya.
Molt honorable mossen. La causa de la present es qu e som certificats que los
enamichs qui eren al camp de Tarragona circa CC a cavall e alguns pahons se volien
stendre de part deça lo que creem dubtaran pero per dir no me pensava vo s fem
la present pregants e encarregants vos ab tot crega m sie de mes fauçan recullir
les gents vitualles e robes en la força stigau attent en la custodia daqueix castell e
encara preparar ab les mes gents que poreu per que al necessari siau prest al mester.
E tingueus la Santa Trinitat en sa proteccio ”.

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 39

BOFARULL Y DE SARTORIO, MANUEL DE . 1864. “Opúsculos inéditos del
cronista catalan Pedro Miguel Carbonell, ilustrados y precedidos de su
biografia documentada, tomo I”. Colección de Documentos Inéditos del
Archivo de la Corona de Aragón , tom XXVII, Barcelona. P. 145-148, 192.
Citat per CAMPMANY I GUILLOT, JOSEP. 2000. “La guerra civil del segle xv a
Eramprunyà”. Materials del Baix Llobregat, número 6. Sant Feliu de Llobregat:
Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. P. 107-124.

El rei Joan II va morir el 19 de gener de 1479 d’un poagre, o mal de gota dels peus,
mal curat. El dia 11 de setembre de 1478 va sortir de Sant Boi per anar al Prat a caçar
i després va anar a dinar a Gavà. A la tarda va tornar a caçar al Prat i se’n va anar a
sopar i dormir a Castelldefels. Al dia següent va oir missa a l’església de Castelldefels i
va anar a Sitges pel camí de Garraf, on va dinar i, trobant-se molt cansat pel mal camí
i muntanyes de Garraf, li va començar a agafar poagre als peus [Bofarull, Colección de
Documentos Inéditos del Archivo de la Corona de Aragón, vol 27, Barcelona, 1874 és
1864, p. 147 és 145-148, 192].

MARTORELL Y PEÑA, FRANCISCO. 1879 [1871]. Apuntes arqueológicos de D.
Francisco Martorell y Peña, ordenados por Salvador Sanpere y Miquel,
publicados por Don Juan Martorell y Peña . Barcelona; Gerona: Imprenta y
librería de Vicente Dorca. P. 29-40, 109-115, 125-1 26.

P. 29-40:
Francesc Martorell i Peña (Barcelona, 19-11-1822–9-11-1878) era corredor reial de
canvis, que va retirar-se el 1868 i va estat associat a la casa comercial Martorell i
Bofill, dirigida pel seu germà Miquel. Va donar les col·leccions del seu pare a la ciutat
de Barcelona(Museu Martorell, de ciències naturals, al Parc de la Ciutadella). Va
començar la seva col·lecció de conquiliologia i d’objectes de ciències naturals el 1854 i
es va aficionar a la geologia. Va ser un dels primers que es va inscriure com alumne a
lliçons de geognòsia (part de la geologia que estudia la composició, l'estructura i la
disposició dels blocs continentals que formen l'escorça terrestre) amb aplicació
especial a Catalunya, que va donar Josep Antoni Llobet Vall-llosera el 1859 a
l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona. Per l’agost de 1858 va fer un
viatge a Mallorca i Menorca, on va estudiar talaiots, nevetes i clapers. El 1868 va anar
a Sardenya a estudiar els nurhags, monuments que guarden relació amb els talaiots i
després fa viatges per França, Itàlia, Suïssa i Bèlgica per cercar objectes prehistòrics.
També va estar a Madrid i prop de Vilafranca del Penedès va descobrir una sepultura.
Es va dedicar a estudiar les acròpolis o recintes fortificats de Tarragona, Olèrdola,
Eramprunyà, Casserres i Girona i els enterraments Olerdolans i altres com els
d’Eramprunyà, Banyoles, Casserres, Belianes i altres. També va descobrir o revalorar
altres tipus de monuments, com “las mesas de los Baleares, el menhir de S. Hilario
Sacalm, la piedra bamboleante de la Plana Basarda”. Els darrers anys de la seva vida
els va dedicar a viatges d’exploració i d’estudi, tot i una malaltia que l’afectava i
paralitzava la seva activitat (durant els períodes de repòs es dedicava a col·leccionar).
Aleshores, com si preveiés la seva prematura fi, omple els seus apunts de referències
a altres treballs seus i estranys i revisa i ordena les seves col·leccions, a més de
formar-ne una de nova, de numismàtica. Va descobrir el que va interpretar com una
necròpolis olerdolana sota el teatre romà d’Alcúdia, que va obligar-lo a fer nous viatges
el 1875 i 1876 i es va ressentir del cansament. En el seu testament deixava les seves
col·leccions i biblioteca a la ciutat de Barcelona i funda un premi de 4.000 duros que
s’ha d’adjudicar cada cinc anys a l’autor del millor treball sobre arqueologia espanyola
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 40

que es presenti a un certamen que s’havia de celebrar a tal efecte i el premi del qual
s’havia d’adjudicar el dia de sant Jordi, patró de Catalunya.

P. 109-111:
Sobre el castell, esmenta que “San Miguel de Eramprunya, vulgarmente llamado
Amprunya, es un castillo roquero arruinado, situado en la provincia de Barcelona en la
cúspide de un monte, casi rodeado por un despeñadero, que, en ángulo agudo, se
adelanta á otros montes contiguos que terminan el grupo de las montañas de Begas
por la parte de Levante, dominando el llano y los pueblos de Gabá, Viladecans y
Castell de Fels, que están a sus pies. Dista del mar legua y media”.
[...]
“Tomando la vereda que conduce al castillo, serpenteando, se da la vuelta la monte
llegando por la parte de poniente, única accesible, á la loma con que remata y donde
tienen asiento las construcciones. La primera que se presenta, son los miserables
restos de las murallas; luego una pequeña iglesia, al parecer de la época del castillo, y
este finalmente se levanta al extremo y á plomo sobre el despeñadero aislado por dos
fosos, que sucesivamente, y á unos doce metros uno del otro, cortan la estrecha loma
por la parte que conduce á la pequeña meseta en la que está asentado el Castillo. Del
segundo foso se puede medir la anchura, que es de 3,30 m., y la profundidad que es
de 2,80 m.
Entre los fosos hay tallada en la hermosa arenisca roja del monte una alberca de 6,50
m. por 3,80 m. y 2,0 m. de profundidad.
Antes de llegar al primer foso está la iglesia emplazada en un desmonte que
probablemente se hizo á tal fin, aunque tambien creemos que con el objeto de dar fácil
paso al castillo á través del fondo del foso primero y por encima del segundo que
todavía le defiende.
Dos excursiones llevamos hechas al derruido Eramprunyá, hoy cueva de zorras, como
le hemos oido llamar á una vecina del Sitjar: la primera excursión la hicimos en
compañía de nuestro amigo D. Manuel Milá y Fontanals [filòleg i escriptor vilafranquí
(1818-1884), autor dels Apuntes históricos sobre Olérdula escrits el 1856 i
publicats el 1868.]; la segunda en Marzo último, teniendo la suerte de leer dos
interesantes inscripciones que nos hizo notar un campesino que nos guiaba, y son las
siguientes:

En lo any de la enquarnacio de nre.
Senyo MCCCXXV [en realitat MCCCLXXV] fo comença
da la obra del mur daquet ca
stell per Mossen Jac march.

Esta lápida está escrita en claros y fáciles caractéres góticos de la época.
A cuatro pasos de ésta se encuentra la segunda inscripción, que escrita en caractéres
cursivos, dice:

Als 2 de maig
Forem de guarnesió
en aquest castell
los de St Climen
any 1772 [en l’actualitat la data està mig esborrada, però, per altres autors posteriors,
sembla que hi deia 1729, almenys s’hi endevinen un 1, un 7 i un 2 com a primers tres
números]

Ambas inscripciones se hallan cerca de las murallas por la parte de mediodía, en una
ancha y resbaladiza peña”.

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 41

P 111-113:
Martorell cita paral·lelismes de turons fortificats a Galícia (el castro grande de Fecha),
al Departament francès de Tarn-et-Garone (l’oppidum d’Espermons-haut i el recinte de
Gandalou) i als altiplans de la província de Namur, a Bèlgica. Esmenta que “El autor
como se ve ha deducido la alta antigüedad de la fortificación de la montaña de
Aramprunya de su semejanza con las fortificaciones de análogas alturas en paises
extranjeros, y luego de existir tambien junto á la iglesia sepulturas olerdulanas”. Utilitza
com a mètode per comprobar l’antiguitat de la fortificació l’estrany nom de la
muntanya. “Erampruniano se lee en los documentos latinos de la edad media;
Aramprunya y Eramprunya en los de igual tiempo catalanes; hoy dia suena
Aramprunya en boca de los campesinos y de la gente del pais. En una y otra forma las
dificultades son iguales. Expondremos lo que sobre este punto hemos adelantado.
Nosotros descomponemos el nombre de la siguiente manera, Ar-Am-prunia y leemos
Ar-Am por el hebraico [cinc lletres de l’alfabet hebraic] que nos da una idea exacta y
precisa de las condiciones topográficas pues el nombre hebraico no dice mas que
Monte que se levanta en lo alto, monte magnífico, monte piramidal y tambien edificio
en lo alto de un monte, explicadas estas últimas determinaciones por las raices árabes
hermanas. Todas las escepciones caen perfectamente bien, y de aqui todavia la
dificultad de escojer una de ellas. La que deberia determinar la elecciones la palabra
prunia-no. Desde luego dicha palabra no es ni hebraica, ni euskara, pues á una y otra
lengua repugna casi en absoluto el grupo pr.; ni por céltico, ni por el griego hemos
podido llegar á su determinación. ¿Es latina la palabra? En este caso podria explicarse
por pruina, pruinosus, pruna y prunus. Las condiciones topográficas parecen exigir de
las palabras latinas las dos primeras, y entonces tendríamos que los romanos
añadirian el nombre, digámoslo así, aborigena de Ar-aram tal como suena, pruina, la
escarcha, y ya se comprende que el cambio de pruina en prunía no ofrece dificultad
alguna, pues ni siquiera puede decirse que sea una sencillisima metátesis, que para
nosotros en el caso no hay mas que un vicio de pronunciación. Usando pruina como
objetivo para explicar que el monte piramidal, ó que el alto edificio del monte, etc. Está
siempre lleno de escarcha, escarchado, con lo que tal vez quisieron diferenciarlo de
otros castillos situadosen análogas condiciones tenemos entonces el adjetivo
pruinosus, que como no debia aplicarse al monte, sino al recinto fortificado, y por lo
tanto habitado, daria para los romanos un femenino, y asi dirian , Ar-aram-pruinosa,
cuyo nombre por contracción en el hebráico, tanto mas natural cuanto se trata de una
repeticion, nos da Ar-am; y en el latino la contracción pruina como se ve no hace mas
que darnos el sustantivo.
No se nos ocurre otra posible explicación del nombre de Aramprunya.
Claro está que si se acepta nuestra etimología, el solo hecho de que el pueblo semita
que civilizó o colonizó nuestro pais diera nombre á tal monte, y nos dijera que en el
mismo habia un edificio en lo alto, envuelve la demostración de que dicho monte ó
estaba ya edificado por los indígenas, o se edificó cuando su invasión, En uno y otro
caso queda demostrada en parte la tésis de nuestro Autor”.

P. 125, 126:
Pel que fa a les sepultures, que l’autor qualifica d’”olerdulanas”, diu el següent: “al pié
de la iglesia, en la roca que hay encima de ella, y junto á la alberca, quedan una
docena de sepulturas de todos tamaños, orientadas de poniente á levante. La forma
es igual á las de Olérdula, escepto en el rebajo para la losa que, en lugar de seguir la
configuracion de la cabeza, continua desde los lados en linea recta hasta formar
ángulo con la prolongación de la recta que pasa por la cabeza. Otra pequeña
diferencia se nota en alguna sepultura, y es, que la losa debió ser menos gruesa sobre
la cabeza, porque alli el rebajo es tan profundo como á lo largo del cuerpo.
Indudablemente el número de sepulturas debió ser mayor, y mucho más antiguas que
la iglesia, la alberca y el castillo, que datan probablemente de la época de la
reconquista.
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 42

Ya al hacerse el desmonte para emplazar la iglesia desaparecerían gran parte de las
sepulturas, de las que ha quedado una enterísima en la parte alta de la roca y otras
varias al pié de la iglesia, casi borradas por haber quedado en el paso del uno al otro
edificio.
Al abrirse la alberca tambien desaparecieron otras sepulturas, de las que quedó una
mitad en uno de los bordes, cortado en el sentido de su longitud, fig. 1 y otra en el
borde opuesto de niño fig 2 muy bien conservada.
Además podemos suponer que en la meseta, ocupada hoy por el castillo, habria
tambien algunas sepulturas, como se ve en Olérdula, dentro y fuera de la acrópolis.
Con lo dicho claramente se comprende que cuando se fundó el castillo y la iglesia se
prescindió de las sepulturas: y preguntamos ahora; ¿de qué época son unas
sepulturas que no fueron respetadas por la iglesia, ni por los señores que en aquellos
siglos de fé peleaban por su Dios?”.

CANIBELL MASBERNAT , EUDALT . 1880. “Excursió al castell d’Aramprunyá. 15
Juliol 1877”. Memorias de la Associació Catalanista d’Excursións
Científicas , volum I. Barcelona: Tipografia de Jaume Jepús, p. 47-53.

Excursió al castell feta per Eudald Canibell i Felicià Marí, que passen per Cornellà,
Sant Boi de Llobregat i Viladecans. En arribar a Gavà, per dirigir-se cap a
Castelldefels, veuen Eramprunyà i canvien de parer per arribar-s’hi passant per
Bruguers.

P. 51: “Habitan la casa feudal humils pagesos que si no son instruits, al menys estiman
en lo que valen aquellas rónegas y descarnadas parets, conservantho ab la mellor
escrupulositat com no ho faria lo mes entussiasta arqueólech, puix en 1875 hi havia
necessitat d’esser renovada la seva habitació, y sols emblanquinaren la entrada de la
meteixa, deixant tot lo demés intacte sens arrencar ni una sola fulla de la eura que
serveix de mantell á n’els vells murs. També ‘s veu posat cuidadosament dins d’una
sagetera l’unich resto d’escultura que’s conserva en aquell lloch; aquest objecte és un
àngel sostenint l’escut dels senyors d’Aramprunyá que serviria d’estrep á n’algun arch.
La capella si be ‘s conserva entera, res té de notable, puix únicament hi ha una
senzilla creu gótica, un retaule del any 1698 y un Sant Miquel, de gust barroch. La
porta d’entrada te la fetxa de 1808 [en l’actualitat, la inscripció està molt desgastada i
només s’entreveu la data 1808 si li dóna la llum rasant del sol; autors posteriors s’han
confòs o han mal interpretat la data i han afirmat que es tracta de l’any 1868 (Pagès,
1992) o bé del 1568 (Campmany, 2001)] en que seria renovada, puix la nau es de
forma gótica ab arch apuntat y en l’exterior d’una de las parets laterals s’hi veu una
porta semicircular tapiada. Per la diada de Sant Miquel hi venen los habitants de la
encontrada á celebrar la festa.
Alli, al costat de la capella, al comensar lo precipici que envolta ‘l castell, veureu duas
grans rocas formant cada una magnifich dossser ahont en las calurosas tardes de la
canícula se recrearian los senyors, puix que hi ha un sitial tallat en la meteixa roca
pera mes comoditat.
Notable baix diferents conceptes es una inscripció grabada
P. 52: sobre la roca viva no lluny de la capella de Sant Miquel, diu aixis:

En : lay : de : la : enquarnaçio : de : nre :
Senyor : MCCCLXXV : fo : comença
da : la : obra : del : mur : d aquest : ca
stell : per : mossen : jac : march :

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 43

P. 53: “Allí traguérem [des de les ruïnes de la capella vella de Brugués] un croquis del
castell que’s domina perfectament y tornárem á empendre prompte ‘l camí cap al
meteix lloch pera dibuixar algunas de sas bonicas vistas.3 Lo magnífich panorama que
desde allí ‘s domina pot compararse ab molts del famós Montserrat, descubrintse
desde Castelldefels fins á la Costa y molta part del Vallés, acabant de completar lo
quadro un horisont que té per límits las blavas ayguas del bell Mediterrani”.

TORRAS, CÈSAR AUGUST. 1878. “Excursió a Gavá, castell d’Eramprunyá y
Viladecans. 20 d’octubre de 1878”. Memorias de la Associació Catalanista
d’Excursións Científicas , volum II. Barcelona: Tipografia de Jaume Jepús,
p. 327-338.

P. 331: “No ofereixen las runas del castell detalls artistics ni vestigis de sa passada
grandesa. Las parets que restan en peu y sots las quals viu senzilla familia de
pagesos, guardiants d’aquellas solitarias despullas, res dihuen. Miradas desde sota’l
single, recordan encara tot l’esplendor dels temps feudals, y’s concebeix la forsa y
grandesa dels senyors que en ell moravan. Res desperta antichs recorts d’altres
temps, enlloch se creu veure encara l’ombra dels passats moradors, com succeheix en
bé agradable ombra als ardorosos raigs del sol; estant, també entretallats en la
meteixa roca, amples y cómodos setials. Una notable inscripció del sigle XIV, está
també buydada en la roca, la que copiárem, y no traslado aquí per haberla ja transcrita
lo soci Sr. Canibell, en una Memòria d’una excursió per ell feta á n’aquest castell.
Recorda lo comens de la obra del mur, efectuada en 1375 per mossen Jaume March.
Altre inscripció menys important, tallada també en la roca, copiárem, y diu aixís: Als 2
de maig, fòrem de gurnesió en aquest castell los de Sant Climent, any 1729”.

TORRES Y REYETÓ, JACINTO. 1878. ”Lo castell d’Aramprunyá”. Album
pintoresch-monumental de Catalunya . Barcelona: Associació Catalanista
d’Excursions Científicas, p. 22.

“Lo que fou casa-castell es avuy día bastant deteriorada, veyents’hi encara evidents
senyals de fortificació, y es utilisada pera habitació de sos masovers.
Devant de sa entrada hi ha una antiga capella nomenada de Sant Miquel, que per sa
volta de canó seguit en ogiva molt rebaixada y altres indicis, sembla perteneixe à
últims del segle XI ó principis del XII; algunas transformacionsqu’ha sofert han alterat
sa típica fesomia arquitectónica”.
“Per documents de mitjans del segle XI, consta que ‘ls castells d’Aramprunyá y
d’Olérdula, foren encarregats per los comtes de Barcelona, Ramon Berenguer y sa
muller Almodis (any 1059). Á Miró Girebert de Sant Martí, á sa esposa Guila y al fill
que’ls succehís, després de haverlos perdonat las rebelions comesas diversas
vegadas junt ab llurs fills Bernard y Gondeball, contra la soberana autoritat dels
Comtes.
L’any següent y en servey del Comte de Barcelona aná Miró Girebert á la expedició
del castell de Mora, en la que morí.

3 En l’Arxiu Històric del Centre Excursionista de Catalunya no s’ha trobat cap plànol, croquis,
dibuix o gravat sobre el castell d’Eramprunyà. Tot i això, sí que es van publicar dos dibuixos del
castell fets per Felicià Marí (un a partir d’un croquis d’Eudald Canibell) el març de 1879 a la
revista La llumanera de Nova York, que han de ser els citats per Canibell, ja que va ser
acompanyat per Marí en aquella excursió.
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 44

Des d’aquella época anaren succehintse varias donacions, encomendas, simples
tenencias y vendas ab restitució respecte del castell d’Aramprunyá, fins qu’en 1322
Pere March, tresorer de Jaume II d’Aragó, lo comprá pera no sortir més del domini
particular.
Aquest Pere March tingué un fill que portá iguals noms y apellido; hi hagué després un
Jaume March, fill de Pere, que s’ignora de quin dels dos d’aquest nom ho seria, y que
tingué dos fills anomenats també respectivament Jaume y Pere.
Un Jaume March, senyor d’Aramprunyá, fou crehuat cavaller per Pere IV d’Aragó en lo
monastir de Pedralbes (any 1360), y per datos que possehim creyem que aquest
March fou, entre’ls qu’hem citat, lo Jaume March pare, á qui segurament fa referencia
una inscripció en elegants carácters gótichs que’s llegeix encara en una lleugera
pendent que fa la roca aprop de la capella, de cara á mitjdia y que diu:

en : la(n)y : de : la : enquarnacio : de : n(ost)re :
Senyor : mccclxxv : fo(u) : comença
da : la : obra : del : mur : d aquest : ca
stell : per : mos(s)en : jac(me) : march :

Lo territori d’Aramprunyá tenia antiguament molta extensió y abarcava en sos limits la
parroquia de Sant Miquel, á la que donava nom la dita capella, y las de Sant Cristófol
de Begas, Castelldefels, Gavá, Sant Climent, Viladecans y Sant Boy, ab llurs
corresponents vehinats y termes. Ab lo transcurs del temps, y per diversas causas va
anar limitantse, y quedá reduhit á las parroquias de Begas, Castelldefels y Gavá,
resultant agregada á aquesta última la de Sant Miquel.
Cada any , lo 29 de setembre, festivitat d’aquest sant, se cantan los divins oficis en la
capella del castell, ab assistencia dels vehins de las immediatas masias y singularment
dels de la vall de la Sentiu (situada entre’l puig d’Aramprunyá, Gavá y Castelldefels)
que celebran aquell dia llur festa major, veyentse ab tal motiu molt animats y
concorreguts aquells llochs”.

“Catalunya pintoresca”. 1 de març de 1879. La llumanera de Nova York ,
volum IV, numero 47. Nova York: Artur Cuyás, Editor . P. 4, 6.

Es publiquen dos dibuixos del castell fets per Felicià Marí (el número 2, que és una
vista des de Bruguers, a partir d’un croquis d’Eudald Canibell, i el número 6, una altra
vista des de més a prop, on s’observa la façana sud de la capella de Sant Miquel i de
la fortalesa) durant l’excursió que ambdós van realitzar-hi el 15 de juliol de 1877 com a
membres de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques; també s’aporten vistes
de Cornellà, de Sant Boi de Llobregat i de Castelldefels. En el peu s’esmenta “Dibuixos
i cróquis d’En Feliciá Marí y d’En Eudalt Canibell, enviats per la ASSOCIACIÓ
D’EXCURSIONS CATALANA”, de la qual en va ser secretari Canibell. L’Associació
Catalanista d’Excursions Científiques va ser fundada l’any 1876, dos anys més tard
sofrí una escissió, arran de la qual va néixer l’Associació d’Excursions Catalana i, el
1890, es van fusionar per crear el Centre Excursionista de Catalunya; l’AEC va visitar
el castell en una data posterior a l’edició de la revista, el dia 8 de setembre de 1879.

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 45

Els dibuixos van acompanyats d’un text on s’esmenta que: “Debem á la
amabilitat de la Junta Directiva de la Associació d’Excursions Catalana los
dibuixos que en la quarta plana publiquém avuy y son part d’una colecció que
sentim no poder publicar íntegra en aquet número, pero ens reservém publicar
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 46

en un altre los dibuixos restants. Los croquis han vingut acompanyats de las
següentas descripcions:
[...] No. 2. Vista del castell d’Aramprunyá y la capelleta de Nª Sª de Brugués.
Referintse á eixa y altras vistas d’Aramprunyá, s’ publicará dintre de poch una
memoria escrita per lo Sr. Canibell, secretari de l’Associació y que deu llegirse
en una de las prócsimas sessions literarias que aquesta celebri. (Cróquis de D.
Eudalt Canibell, dibuix de D. Feliciá Marí.)
[...] No. 6. Castell d’Aramprunyá (Dibuix de D. Feliciá Marí.)”.

CANIBELL , EUDALD . 1879. “Excursió col·lectiva al castell d’Aramprun yá en 8
de setembre de 1879”. Butlletí de l’Associació d’Excursions Catalana , tom
1er. Barcelona: Imprenta de la Renaixensa, p. 219-222.

P. 220 i 221: “En la roca ahont está emplassada la capella cridáren mé que tot nostra
atenció los restos d’una civilitsació remotíssima y més que remotíssima, hipotética.
Fem referència á unes quinse sepulturas y una sitja de molta capassitat, obertas en la
roca viva, que alguns suposan d’época bisantina y altres fan celtas. Ab lo Sr. Moner,
nostre delegat á Fonz, parlárem respecte del particular, no estant dit senyor en la
creensa de que pugan ser bisantinas. Creyém, nosaltres, sens que pretenguém fer un
dogma de nostre parer, que perteneixen á una de las rassas que primitivament
pobláren la península ibérica –celtas ó lo que sian- pero en cap manera que sian
bisantinas. Farém presents duas observacions ab la imposibilitat de tractar lo
assumpto com lo cas demana, dintre los curts límits d’una acta y ménos d’un extracte.
Nostre soci delegat lo Sr. Pleyan de Porta posseheix un gran bronze ab exergos íbers
trobat en unas sepulturas exactament iguals á las que existeixen en Sant Miquel
d’Erdol, S. Pere de Casserras, Aramprunyá y altres punts de Catalunya, descubertas
en Lleyda. En les meteixas sepulturas d’Olérdula s’han trobat algunas monedas de las
conegudas per autónomas. En Aragó també s’han trobat sepulturas semblants y en
ellas monedas celtas ó íberas. Per aqueix motiu no havem pas de suposar qu’en la
época bisantina col·loquessin junt als cadavres monedas precisament d’una época ja
per llavors llunyana. Lo exámen dels restos humans trobats en las sepulturas que’ns
ocupan, comparat ab los dels sepulcres de Badalona, oberts en la roca també y
probablement cristians, es una proba més en ajuda de nostra opinió”.
“Al igual qu’en Olérdula, lo castell d’Aramprunyá te també una sitja molt gran (especie
de cisterna) oberta en la penya, al costat de la que existeix un sepulcre petitet que está
en lo mellor estat”.

“Excursió particular à Begas, castell d’Aramprunyá y ermita de Brugués
los dias 18 y 19 de Janer 1882”. 1886. Associació Catalanista
d’Excursions Científicas, volum II . Barcelona: en lo local de la Associació.
P. 19-24.No s’explica res de nou, ja que remet al volum I de les Memòries de l’Associació
Catalanista d’Excursions Científicas i a l’Àlbum Pintoresch Monumental. A la pàgina 23
s’esmenta que “pujáren per un estret corriol obert entre las rojencas penyas, y al
arrivar al cim cridá l’atenció una llegenda gótica gravada en la mateixa roca.

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 47

TORRES Y REYETÓ, JACINTO. 1887. “Lo castell d’Aramprunyá”. Associació
Catalanista d’Excursions Científicas , volum III. Barcelona: en lo local de la
Associació. P. 33-64.

P. 35: “Una muralla d’un metro de gruix tancava ‘l recinto ó clos fortificat d’aquest,
restantne encara d’ella avuy dia bastants trossos de notables dimensions.
En lo lloch culminant del penyal s’aixeca ‘l castell, derruhit en part y utilitsat lo que’n
resta pera habitacions de sos masovers; veyents’hi finestras ab honor de espitlleras
per lo estretas y dessota d’ellas algunas euras que s’enfilan y escampan entreteixint
ab descarnadas arrels complicada
P. 36: xarxa potser per lo secret intent d’alcansar a cubrir l’amblanquinada faixa que
rodeixa aquestas finestras y ab la que s’ha volgut inútil y ridiculment disfressar la
morenor qu’en las pedras han imprés los anys.
Se penetra al castell passant per sobre antich pont de pedra en arch de mitj punt,
inmediat al qual y de cara á mitjdia hi ha un bastió construhit o modificat probablement
a ultims del sigle XIV, segons ho indican algunas aspitlleras de forma circular, de uns
quinze centímetros de diametro en llur parament exterior y quadrilonga en l’interior,
evidentment pera armas de foch d’aquella época, en la que ja estava bastant
generalisat l’us dels falconets y altres enginys de destrucció: y en la que precisament
fou construit lo mur del castell, com ho proba l’inscripció que mes avall transcribim.
La que fou primera cambra ó compartiment del pis baix es avuy dia pati per haver
desaparegut lo sostre, á sobre qual nivell se vehuen encara las sageteras
corresponents á la part superior de la fortificació. També falta lo sostre á alguns pochs
é immediats compartiments ó dependencias, veyentse igualment evidents senyals de
obras de defensa en alguna d’ellas.
Hem de confessar que aquets y consemblants restos de la etat mitjana que per alli’s
troban, tenen mes importancia pera la arqueólech ó curiós que sap endevinar per ells
l’estat de la entera construcció de que formavan part y pera’l poeta que pot trobarhi
motius ab que extendre’l vol de sa fantasia, que no pera l’entusiasta artista que hi
busque riquesa de detalls que mereixin reproduhirse pera lluhiment de son llapis ó son
pinzell”.
P. 37: En lo meteix emplassament ó clos fortificat en que’s troba’l castell y devant
d’aquél, hi ha una antiga capella baix l’advocació de S. Miquel, qual construcció acusa
P. 38: lo sigle XII. Es molt senzilla y denota esser la resultant d’anterior construcció
posteriorment modificada. Efectivament, li manca del tot l’abside, com si hagués sigut
suprimit després de fet, veyent-se acusat en aquest extrem
P. 39: la secció transversal de la capella; essent tan poch cuydadosament unida
aquesta secció ab la paret que forma ab ella fatxada posterior, que s’hi pot veure ben
perfilat en la juntura l’intradós de la volta. Nos afirma també en aquesta idea ‘l que la
porta en arch de mitj punt de la fatxada lateral orientada de cara á mitjdia, está cegada
ó aparedada desde fetxa molt antiga, á judicar per la disposició ó aparell del
aparedament.
Descansa sobre aquesta fatxada una tosca espadanya de dos archs, un dels quals
aguanta una campana que diariament serveix pera ‘ls tochs d’oració”.
P. 40: “Cap joya digne de especial menció conté la capella, com no siga una creu
gótica de llautó, no molt recomenable per son gust, y la esmerada encuadernació en
pell d’un missal del sigle XVI imprés á Venecia quals lletras minúsculas son del
anomenat caràcter rodó y moltas de sas capitals del gòtich.

Al costat dret de la capella y refundits en la lleugera
P. 41: pendent de la roca se vehuen sis sepulcres que per llur contorn recordan lo dels
cadavres momificats; en lo costat esquer n’hi ha un de reduhidas proporcions y altre
semblant á aquest prop del gran safreig obert en la roca, á poca distancia, casi al
devant de la capella”.
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 48

Les sepultures estan orientades en la direcció de ponent a llevant, amb el cap en la
part oest i la més gran fa dos metres de llargària. Són semblants a les de Cervelló,
Olèrdola, Sant Pere de Casserres, als que hi ha al peu de l’església parroquial de
Banyoles, als que hi ha al costat de Sant Andreu de Mata i als immediats a la carretera
provincial d’Olot, a uns dos quilòmetres de Banyoles. Els de Cervelló estan orientats
igual que els d’Eramprunyà i que els d’Olèrdola i de Casserres. Alguns arquèolegs
atrbueixen l’origen d’aquests enterraments als primers cristians de la nostra era.
P. 42: Que són d’origen cristià pot confirmar-ho “lo fet de trobarse algunas d’ellas sota
la vessant ó desaygüe de la teulada de la capella (a Cervelló n’hem vist algunas
igualment dispostas; aixis se’n comensaren á veure á Fransa baix los primers
Carlovingis, per enterrahi distingits personatges, totas de cara ó direcció á Orient (com
ja hem dit, hi están las d’Aramprunyá, Cervelló y altras), costum que persistí fins á
mitjan sigle XII (?), desde qual época data la construcció de la capella, segons més
amunt hem dit y queda aixís confirmat.
No faltan autors que han atribuhit l’origen d’aquestas sepulturas á las colonias fenicias
ó á altres de procedencia directament oriental que s’establiren en nostra Peninsula;
fundantse entre altras cosas, en lo contorn de momia que semblan afectar.
Nosaltres atenentnos á lo que hem exposat, y á falta de coneixement que tal volta
podrian convencer d’equivocada nostra modesta opinió, nos afirmém en élla, és a dir,
en considerar com á cristians los sepulcres d’Aramprunyá y llurs semblants
mencionats, com ho son tants d’altres
P. 43: que’s troban en algunas iglesias d’Inglaterra, d’Alemanya (Saxonia) y en algun
antich cementiri de Fransa, remontantse llur construcció als sigles XI, XII y XIII; si bé
alguns son buydats en grans llosas, mes guardant la major part d’ells en son vas lo
contorn de momia completament semblant al dels mes amunt aludits.
De sepulturas refundidas en la roca, com ho son las de Aramprunyá, n’hi ha també á
Fransa, entre’l monastir de Montmajor d’Arles y sa vehina capella de Sainte Croix”.
P. 45: “aixis, doncs, lo cavaller y poeta Jaume March, fora ‘lque en l’any 1371 ordená á
instancia del Rey en Pere Lo llibre de las concordances y ‘l que en lo regnat de Joan I
promogué ab Lluís d’Aversó la fundació del Consistori del Gay saber”.
P. 48: En el Llibre de coses asanyalades de l’Arxiu Municipal de Barcelona consta que:
“Dijous XXVIII de Setembre de MCCCCLXVIIII lo senyor Primogenit isqué de la
present ciutat per posar siti sobre lo castell de Prunyana.
Divendres a XIII de Octubre del any MCCCCLXVIIII la gent de armes qui tenian assitiat
lo castell de Prunyana
P. 49: intraren a forsa de armes a gran baluart del dit castell.
Dimecres a XVIII de dit [mes] lo senyor Primogenit feu convocar al veguer de
Barcelona lo sagramental per anar a la prunya per tant com se sap que lo R.J. (Rey
Johan) ab tot son poder deu venir a pruna per socorrer lo dit castell. E lo mateix dia fou
feta crida de part del dit senyor que tothom de qualsevol ley ó condició que fos de
hedat de portar armes isques de la dita ciutat per anar al dit castell per resistir al dit
rey Johan e a sa gent. E la dita crida fiu feta grantmenten perjudici dels poblats de
aquesta ciutat.
Dimars a XXIIII de dit lo castell de la Prunya e los qui dins eren se reteren á la mercé o
discreció del senyor Primogenit.
Dilluns a XXX de dit foren penjats dos homens qui foren presos ab molts de altres en
lo castell de la Prunya”.
P. 51: “La família March, mestressa ja des de 1322 del honor principal, ó sia lo castell
d’Aramprunyá, al que foren aquells agregats, á saber: lo feu dit d’Aramprunyá per
compra que en 1337 feu Pere March a Dª Blanca de Centellas, muller de Guillem de
Calders; la Cuadra y terme de Castelldefels adquirit per LLuis March en 1427; lo poble
y terme de Gavà per venda que al propi Lluis March otorgá Bernat Ferré en 1449 y per
ultim la casa y terme de “La Roca” en virtut de compra que’n feu en l’any 1447 Jaume
March, fill del mencionat Lluis, a Joan Agustí March de Lacera”.

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 49

P. 52-56: S‘explica la successió de feudataris, o castlans del castell, encarregats del
seu govern, defensa i jurisdicció:

Mir Geribert.
El fill de l’anterior, Gondevald, Gondevall o Gonbau, de Santmartí.
Arnau Miró de Santmartí.
Guillem de Santmartí.
Donació de l’anterior a Pere de Santa Oliva, a les calendes (dia 1) de juny del tercer
any del regnat de Lluís.
El fill de l’anterior, Guillem de Santa Oliva.
L’anterior passà la propietat del feu a Saurina, muller de Guillem de Terrassa.
L’anterior el llegà a la seva néta Saurina, casada amb Bernat de Centelles, en morir
l’any 1273.
L’anterior el donà a la seva filla, Blanca de Centelles, casada amb Berenguer de
Calders.
Blanca es va vendre el feu del castell d’Eramprunyà a Pere March, a les 7 calendes
d’abril (26 de març) de 1337

P. 56-64: S‘explica la successió de possessors del castell:

Mir Geribert, a les 6 nonas (dia 2) de juliol del 1059.
El fill de l’anterior, Gondevald, o Gondevall, de Santmartí.
Als 2 idus (dia 12) de setembre del 1067, Gondevall feu donació a Ramon Isimbert, a
la seva esposa Nèvia i després de la seva mort als fills que tinguessin del castell
d’Eramprunyà.
El 13 de novembre del 1089, Arnau Miró de Santmartí reconeix a favor de Ramon
Berenguer II la potestat del castell, prometent al seu germà Berenguer Ramon II,
ambddós comtes de Barcelona, entregar-li el dit castell que tenia per aquell, o
romandre en el mateix per acudir a ajudar-lo, sempre que li fos manat pel propi comte
o per mitjà de missatgers.
Jordà presta homenatge de fidelitat al comte Ramon i a la comtessa Dolça pel castell.
Ferrer de Santmartí
Guillema de Cabrera, muller de Ferrer de Santmartí, a mitjan segle XIII.
El castell és restituït a la Corona, a canvi del castell de Gurb, que el rei Jaume dóna a
Guillema de Cabrera.
Guillem Durfort, Pere March i Arnau de Bastida, apoderats del rei Alfons II el Liberal de
Catalunya, venen el castell a Guillem de Bellavista per 10.000 sous, segons una
àpoca, o rebut, signada el 8 idus (dia 8) de juliol de 1290. Abans, a les 8 calendes de
juliol (24 de juny) del mateix any es va expedir una carta reial als castlans del castell
perquè prestessin homenatge a Bellavista.
La Corona recupera el castell a inici del segle XIV.
El rei Jaume II el Just d’Aragó ven el castell al seu tresorer, Pere March, el 4 de febrer
de 1322, pel preu de 120.000 sous.
El 7 de febrer de 1322, el batlle general de Catalunya, en nom de Jaume II, dóna
possessió del castell a Pere March “a qual efecte lo introduhí en la casa-castell situada
en dit terme y lloch anomenat “Sitjar” de la qual era castlana Dª Blanca de Centellas
practicant totas las cerimonias de corporal possessió, é intimant a dita Dª Blanca y sos
vassalls á que reconeixessin al referit Pere March com a senyor del castell y li
prestessin los censos, rédits, serveys y demés tal com se efectuava ab lo propi senyor
rey”.
A les 14 calendes de març (16 de febrer) del 1322, l’infant Alfons, futur Alfons III de
Catalunya i primogènit del rei Jaume II, firma àpoca de 120.000 sous a favor de Pere
March, preu de l’anterior venda, que el mateix infant va aprovar i confirmar el 22 de
febrer.
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 50

El rei Jaume II concedeix a Pere March, a les 15 calendes d’octubre (17 de setembre)
de 1323, el mixt imperi, o sia, la jurisdicció civil que tenia sobre el castell, reservant-se
el mer imperi, jurisdicció criminal, donació ratificada pel seu primogènit Alfons als idus
(dia 13) de gener de 1327 i després confirmada pel rei Pere d’Aragó a les 16 calendes
de maig (16 d’abril) de 1338.
Arnau de Vilarnau prestà homenatge de fidelitat a Pere March.
Pere March tingué un fill anomenat, també, Pere March, i hi hagué un Jaume March,
fill de Pere, però no se sap de quin dels dos.
Jaume March tingué dos fills, Jaume i Pere.
Marianna i Agnès March, filles de Francesc Geroni March i Palou, moren sense
descendència i, el 18 d’agost de 1542, el castell passa a mans de la seva tia, Isabel
March i Palou. Morta Isabel, també sense successió, l’herència passa a mans de la
seva germana Gerònima, després a una altra germana, Bartolomea, i més tard a la
seva tia, Lucrècia March de Ballester, que casà amb Hug Joan Fivaller de Palou.
Hug Joan Fivaller de Palou (segons Bofarull, 1911: 111, era la seva esposa Lucrècia
March de Ballester) havia fet testament el 23 de juliol de 1522 i instituí hereu al seu fill
Francesc Fivaller i March, que no va tenir descendència i renuncià a favor del seu
nebot Hug Joan Fivaller i Queralt. Aquest últim, el 1562 va comprar el lloc i terme de
Viladecans i es va casar amb Angèlica de Cardona.
Hug Joan fill es va casar amb Estefania d’Hospital, el que va sobreviure sis anys,
morint en febrer de 1590.
Per sentència publicada el 10 de març de 1590, la baronia d’Eramprunyà va ser
adjudicada a favor de Joana Fivaller Hospital, filla dels anteriors, la qual va morir
impúber i sense fer testament.
Marina Fivaller i Queralt, germana de l’avi de Joana Fivaller Hospital, Hug Joan Fivaller
i Queralt, va reclamar la baronia i li va ser adjudicada per sentència publicada el 27
d’agost de 1590.
Pel setembre de 1590 Estefania d’Hospital va reclamar.
El 8 de gener de 1595 es va pronunciar la sentència definitiva per la qual es va
adjudicar la baronia a parts iguals entre els hereus i successors de les germanes,
Marina i Gerònima Fivaller de Queralt, a canvi de pagar una quantitat de diners a
Estefania.

“Excursió à las serras situadas al oest del “pla de Barcelona” ...(...Gavá,
Brugués, Aramprunyá, Begas, Ordal, Sant Pons, Corbe ra y Molins de
Rey....)....” [diumenge, 21 de març de 1889]. Butlletí del Centre
Excursionista de Catalunya , volum primer. Barcelona: Imprempta de
Henrich y Compañia en comandita, p. 54-59.

No s’explica res de nou, ja que remet i repeteix el que s’explica al volum I del Butlletí
de l’Associació d’Excursions Catalana.

CREUS, THEODOR. 1893. “L’olla del rei”. Set contallas del temps vell .
Vilanova i la Geltrú: Estampa de Joseph A. Milá.
Citat per CAMPMANY I GUILLOT, JOSEP. 2000. “La guerra civil del segle xv a
Eramprunyà”. Materials del Baix Llobregat, número 6. Sant Feliu de Llobregat:
Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. P. 117.

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 51

S’explica que el rei Joan II va anar a caçar a Eramprunyà, es va perdre i va trobar un
minyó amb barba al qual va preguntar el camí de Castelldefels, però el va enganyar i
el va fer caure en un toll de fang i aigua, on passa la nit.Quan és rescatat, està mig
malalt i mor a Barcelona [va morir el dia 19 de gener de 1479]. Es creu que el minyó
erà l’ànima feta carn de Carles de Viana i des d’aleshores s’anomena l’aiguamoll com
l’olla del rei.

BARONIA DE ARAMPRUNYÁ. C ROQUIS DE LA PLANTA DEL CASTILLO Y
CAPILLA DE S. MIGUEL. Barcelona. Abril 1897. El fac ultativo. R. Soriano.
[Fotocòpia dipositada a l'arxiu de Gavà per Josep C ampmany]

Es tracta d’una planta del castell d’Eramprunyà que Manuel Girona i Agrafel, propietari
de la baronia, va encarregar al mestre d’obres Ramon Soriano i Tomba, autor de la
reforma efectuada al castell de Castelldefels el 1897. Segurament, Girona, abans de
decantar-se per restaurar el darrer castell, va considerar la possibilitat de recuperar el
d’Eramprunyà, atès que Soriano qualifica de “patio habilitable” el que es troba a nord
de l’ala sud del castell, on hi ha la cisterna. S’hi delinea la capella amb un pati a llevant
i, cap a nord-est del temple, una “balsa” (la cisterna excavada a la roca). Pel que fa al
castell, es dibuixa el cos que ocupa la banda sud del recinte sobirà, format, de ponent
a llevant, per cinc dependències: “patio”, “entrada”, “cocina”, “escalera”, “cuadra”, i a
l’extrem llevantí “ruinas”. A nord d’aquest cos hi ha el pati esmentat i més ruïnes.

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 52

HINOJOSA, EDUARDO DE. 1905. El régimen señorial y la cuestión agraria en
Cataluña durante la edad media . Madrid: Librería general de Victoriano
Suárez. P. 104-106, 113, 114, 352-360.

L’autor esmenta alguns documents extrets del Llibre de la baronia d’Eramprunyà, que
li va deixar consultar Manuel Girona, alguns del quals després van ser esmentats per
Francesc de Bofarull i Sans en el seu llibre El castillo y la baronía de Aramprunyá
(Barcelona, 1911).

P. 104: El 1327 [el dia 28 de juliol] es dicta una sentència per acabar amb les
qüestions entre Pere Marc, senyor del castell d’Eramprunyà, i els senyors de
Viladecans, de Gavà i de la Torre Burguesa, on es fixa que aquests llocs estan situats
dins del terme d’aquell castell [citat, també, per Cantarell, Comas, Muntaner, 2011
[segles XIV i XV]: 70-80 i Bofarull, 1911: 82].

P. 106: El 1327 [en realitat, el 12 de març de 1328] Bernat de Seva dicta una sentència
entre Pere Marc, senyor del castell d’Eramprunyà, i Ferrer Garí, senyor de la casa de
Castelldefels, on s’acorda que el darrer, els seus successors i els homes del lloc i
quadra de Castelldefels no han de fer obres ni guaites, tant en temps de guerra com
en altre, al castell d’Eramprunyà, però sí defendre’l i també que el senyor de dit castell
els hagi de defensar [citat, també, per Cantarell, Comas, Muntaner, 2011 [segles XIV i
XV]: 89-98 i Bofarull, 1911: 84, 133].

P. 113-114: El 1226 [en realitat, el 6 de març de 1227] Ferrer de Sanmartí i la seva
esposa Saurina [senyors d’Eramprunyà] confirmen a Elisenda, filla de Ramon Ferrer, i
al seu marit, Mateu Ferrer i als seus descendents dues ferreries en el terme del castell
d’Eramprunyà [citat, també, per Cantarell, Comas, Muntaner, 2011 [segles XIV i XV]:
173-174].

P. 352-360: El 1282 s’enumeren els drets o de la part corresponent a Jaume March,
Berenguer de Ribes, Pere March, G. Togors, copartíceps dels delmes del castell, i
descripció de la forma en què es pagaven i recaudaven altres prestacions degudes al
rei, al senyor del castell i a altres senyors pels habitants del castell d’Eramprunyà [citat,
també, per Cantarell, Comas, Muntaner, 2011 [segles XIV i XV]: 223-229].

GOMIS, CELS. 1908-1918. Geografia general de Catalunya. Provincia de
Barcelona , volum II. Barcelona: Casa Ed. Alberto Martín. P. 369-371.

Només esmenta que dins el terme de Gavà hi ha “lo castell d’Arampruyà o
Eramprunyà, cap de a baronía del séu nom, que després va passar a la jurisdicció del
Marquès de Moya”.

BOFARULL Y SANS, FRANCISCO de. 1911. El castillo y la baronía de
Aramprunyá . Barcelona: Inprenta de Henrich y Cia en comandita . P. 7-10,
entre 10, 11 i 12 (fotos), 20, 23, 25, 26, 27-30, 3 2-33.

Es publiquen diferents fotografies: muralla, pont i església; sepulcre a la roca;
encenser de Bruguers; fragment escultòric al Museu Arqueològic de Barcelona, amb
una Mare de Déu amb el nen Jesús sota un pinacle gòtic amb un orant a cada banda,
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 53

segurament de l’ermita de Bruguers; creu processional de la capella del castell;
entrada principal, i inscripció de 1375 a la roca.

912-945: El comte Sunyer de Barcelona, fill de Guifré el Pelós, va viure en pau amb els
valís de la frontera sarraïna i va poder reedificar sobre les ruïnes fetes pels moros,
esglésies, monestirs i castells, com per exemple el d'Olèrdola. Per això és possible
que reedifiqués el d'Eramprunyà.

957: Existia el castell anomenat "Eraprunya". La propietat del seu terme està repartida
entre la Corona, el monestir de Sant Cugat del Vallès i diferents particulars. El nom
antic del castell era "Rodanas"; "castrum rodanas que vocant Erapruniano". El nom
d'Eramprunyà vindria pel color vermellós del terreny on s'alça.

988: És la darrera vegada que surt citat el nom de "Rodanas"; "in chastrum rodanas
que vocant Erapruniano".

993: Testament del comte de Barcelona Borrell II que llega el castell a la seva esposa
Aimerud com usufructuària i al seu fill Ramon Borrell quan mori. Ermengarda, semyora
de Subirats i de Ribes i filla de Borrell II, es va casar amb Geribert, dels quals
descendeixen els primers senyors d’Eramprunyà (Mir Geribert va ser fill seu).

1015: Eldemar era veguer.

1055: Mir Geribert fa testament abans de peregrinar al sepulcre de l'apòstol Jaume a
Compostela i deixa el castell als seus fills, el prevere Bernat i a Arnau, menor d'edat,
tot i que va succeir-lo l'altre fill, Gombau. En època de Mir Geribert i del seu fill
Gombau el castlà del castell era Ramon Isimbert.

2.7.1060: El comte de Barcelona entrega a Guilla, esposa de Mir Geribert els castells
d'Eramprunyà i d'Olèrdola, amb facultat de transmetre'ls als seus fills.

12.9.1068: Gombau, o Gondevall, encarrega el castell a Ramon Isimbert, a la seva
esposa Nèvia i als seus fills, Mir i Gombau, i l'autoritza que pugui encomanar-ne la
custòdia a Ramon Guillem.

14.5.1074: Ramon Isimbert encomana la capitania o subcastlania a Ramon Guillem.

13:11.1090: Arnau Miró de Santmartí convé amb Berenguer Ramon II que sempre que
li reclamés li donaria la potestat del castell que posseïa sota la potestat del seu germà
el comte Ramon Berenguer , que encomanaria la castlania del castell a les persones
que designés el comte i que si morís el fill de Ramon Berenguer, Arnau Mir ajudaria a
Berenguer Ramon II contra qualsevol persona.

1098: Arnau Miró i el seu fill Jordà, de la seva esposa Jordana, encomanen la
castlania a Ramon Mir, germà i oncle respectius, amb l'obligació d'almenys residir-hi
un mes a l'any, podent-lo elegir.

1110: Jordà de Sant Martí, casat amb Sança, citat com a senyor del castell. Va prestar
homenatge pel castell a Ramon Berenguer III [no s'esmenta l'any].

31.5.1142: Guillem de Sant Martí, fill de Jordà, encomana la castlania a Pere de Santa
Oliva, casat amb Dolça, que després passarà al seu fill Guillem Ramon, casat amb
Estefania, que passarà al seu fill Guillem, casat amb Guillema Ricart, que passarà a la
seva filla Saurina.

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 54

1165: Guillem de Sant Martí es divorciade la seva primera esposa, Beatriu de
Montcada, amb la qual va tenir dos fills, Ferrer i Guillem. Després es casa amb Guila,
o Guisla, de Banyeres, la qual el va sobreviure i no van tenir fills.

8.7.1208: Ferrer, fill de Guillem de Sant Martí i de Beatriu de Montcada, havia rebut
4.100 sous en hipoteca sobre el castell de Guillema de Castellvell que l'havia hipotecat
en nom seu a Berenguer de Castellvell.

21.12.1221: Saurina de Santa Oliva ja estava casada amb Guillem de Terrassa, dit el
jove.

24.2.1226: Guillem de Santa Oliva va fer testament i va nomenar hereva a la seva filla
Saurina. Era vidu de Guillema Ricart, va mantenir relacions amoroses amb Maria, filla
de Pere Moneder, de la qual va tenir sis fills.

?: Bofarull (p. 38) esmenta que Jaume I compra el castell a Ferrer de Sant Martí, però
no n’ha trobat el document i la data, ho sap perquè és citat en la venda atorgada.

1.10.1253: Jaume I autoritza a Guillema de Cabrera perquè per si mateixa o pel seu
batlle exercís actes de jurisdicció en tot el terme del castell, alienant el castell de la
Corona en favor d'aquella.

4.7.1262: Jaume I va prohibir que es cacés, tallés llenya o es causés qualsevol
perjudici a les deveses que Guillem de Terrassa tenia en el terme del castell

8.8.1263: Ferrer de Sant Martí absol i defineix el castell a Saurina de Santa Oliva,
esposa de Guillem de Terrassa.

1272: Saurina encomana la castlania del castell amb cessió dels seus drets feudals
sobre els cavallers del terme d'aquest castell al seu fill Jaume de Terrassa, que es va
casar amb Guillema, filla de Berenguer de Sant Vicenç, senyor del castell de Burriach.
Jaume, que va morir jove, i Guillema van tenir una filla, a la qual li van posar el nom de
l'àvia, Saurina, o Saurineta. Després, Guillema de Sant Vicenç va casar-se amb Bernat
de Bayona, feudatari d'Eramprunyà, i ella va morir amb anterioritat a 1279.

24.3.1273: Saurina de Terrassa i el seu marit, Bernat de Centelles, presten a Jaume I
homenatge de fidelitat i vassallatge pel castell

17.6.1273: Saurina de Santa Oliva dóna en dot el castell a la seva néta, Saurina de
Terrassa, quan es casa, encara menor d'edat, amb Bernat de Centelles

31.8.1274: Jaume I dóna a Guillema de Cabrera el castell de Gurb en substitució del
d'Eramprunyà, que ella li va tornar.

1286: Bernat de Centelles va tenir un litigi amb la Corona sobre el dret de sonar corn a
la torre del castell d'Eramprunyà i sobre els delmes de Gavà, Viladecans, la torre de P.
Burgués i Les.

1288: Berenguer de Proençana, batlle reial del terme d'Eramprunyà, capbreva els
costums i drets que allí pertanyien al rei

Juny 1290: Alfons III ven el castell a Guillem de Belvis per 40.000 sous, al qual hauran
de prestar homenatge els castlans d'Eramprunyà, Bernat de Centelles, A. de Fonollar,
Pere de Torroella i Galceran de Papiol. Aquesta venda va quedar cancel·lada, ja que
després el mateix rei va donar el castell i vila d’Eramprunyà al seu germà, l’infant Pere,
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 55

senyor de Montcada i Castellvell, possessió confirmada el 27 d’agost de 1291 per
Jaume II.

1294: L’infant Pere arribà a reclamar a Bernat de Centelles la postat del castell com a
signe de reconeixement de domini, tot emprant un llenguatge expeditiu.

Abans de 1305: Mor Saurina de Terrassa i el seu marit, Bernat de Centelles,
s'encarrega de la batllia del castell fins a la seva mort (abans ja ho feia en
representació d'ella), succeïda el 1319. Van tenir una filla, Blanca de Centelles, que es
va casar en primeres núpcies amb Guillem Galceran de Cabrens i en segones amb
Guillem de Calders, sense tenir descendència

2.1. 1305: El rei Jaume II prohibeix tallar arbres i fer llenya en el terme del castell,
prohibició que existia de temps immemorial i que ja era un costum.

1310: Bernat de Centelles presta fidelitat pel castell a Jaume II

31.8.1319: Atès que no s'havia complert una prohibició de 1305, Jaume II emet una
carta reial al batlle reial d'Eramprunyà perquè s'apliqui la multa de 60 sous a qui talli o
arrenqui branques d'arbres fruiters i per fer fusta i que aquest decret es publiqui en les
esglésies parroquials del terme d'Eramprunyà quan el poble s'hi congregui i que es
comuniqui a les autoritats limítrofes de Barcelona i Vilafranca del Penedès

8.2.1320: Jaume II confirma l'ordre donada pel seu avi, Jaume I, el 4 de juliol de 1262,
que ningú pugui caçar, tallar llenya ni causar cap dany en la devesa que va tenir
Guillem de Terrassa en el terme del castell, en el terreny comprès entre els llocs dits
Murtra i Peneylla

4.2.1323: Jaume II ven el castell d'Eramprunyà a Pere Marc, tresorer reial, per 120.000
sous necessitant diners per a la conquesta de Sardenya i de Còrsega. Abans havia
estat escrivà primer i escrivà de ració i després va ser conseller d’Alfons IV i de Pere
IV d’Aragó. Segons Cantarell, Comas, Muntaner, 2001 [segles XIV i XV]: 119, eren
100.000.

8.2.1323: Jaume II envia una carta-ordre a Blanca de Centelles perquè presti
homenatge al nou senyor del castell, Pere March, ja que s'hi negava

15.3.1323: Blanca de Centelles presta homenatge a Pere March

28.7.1327: Sentència arbitral per la qual es fixa el terme del castell. Començant per
llevant, des del Puig Muntbaig baixa cap a la pedra dita Pera Foradada, després passa
pel rec de Sales i per l'estany del Remolar fins al mar, continua per la costa, al sud de
dit estany, fins al del Sa Murta. Fixen els límits per oest i nord la riera de la Sentiu, la
propietat denominada Rossell, el Puig de Garart, la riera de Sant Llorenç, la capella
d'aquest sant, el Puig d'en Alió de Miramar, el cim del Puig d'Aguilar i la riera de Sant
Climent. Dins del terme del castell s’entenen inclosos els de Viladecans, Gavà i torre
de Guillem Burguès, però es determinen els seus límits particulars interns i privatius
d’aquests tres termes, els quals són a migdia el mar i els estanys del Remolar i la
Murtra, ambdós exclusivament, sense quedar inclosos en la seva rodalia. També es
fixen una sèrie de condicions per prevenir dissensions en el futur sobre la jurisdicció i
drets d’aquells termes: Els homes d’aquells llocs sortirien al crit de via fors del castell i
viceversa els del castell acudirien al somaten dels llocs; si el senyor tingués guerra, els
senyors de les viles i torre donarien seguretats a aquell, de que per aquests feus no
resultarà perjudicat ni correrà perill el castell, o bé li entregaran les cases o fortaleses
de Gavà, Viladecans i la Torre Burgesa; el senyor del castell tindrà fàbrega i en
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 56

cobrarà drets, però dels altres drets del castell acabat declara lliures i immunes als
senyors de les dues viles i de la torre i als seus habitants; s’estableix reciprocitat de
jurisdicció en l’aprofitament de llenya, pastures, pesca i extracció de pedra.

1328: Sentència dictada per Bernat de Seva sobre drets que pretenia exercir Pere
Marc, senyor del castell d’Eramprunyà, a Castelldefels, senyorejat per Ferrer Garí. Es
va determinar que la casa quadra de Castelldefels, amb tots els seus homes i
pertinences havien d’estar dins el terme del castell d’Eramprunyà i sota domini alodial
de Pere March. Es declara que Castelldefels era casa o quadra, però no castell. Els
homes de Castelldefels eren obligats a acudir a sometent convocat pel castell
d’Eramprunyà o pel lloc de Castelldefels, sota pena de 5 sous.

16.11.1337: Pere Marc enfranqueix els homes del terme del castell del servei d'obres
de defensa per 40 anys i per 3.000 sous; Bofarull explica que una de les servituds
feudals a la qualestaven subjectes els remences adscrits al senyor de tot castell
acabat era el de contribuir a la seva reparació, treballant en les obres directament o
redimint la servitud per diner. Marc promet que passats els 40 anys, si fos necessari
fer obres en els murs, fossats, antemurs, barbacanes o arcs del castell per a la seva
conservació i millor defensa, els donarà de menjar i de beure mentre duri el treball, tal i
com acostumaven a fer els altres senyors de castells de Catalunya [Cantarell, Comas,
Muntaner, 2001 [segles XIV i XV]:168; Bofarull, 1911: 80].

?: Pere, o Pericó, Marc va gastar-se 11.000 sous en obres al castell i en la vila de Sant
Climent que a conseqüència de la mala administració dels Centelles, es trobaven en
molt mal estat

30.6.1351: Sentència per la qual Jaume Marc és hereu del seu pare, Pere Marc.
Pericó March, germà de Jaume i fill de Pere, va tenir tres fills, Pericó, Joan i Ramonet,
els dos últims van morir sense descendència i el primer era sord i gairebé mut, per la
qual cosa Jaume va reclamar la part de l'herència del seu germà [Cantarell, Comas,
Muntaner, 2001 [segles XIV i XV]: 49; Bofarull, 1911: 88].

1376: (Sobre la roca, no lluny de la capella de Sant Miquel, hi ha una inscripció on es
llegeix: “En : lay : de : la : enquarnaçio : de : nre : / Senyor : MCCCLXXV : fo :
comença / da : la : obra : del : mur : d aquest : ca / stell : per : mossen : jac : march = “
[Canibell Masbernat, 1880: 52}) Segons Bofarull, alguns pagesos no van voler
contribuir a les obres, motivant aquesta actitud diverses ordres del rei el 1376 [segons
Sanahuja, 2002: 124, 130, això suceeix el 1384].
1376: Jaume March II, fill de Jaume March, ja havia estat armat cavaller i exercia el
càrrec d'uixer d'armes al palau reial

1384: Primera escriptura en què Jaume March II signa com a senyor d'Eramprunyà. Va
casar-se amb Serena i va tenir dos fills, Pere, que el va succeir i es va casar amb
Leonor Ballester, i Lluís.

17.6.1406: Pere March, fill de Jaume March II, fa testament i institueix hereu al seu
pare, tot i que el va succeir el seu fill, Lluís March i Ballester (notari Francesc Fuster,
de Barcelona)

1413: Visita pastoral a la capella, es va trobar reservat el Santíssim i en bon estat les
fonts baptismals i el crisma, el cementiri no es trobava allí, sinó a Brugués, però,
segons Bofarull, sí que se citen els sepulcres a la roca [en realitat, no s’esmenten
explícitament, només es va fer l’absolució pels difunts, com era acostumat en iniciar-se
qualsevol visita pastoral].

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 57

22.4.1443: Segons escriu Jaume Marc III al llibre de la baronia: “Dissabte, nit de
Pascho, a la miganit, qui fou a XXII d’abril any M CCCC XXXX III , nasqué ma filla
Maria en lo castel de l’Amprunyà. Hi fou padrí mosèn mon pare, padrina Acnès,
donzella qui stava ab mi, he lo dia matex morí per tant com no era ha son temps”.

20.05.1445: Segons escriu Jaume Marc III al llibre de la baronia: “Dijous, a XX de mag,
any M CCCC XXXX V, a tres hores de matí, nasqué mon fill Pere, roys, en lo castel de
l’Amprunyà. Hi fou padrí en Blascho de Castellet hi padrina la senyora de Sant
Vicens”.

28.2.1454: Lluís March i Ballester fa testament i institueix hereu al seu fill Jaume March
III (notari Guillem Jordà de Barcelona)

Agost 1466: Mor Jaume March III, casat en primeres núpcies amb Bartolomea, de la
qual va tenir dos fills que van morir joves, Isabel i Lluís, i, en segones, amb Joana
Ballester, amb la qual va procrear Jaume, l'hereu, Maria, nascuda al castell, Carles i
Lluís, també nascut al castell.

22.9.1469: Segons que explica el propi Jaume March IV al llibre de la baronia, tropes
franceses assetgen el castell amb dues bombardes, "derrocaren la mayor part del
castel"

26.10.1469: Segons que explica el propi Jaume March IV al llibre de la baronia, tropes
franceses assetgen el castell amb dues bombardes, "derrocaren la mayor part del
castel, e prenguerenme, sens pacte, dimarts ha XXVI del mes de Hoctubre del any
desus dit. Fuy presoner dun capita del Rei de Fransa, Lochtinent de Governador de
Roseló, al qual deyhen mossen Huguet Viant, Senyor de Sent Jenis, e pagui, entre
resquat hi messions [despeses], dos milia hi setsents florins d’or, de quinze sous per
florí, entre moltes voltes que torní en son poder me tingué pres tres mesos ab grilons;
apres me tingue hen la sitcha de la tore del castel de Coblihure XXII dies, sens que ja
mes viu claror, ab sinquanta dos liures de fero hen les cames [20 quilos]. Doni a la
Verge María del Mirat de Taregona huns semblants grilons, los quals avia promesos
quant era pres avia quant lo cas...de que mon pare mosen Jachme March era mort
tres anys pasats, per que el morí a...del mes Dagost del any mil quatresents xixanta
sis. Tot lo temps que pasá fins que fuy pres [entre 1466 i 1469] estigui guera huberta
ab los de Barselona, levats tres ó quatre mesos que estiguí en treua, la qual treua me
romperen fora la concordia, e romperenme la fe, e axí me prengueren molt bestiar”

20.12.1473: Segons que explica el propi Jaume March IV al llibre de la baronia, el
governador li retorna el castell.

1484: Visita pastoral, es troba l'ara consagrada, una custòdia de fusta, rodona, antiga,
daurada i amb quatre formes (la darrera cosa permet assegurar que es tracta d'un
pixis pedicular, o sia, una custòdia amb forma d'arqueta amb peu), un calze d'estany i
una patena trencada, un missal de pergamí i un pali de tela pintada d'estampadura
groga en camp vermell.

2.1.1487: L'infant Enric, lloctinent de Ferran el Catòlic, confirma a la casa March i als
seus successors, que podran perseguir i capturar malfactors dins del terme del castell
com fora si el delicte havia estat comès en la seva jurisdicció. La confirmació va ser
feta perquè quan es va assaltar i prendre el castell el 1469 es van destruir documents

1497 i 1500: Visita pastoral, es parla de campanes, d'ornaments i del calze, però res
del Santíssim, fonts baptismals ni crisma i afegeix que per celebrar-se la missa hi
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 58

havia d'anar el mossèn els diumenges pel matí [en realitat, això s’esmenta en la visita
efectuada al temple el 1509, en els anys 1497 i 1500 no se n’hi va fer].

24.9.1500: És adjudicada l'herència de Jaume March i Ballester al seu fill Francesc
Jeroni, nascut del matrimoni amb Isabel Stasia Palou. També va tenir-hi Isabel,
Jerònima i Bartomeua

3.9.1506: Ferran el Catòlic confirma a Francesc Jeroni March la jurisdicció criminal que
Joan II havia concedit al seu pare en premi dels seus fets d'armes. Francesc Jeroni va
fer hereves a les seves filles, Mariana i Inès, per ordre de primogenitura, establint que
si ambdues morien sense successió, instituïa a les germanes del testador, Isabel,
Jerònima i Bartolomea, i a la darrera d'aquestes va substituir-la la seva tia, Lucrècia
March, germana del seu pare (testament davant del notari Pere Miquel Carbonell, del
18 de novembre de 1510, o 1540). En morir Mariana i Inès sense successió, l'herència
va passar a Isabel March i de Palou, vídua de N. de Biure, que va contreure matrimoni
amb Miquel Benet de Gualbes i que el 1540 va fer construir la casa de l'ermità del
costat de la capella de Bruguers, segons una inscripció que hi ha.

23.7.1522: Lucrècia March i Ballester, casada amb Hug Joan Fivaller de Palou, va fer
testament en aquesta data (notari Joan Modolell) i va nomenar hereu al seu fill
Francesc Fivaller March i de Palou.

20.07.1540: Francesc Fivaller i March dóna els seus béns al seu nebot Hug Joan
Fivaller i Queralt, quan aquest contreu matrimoniamb Angelina de Cardona (capítols
matrimonials davant el notari Jeroni Mollet). Hug Joan Fivaller i Queralt, fill de Joan
Fivaller i March i de Magdalena Queralt, va tenir dues germanes que després el van
succeir en la baronia, Marina i Jerònima. Del seu matrimoni amb Angelina de Cardona
va tenir un fill, també anomenat Hug Joan, que va signar capítols matrimonials amb
Estefania d'Hospital l'any 1571

7.10.1552: Visita pastoral on consta que la capella estava en ruïnes. Després es va
reedificar i va quedar com a capella particular, a la qual anava una vegada a l'any el
rector de Gavà amb els feligresos processionalment i es va nomenar un ermità o donat
per custòdia de la mateixa i del castell, que estava en ruïnes.

18.03.1567: Ramon Martí de Torrellas i Fivaller, fill de Marina de Fivaller March de
Palou i de Queralt, i de Ramon de Torrelles, rep els béns dels seus pares en atorgar
capítols matrimonials amb Isabel de Gualbes i Santcliment, davant del notari Andreu
Miquel Mir. D'aquest matrimoni va néixer la seva filla, Leonor de Torrelles i de
Gualbes.

1571: Hug Joan Fivaller i Cardona va signar capítols matrimonials amb Estefania
d'Hospital.

15.03.1584: Hug Joan Fivaller Cardona atorga testament davant del notari Nadal
Castelló i nomena hereva la seva filla Joana de Fivaller i d'Hospital i, si mor sense
descendència, la substitueix el pare del testador Hug Joan Fivaller Queralt. El testador
va morir pocs dies després.

08.04.1585: Hug Joan Fivaller fa donació inter vivos al seu nebot, Francesc de
Cardona i Fivaller, fill de Jerònima Fivaller March i N. Cardona, el qual es queda amb
una part de la baronia, més per ser fill de Jerònima que no pas per aquesta donació.

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 59

10.07.1587: Leonor de Torrellas i Gualbes rep la donació dels béns dels seus pares
quan convé capítols matrimonials en aquesta data, amb Joan de Sentmenat, davant
del notari Salvador Coll.

02.10.1590: Estefania d'Hospital fa testament davant del notari Pere Ferrer, instituint
hereva a Constança de Merlés, consort de Francesc d'Erill, els quals van entrar a
posseir la baronia proindivís

14.04.1592 i 11.01.1597: Francesc de Cardona i Fivaller pacta dues concòrdies amb el
matrimoni format per Francesc d'Erill i d'Orcau i Constança de Merlés, hereva
d'Estefania d'Hospital, per cedir-los els seus béns

08.01.1596 (segons Torres y Reyetó, el mateix dia de l’any anterior): es va pronunciar
la sentència definitiva per la qual es va adjudicar la baronia a parts iguals entre els
hereus i successors de les germanes, Marina i Gerònima Fivaller de Queralt, a canvi
de pagar una quantitat de diners a Estefania. Això és el que afirmava Torres, Bofarull
aporta que s’havia de pagar a Estefania, o al seu successor, ja que havia mort el 1590,
la quantitat de 25.000 sous que va aportar en dot al seu espòs i de mil lliures per un
llegat que aquest li va fer en el seu testament.

00.09.1604: Leonor de Torrellas fa testament a la rectoria de Sentmenat i fa hereu al
seu segon fill, Miquel de Sentmenat de Torrelles, ja que el primogènit, Francesc va
heretar els béns paterns, dels Sentmenat.

08.01.1625: Concòrdia entre la mare i fill, Constança Merlés i Joan d'Erill i Merlés, Ana
de Cardona, casada amb Bernat Salvà i fill de Francescd e Cardona, per la qual els
primers cedien a la segona la meitat de la barona d'Eramprunyà que posseïen
proindivís amb Miquel de Torrellas pel que tocava a les rendes i drets de Sant Climent
i Viladecans, quedant-se, mare i fill, amb la meitat de Begues, Castelldefels i Gavà

15.09.1626: Constança de Merlés, vídua de Francesc d'Erill, fa testament i nomena
hereu el seu fill Joan d'Erill i Merlés. El darrer, el 10 de setembre de 1627 fa donació al
seu fill, Francesc d'Erill a canvi d'un fideicomís regular.

02.09.1638: Joan d'Erill i Merlés fa testament i ratifica la donació al seu fill Francesc,
tingut del seu primer matrimoni, i, en cas de morir sense descendència, institueix hereu
a Oleguer Erill i Monfar, fill del seu segon matrimoni amb Eugènia de Monfar (capítols
matrimonials del 29 de setembre de 1629). Francesc d'Erill es va casar primer amb
Paciència de Llupià, amb la qual es desconeix que tingués fills, i després amb Ana de
Sabater, de la qual va tenir Francesc d'Erill i de Sabater, que va morir impúber i per
això l'herència del seu pare va passar al germanastre, Oleguer d'Erill i de Monfar. El
darrer va ser succeït per la seva filla, Manuela d'Erill i Pons, que es va casar amb
Francesc de Bournonville, marquès de Rupit

16.01.1651: Miquel de Sentmenat de Torrellas, conegut per Fra Miquel de Torrellas,
gran prior de Catalunya, es ven la seva part de la baronia (Begues, Castelldefels i
Gavà) al reverend Jaume de Copons i de Tamarit, canonge d'Urgell i ardiaca
d'Andorra.

13.4.1665: Jaume de Copons i de Tamarit fa donació de la seva part de la baronia al
seu germà Raimon de Copons, reservant-se l’usdefruit i les seves rendes, que va
donar el 28 de juny de 1668.

9.12.1666: Capítols matrimonials entre Antoni de Copons i Grimau, fill de Raimon de
Copons i d'Inès de Grimau, amb Maria Gràcia Pinós i Rocabertí, en els quals Raimon
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 60

de Copons fa donació dels seus béns al seu fill, que va confirmar en el seu testament
del 8 de desembre de 1669, publicat el 29 d’octubre de 1674, on va disposar que si el
seu fill Antoni moria sense successió li substituïssin els altres fills, Ramon, Dalmau,
Francesc i Joan. Antoni de Copons i Grimau va ser succeït pel seu germà Francesc i
aquest per un altre germà, Joan.

16.10.1724: Testament d’Agustí de Copons i de Copons, casat amb Cayetana d’Oms i
Desbosch, que va ser obert el 1773 i on feia hereu al seu primogènit, Cayetano, amb
substitució pel seu altre fill Josep i així respectivament als altres. Com que Cayetano
va morir sense descendència, els béns van passar a mans del seu germà Josep.

1725: Per una banda, Francesc de Copons i Grimau posseeix la baronia proindivís. Es
va casar amb Ana de Copons i van tenir un fill, anomenat Agustí de Copons i de
Copons. De l'altra, Francesc de Bournonville i d'Erill, hereta la meitat de la baronia dels
seus pares, Manuela i Francesc.

26.1.1729: Josep de Copons i d'Oms, que es va casar amb Lluïsa de Cartellà, atorga
la seva última voluntat, publicada a 20 i 23 de març de 1790, amb la qual instituí per
hereva a la seva filla Maria Josefa de Copons i de Cartellà.

18.11.1733: Francesc de Bournonville i d'Erill ven la seva meitat de la baronia a Maria
Vidal, esposa de Pedro Pérez Moreno, resident a Gènova, pel preu de 36.000 lliures

8.8.1736: S'adjudiquen els béns que foren dels consorts Raimon de Copons i Tamarit i
Inès de Grimau al seu fill Agustí de Copons i de Copons.

18.11.1736: Testament de Pedro Pérez Moreno, on fa hereu al seu fill Pedro Francisco
Pérez Moreno Vidal i, si mort sense descendència, a la seva filla Marianna.

22.01.1762: Pedro Francisco Pérez Moreno Vidal mor sense descendència i els seus
béns passen a la seva germana Marianna, la qual s'havia casat amb Francesc Xavier
de Garma i Duran el 19 de març de 1743, que llegaren els seus béns al seu fill Bernat
Francesc Xavier de Garma Pérez Moreno

29.03.1809: Testament de Bernat Francesc Xavier de Garma Pérez Moreno, casat
amb María Antonia Gutiérrez, on fa hereu del patrimoni de Pedro Pérez Moreno el seu
fill Carlos Luis, però en morir sense descendència, passa a mans de Juana de Garma
Pérez Moreno, casada amb Francesc d'Assís de Foixà

17.2.1821: Testament de Maria Josefa de Copons i de Cartellà, que es va casar amb
el seu cosígermà Narcís de Sarriera i de Copons, i en el qual feia hereva a la seva filla
Maria i, en substitució, a l'altra filla, Josefa. El testament va ser obert i publicat el 20 i
22 de setembre de 1822.

11.12.1833: Juana de Garma Pérez Moreno mor i la succeeix el seu fill primogènit
Antonio Juan de Foixà i de Garma, casat amb María Francisca de Vidal.

23.12.1851: Testament de Maria de Sarriera i de Copons, casada amb Cayetano
d'Amat i d'Amat, baró de Maldà, que va ser publicat els dies 26 i 30 de desembre
següents i on nomena hereva la seva germana Josefa.

26.6.1860: Testament de Josefa de Sarriera i de Copons, que es va casar amb el
marquès de Castelldosrius, publicat l'1 de maig de 1865, on llegava la meitat de la
baronia a Ramon de Sarriera, comte de Solterra i fill d’un cosí seu, casat amb Soledat
Vilallonga.
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 61

5.12.1867: Testament de Ramon de Sarriera, amb un codicil posterior del 27 d'octubre
de 1869 i obert el 8 de gener de 1870, on fa hereu el seu fill Ramon de Sarriera i
Vilallonga, marquès de Barberà i de la Manresana.

17.04.1868: Antonio Juan de Foixà i de Garma va morir i el va succeir el seu fill Diego
de Foixà i de Vidal, segons el testament de 5 de juliol de 1865.

12.02.1897: Ramon Maria de Sagarra i de Siscar, com apoderat de la seva tia Eulàlia
de Sagarra i de l'Espagnol, vídua de Diego de Foixà i de Viñals, i Enric de Sarriera,
com mandatari del seu germà Ramon de Sarriera i de Vilallonga, Marquès de Barberà i
de la Manresana, venen la baronia a Manuel Girona i Agrafel per 90.000 pessetes.

“Ignorants ó salvatjes?”. Març de 1921. L’Aramprunyá , número 3. Gavà. P.
3.

S’explica que durant l’aplec de Sant Miquel de l’any anterior (29 de setembre de 1920)
se sentia a dir a veïns de la Sentiu “que forasters pujaven al castell destruint parets i
feien foc simulant un enrunament o incendi al objecte d’impresionar plaques per cine:
que altres anomenats excursionistes també enrunaven parets amb el gust canallesc
d’engegá pedres costa avall; i tot presentint lo que desgraciadament ha passat els
mateixos veïns dient: pot se aquest any sigui l’últim de celebrar-hi aquesta festa.
Aquell trist presentiment avui ja s’ha complert, avui la capella de Sant Miquel està
profanada.
Uns quants per satisfé l’instint de destrucció i maltat, han entrat per la finestra del cor,
han arrencat els golfos de les portes d’entrar, aquestes també les han arrencades, han
romput la pedra del altar, la pica de l’aigua beneita l’han feta a trossos, part del antic
mosaic arrancat a bossins, acavant per evacuá en aquell avans sagrat recinte les
seves necessitats, gracies que alguna bona persona, segons tenim entés, ha estat a
temps per reculli l’Imatge de Sant Miquel i la campana. A les hores alguns titulats
excursionistas al trová l’entrada lliure en aquella avants capella de Sant Miquel, s’han
afanyat a empestifar les parets amb retols de mal gust i que no’ls fan pas cap mica de
favor els que’ls firmen. No atinem en aquest moment si els autors d’aitals malifetes
serán ignorants o salvatjes, creiem que l’últim es lo mes adequat. No podria reedificar-
se o guardar-se com reliquies aquells antiquisims murs i aquells sepulcres celtes que
avui encara hi podem admirá?
Avans de agafá la pluma per fer aquesta trista descripció de la dexadesa i abandó
incomprensibles del castell del Aramprunyá estavem quasi convensuts que no’n
trauriem res, pero l’importancia histórica que te, segons acabem de descriure en el
nostre periódic, al portá aquest el mateix nom, i la molta estima que alguns diuen
teneu en aquest memorable i antiquissim castell ens ha mogut a fer aquesta denuncia
per si ella pot almenys suspendre el seu complert enrunament”.

BARANERA , JOAN, PVRE. “Gavá”. Agost de 1921. L’Aramprunyá , número 12.
Gavà. P. 2-4.

El vicari de Gavà explica i formula hipòtesis sobre la història del castell i la capella de
Sant Miquel d’Eramprunyà, l’ermita de Bruguers i l’església de Sant Pere de Gavà.
S’esmenta que “en el segle X, es trova que demunt d’una capella enrunada s’hi edificá
la que avui existeix també mitj enrunada, creient-se amb fonament, que avans
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 62

d’aquestes dugues n’hi havia un altre edificada per els cristians dels primers segles,
junt amb els vuit sepulcres oberts a la roca al voltant de la capella de cara Ponent.
Aguns historiadors atribueixen aquesta mena de sepulcres als celtes o fenicis, altres,
als primers cristians en recordansa de la sepultura de Jesús”. També es diu que el
castell va ser reconquerit el 1015, quan Aldemar va ser nomenat veguer o encarregat
de la fortalesa pel comte de Barcelona. Pel que fa a l’església de Sant Pere de Gavà,
el 16 de març de 1265, en Guillem Burgés deixa en testament (Testaments de l’Arxiu
de la Catedral de Barcelona) 5 lliures de moneda barcelonesa a aquella església. El
1391 és governada pel capítol de canonges de la catedral de Barcelona, nomenant-se
vicari per la regència de la parròquia, passant a lliure provisió del bisbe el 1423 i
tornant-se a cuidar els canonges el 1519. En les oposicions del 26 d’octubre de 1860
el bisbe Palau proveeix a la parròquia d’entrada de Sant Pere de Gavà en propietat i
en favor de Ramon Tort i en 1876 passa a l’actual categoria d’ascens a favor de
Manuel Tarrades. El 10 de juliol de 1895 pel ministeri de Gràcia i Justícia i per R.O.
firmada pel ministre Francisco Romero Robledo es nomena vicari, que ja hi devia ser
pel conveni de 1867 per haver augmentat en aquell temps notablement la població.
Durant la guerra dels Segadors (1640-1652), el poble de Gavà sofrí molt, veient-se
obligats la majoria dels veïns (dones, vells i petits) a refugiar-se a Bruguers, on en
moriren alguns, ja que els enemics no van respectar l’ermita. Al final de la guerra
(1651-1652) vingué el flagell de l’epidèmia o contagi de la pesta, acudint els veïns de
Gavà a la protecció de Sant Nicasi, nomenant-lo copatró per haver-los deslliurat.

BARANERA , JOAN, PVRE. Historia de Ntra. Sra. de Brugués . 1922.
Hostafrancs [Barcelona]: Imprenta F. Aleu-Gall.

Es repassa la història de l’ermita de Brugués i també del castell i de la capella de Sant
Miquel d’Eramprunyà, que es basa en l’obra de Francesc de Bofarull i en el que ja
havia explicat el propi Baranera en la revista L’Aramprunyá el 1921. S’aporta una
fotografia de la capella, on s’observen les façanes sud i de ponent.

PEDEMONTE, BONAVENTURA. 1929. Notes per a la història de la baronia de
Castellvell de Rosanes, Martorell, Abrera, Castellv í de Rosanes,
Castellbisbal, Sant Andreu de la Barca i Sant Estev e Sesrovires .
Barcelona: Impremta Elzeviriana i Llibreria Camí. P . 418, 427, 430, 431.
Citat per CAMPMANY I GUILLOT, JOSEP. 2000. “La guerra civil del segle xv a
Eramprunyà”. Materials del Baix Llobregat, número 6. Sant Feliu de Llobregat:
Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. P. 107-124.

Campmany cita :
L’endemà, el 8 de desembre de 1464, la Generalitat enviava una circular als jurats de
les parròquies del Llobregat, entre aquestes Castelldefels i Sant Climent, pregant-los
que trametessin 500 homes a Martorell. Als batlles i jurats se’ls manava que si de dia o
de nit sentien passar gent d’armes, avisessin al rei, a Barcelona.
Pedemonte escriu :
Als batlles i jurats se’ls manava especialment que si de dia o de nit sentien passar
alguna gent, de seguida ho avisessin al rei Pere V d'Aragó (IV de Catalunya i
conestable de Portugal) [ACA, Reg intrús 21, f. 134, esmentat per Pedemonte,
Bonaventura: Notes per a la història de Castellví de Rosanes,Martorell, Abrera,
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 63

Castellbisbal, Sant Andreu de la Barca i Sant Esteve Sesrovires. Barcelona: Impremya
Elzeviriana i Llibreria Camí, 1929, pàg. 418].

Campmany cita :
El 4 de desembre de 1466, Joan de Lorena, primogènit de Renat d’Anjou (el darrer
havia estat elegit rei de Catalunya per la Generalitat) confiscava els béns de Jaume
Marc i atorgava al navarrès Manaut d’Aguirre, capità dels sometents del Llobregat, els
castells situats en el Llobregat i Penedès anomenats Aramprunyà i Castelldefels, i les
parròquies i llocs de Sant Climent, de la Roca, de Gavà, de l’Hospital de Cervelló, que
foren del rebel Jaume March, que estava a favor del rei Joan II i en contra de la
Generalitat. Aquests castells i llocs els cedia el primogènit quan encara molts no
havien estat presos al traïdor March. El 19 de maig de 1468 les tropes de la
Generalitat assetjaren el castell de Castelldefels. El dia 21 fou combatut i pres amb la
bombarda Antònia [AHCB, llibre de coses assenyalades, p 239, citat per Pedemonte,
pàg. 427] i caigué tota la plana d’Eramprunyà mentre que Jaume March encara retenia
la muntanya.
El 23 de maig de 1468, després de caigut Castelldefels, s’ordenà als batlles, capitans i
jurats del Llobregat que els sometents es concentressin l’endemà a Sant Boi, a les
ordres de l’agutzil reial Antic Ferrer, per atacar Eramprunyà [ACA, Reg intrús 45, f. 74,
esmentat per Pedemonte, Bonaventura: Notes per a la història de Castellví de
Rosanes, Martorell, Abrera, Castellbisbal, Sant Andreu de la Barca i Sant Esteve
Sesrovires. Barcelona: Impremya Elzeviriana i Llibreria Camí, 1929, pàg. 427].
Pedemonte escriu :
El 4 de desembre de 1467, Joan de Lorena donava a Manaut d’Aguirre, capità dels
sometents del Llobregat, els castells situats en el Llobregat i Penedès anomenats
Aramprunyà i Castelldefels, i les parròquies i llocs de Sant Climent, de la Roca, de
Gavà, de l’Hospital de Cervelló, que foren del rebel Jaume March. Aquests castells i
llocs els cedia el primogènit quan encara molts no havien estat presos al traïdor March,
puix el de Castelldefels no fou sitiat fins el 19 de maig de 1468, essent combatut el
21 amb la bombarda Antònia i pres el dia 22. Respecte al d’Aramprunyà , es donà
ordre als batlles, capitans i jurats de les viles i parròquies del Llobregat, perquè
havent resolt el duc l’expugnació del castell de la Prunya, estiguessin la gent
que cada parròquia pogués preparar, l’endemà de bon matí, a Sant Boi, per
poder ésser comanada per l’agutzil reial Antic Ferr er. Mentre el castell d’en
Jaume March era estretament vigilat, s’havia arriba t a l’època de recol·lectar el
blat, per això el duc, atent a les necessitats dels seus subordinats, s’ordenava, el
13 de juny de 1468, a l’exèrcit que vigilava les mu ntanyes, que per alguns dies
baixés al pla per facilitar la sega en el Llobregat i Vallès. [ACA, Reg intrús 45, f.
74, esmentat per Pedemonte, Bonaventura: Notes per a la història de Castellví de
Rosanes, Martorell, Abrera, Castellbisbal, Sant Andreu de la Barca i Sant Esteve
Sesrovires. Barcelona: Impremya Elzeviriana i Llibreria Camí, 1929, pàg. 427].

Campmany cita :
El dia 11 d’octubre aquell escrivia des del coll de Begues a l’abat de Montserrat,
representant de la Diputació de Catalunya, dient-li que a les tres de la tarda havia pres
el raval i la barbacana de la fortalesa (segons Campmany (2000 (A): 110),
s’identifiquen, respectivament amb els recinte exterior i el cos que defensava el vall i
l’accés al recinte sobirà del castell) i pensava guanyar-la, en cinc o sis dies, cosa que
succeí dos dies després. Utilitzaren dues bombardes grosses, tot i que una es trencà i
s’hagué de recompondre i els resultats de l’artilleria sobre els paraments foren
definitius. El mateix Jaume Marc escrivia: “em derrocaren la mayor part del Castel”
[ACA, Reg intrús 53, f. 84r, 87r i 90, esmentat per Pedemonte, p. 430, 431,
Pedemonte escriu :
El 28 de setembre de 1469, el Primogènit havia sort it de Barcelona per posar siti
al castell de l’Aramprunyà, i el primer d’octubre e scrivia al capità de Martorell
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 64

que, en virtut del combatiment d’aquella fortalesa enviés a Piera i altres llocs
enemics, espies, per saber noves de l’exèrcit de Jo an II i les hi comuniqués
immediatament. A pesar de les notícies que corrien de que l’enemic es
presentaria per auxiliar el castell de l’Aramprunyà i tenir, d’aquesta manera, fàcil
entrada en el Llobregat, la plaça asetjada no havia de tardar a caure en poder de
les forces del Principat, i el dia 11, el Primogèni t de Reiner escrivia des del coll de
Begues a l’abat de Montserrat, representant de la Diputació de Catalunya, dient-li que
a les tres de la tarda havia pres el raval i barbacana de dita fortalesa i pensava
guanyar-la en breu, però per prendre-la totalment era menester 5 ó 6 dies. En
aquell siti es rompé la bombarda i per recompondre- la s’escriví als Consellers de
Barcelona que donessin a Antoni Maians un quintà i mig d’aram i que enviessin
a Bernat el rellotger per arreglar-la [ACA, Reg intrús 53, f. 84r, 87r i 90, esmentat per
Pedemonte, p. 430, 431].

CARRERAS I VALLS , RICARD. 1933. “Noves notes genealògiques dels poetes
Jaume, Pere, Arnau i Auziàs March, segons documents inèdits”. Estudis
Universitaris Catalans , número 18. Barcelona: Impremta de la Casa de
Caritat. P. 318, 330, 331.
Citat per CAMPMANY I GUILLOT, JOSEP. 2000. “La guerra civil del segle xv a
Eramprunyà”. Materials del Baix Llobregat, número 6. Sant Feliu de Llobregat:
Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. P. 107-124.

Campmany cita:
Durant els primers anys de la guerra, els March foren contraris a Joan II. Jaume March
III d’Eramprunyà i també Joan de Torrelles, senyor de la casa del Puig de Sant Boi, “va
concordar amb els diputats i consellers, com a representants del Principat de
Catalunya, amb jurament i posades les mans sobre els quatre evangelis, en la casa
del General de Catalunya, mantenir el castell d’Aramprunyà en la fidelitat i a la
custòdia de tots els honors del Principat” [extret de Carreras Valls, Ricard. 1933.
“Noves notes genealògiques dels poetes Jaume, Pere, Arnau i Auziàs March, segons
documents inèdits”. Estudis Universitaris Catalans, número 18. P. 330, doc 133].
El 7 de març de 1464, Jaume March no va poder anar a Barcelona al jurament de
fidelitat del nou rei “per tenir en bona custodia e guarda lo dit Castell e altres lochs e
castells seus situats en Lobregat” i hi va enviar un procurador.
P. 108:
La postura dels March es va mantenir fins el 1464, quan l’aliança entre el consell del
Principat i Castella es va desfer i la corona fou oferta a Pere de Portugal. Aquest va
arribar a Barcelona el gener de 1464 i va rebre el jurament de fidelitat dels nobles
aixecats, entre ells Jaume Marc III. El jurament es va fer per procurador, ja que Jaume
Marc custodiava el castell. De fet, el 23 de maig d’aquell any havia empenyorat un llit
de sis posts, tres bancs, una màrfega, un cortinatge amb el bastiment de fusta, un
matalàs de llana, sis cofres de fusta i un arquibanc, a favor del cavaller Lluís Colom,
encarregat de “levandum peccunias in subsudium guerre que nunc viget, per
mantenendum et defendendum principatum Catalonie et eius populatus”, i treure així
diners per fortificar Eramprunyà [AHPB, notari Antoni Vinyes, 23 de maig de 1464,
regestat per Carreras Valls, Ricard: op. Cit., pàg 330, doc 131].
El 21 de setembre de 1466, Jaume Marc IV, fill del difunt Jaume Marc III jura i promet
que durant la treva concordada entreels seus vassalls amb els del Llobregat, impedirà
per força d’armes la presa de qualsevol castell o lloch que avui es tenen pel Principat i
nomena procurador a Lluís Monterols per a la custòdia del castell i lloc d’Eramprunya
[AHPB, notari Antoni Vinyes, 21 de desembre de 1466, regestat per Carreras Valls,
Ricard: op. Cit., pàg 330, doc 133].
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 65

Carreras escriu:
p. 318:
En el manual de l’any 1338 del notari de Barcelona Pere Folqueres hi ha una
àpoca, o rebut, als marmessors del difunt Pere Marc h, emès per “ Pere Serra,
lombardus, civis barcna., de 10 lliures, per labori s operis Castri Erapruniano
[Pere Serra, picapedrer, o mestre de cases, ciutadà de Barcelona, de 10 lliures,
per obres al castell d’Eramprunyà]”.
p. 330:
En el manual de l’any 1464 del notari de Barcelona Antoni Vinyes hi ha una àpoca, o
rebut, del dia 23 de maig de Lluís Colom, militar de Barcelona i elegit pel r ei per
rebre i administrar diners per subsidi de guerra pe r mantenir i defensar el
Principat de Catalunya, a favor de Rafael Gibert, o n consta la pignoració dels
següents béns de Jaume March, senyor d’Eramprunyà : un llit de sis posts i tres
bancs de fusta d’àlber , una màrfega de canemàs plena de palles , un cortinatge de
cinc peces, amb el cobrecel de tovallons de tela negre amb una reina en cascuna
peça i amb llur bastiment de fusta, un matalàs de llana, amb la coberta de fustany
blau i blanc , sis cofres de fusta de poy, angrutats i anengruxats, obra de V alència,
sutils , i un artibanc de dues tapes fort i sutil .

En el manual de l’any 1466 del notari de Barcelona Antoni Vinyes hi ha un
document del dia 21 de desembre de Jaume March, fil l del difunt Jaume March,
del que resulta que el seu pare va concordar amb els diputats i consellers, com a
representants del Principat de Catalunya, amb jurament i posades les mans sobre els
quatre evangelis, en la casa del General de Catalunya, mantenir el castell
d’Aramprunyà en la fidelitat i a la custòdia de tots els honors del Principat i que per
òbit de l’esmentat pare seu jura i promet que duran t la treva concordada, entre
els seus vassalls amb els del Llobregat, impedirà q ue per força d’armes la presa
de qualsevol castello lloch que avui es tenen pel P rincipat. Nomena procurador a
Lluís Monterols, de la parròquia de Sant Bartomeu d e Sants, ciutadà de
Barcelona, per la fidel custòdia del castell i lloc d’Aramprunyà, Castelldefels,
hospital de Cervelló i torre de Valeriana, amb tots els seus termes, a tots els
honors i fidelitat del Principat.

MONREAL , LLUÍS; RIQUER, MARTÍ DE. 1958. Els castells medievals de
Catalunya , volum segon. Barcelona: Falcó. P. 265-277.

Es basa en el llibre de Bofarull i el llibre de la baronia d’Eramprunyà, però en
puntualitza notícies o en dóna algunes de noves.

El 1375, el rei Pere III, el del Punyalet, va autoritzar Jaume March a imposar tributs als
seus vassalls del terme d'Eramprunyà a fi de fer obres al castell, les referides a la
inscripció gravada a la roca, del mateix any.

Lluís March, veient que el castell s'enrunava, acudí al rei Alfons IV de Catalunya, el
Magnànim, el qual, des del Castell Nou de Nàpols, li atorgà, el 20 d’agost de 1421,
facultat per recaptar impostos entre els seus vassalls sobre el consum de la carn, del
pa, del vi i d'altres mercaderies, a fi de reparar els murs del castell

Segons els autors, en època moderna fou invertida la disposició interior de la capella,
de manera que desaparegué la capçalera primitiva.

El 1936 l’interior de la capella va ser arrasat.

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 66

CATALÀ ROCA, PERE; BRASÓ VAQUÉS, MIQUEL. 1967. “Castell d’Eramprunyà”.
Els castells catalans , volum I. Barcelona: Rafael Dalmau Editor. P. 408-
426.
[també se cita Eramprunyà en l’article del castell vell de Rosanes, a les pàgines
349 i 350, per la seva denominació antiga, que era “Rodanas”, i que no s'ha de
confondre amb el "castrum vetulum de Rodanes", de Castellví de Rosanes; el
1108 el nom Rodanas encara era aplicat al castell d’Eramprunyà, tot i que
Bofarull afirmava que el 988 era la darrera vegada que s’esmentava així].

Els autors, a l’inici de l’article expliquen que la història del castell “s’expressa en una
de les millors monografies que posseïm de castells: El castillo y la baronia de
Aramprunyà, llibre publicat a Barcelona, l’any 1911, per Francesc de Bofarull i Sans.
Forçós és que el present article respongui sensiblement al contingut del meritori treball
de tan il·lustre autor”.

S’explica que “segons ens ha informat un gavanenc, durant el temps de l’anomenada
Guerra Europea (1914-1918) en més d’una ocasió pujaren dalt del castell individus
que feien senyals a un submarí alemany –que, secretament, resseguia el litoral-
perquè pogués aprovisionar; el nostre informador afegia que ell mateix havia, de nit,
transportat a la platja sacs plens, per al submarí. Silenciaríem la notícia si no
volguéssim continuar que sembla que els individus apostats dalt d’Eramprunyà
utilitzaven, per tal d’escalfar-se o fer senyals, la fusta que arrencaven del mateix
castell, precipitant-ne així la desfeta”.

També se cita una llegenda sobre la destrucció del castell, extreta del llibre de Joan
Amades, Folklore de Catalunya. Rondallística (Barcelona, 1950: 1.402). Resulta que
un servent havia obtingut garantia del senyor d’Eramprunyà que li respectaria la
minyona que escollís per muller; com que el senyor burlà el pacte, el servent va matar
l’amo i tot el poble, posant-se del costat del vassall, calà foc al castell.

Del llibre de Josep Balari, Orígenes históricos de Cataluña (Barcelona, 1899, p. 427)
s’extreu que l’any 1059, Arnau Mir de Santmartí, fill de Mir Geribert, va prometre a
Berenguer Ramon II estar quatre mesos a l'any al castell i ser el seu home, "homo
solidus".

A la pàgina 422 s’aporta una planta del castell, a manera de croquis, tal i com
s’interpretava llavors (1967):

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 67

AMADES, JOAN. 1982. Folklore de Catalunya. Rondallística. Rondalles,
tradicions, llegendes , volum 1. Barcelona: Selecta. P. 1.401, 1.402.
Citat per CAMPMANY I GUILLOT, JOSEP. 2000. “La guerra civil del segle xv a
Eramprunyà”. Materials del Baix Llobregat, número 6. Sant Feliu de Llobregat:
Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. P. 119.

Hi ha la llegenda recollida per Amades, titulada “La destrucció del castell
d’Eramprunyà”, narrada per Josep Julià, de Gavà, el 1910, que caldria situar a l’època
medieval. El senyor d’Eramprunyà tenia un servent molt lleial que es mantenia fadrí i li
va preguntar per què no es casava, a la qual cosa va respondre que li repugnaria
haver de sotmetre’s al dret de cuixa. El senyor li va prometre que si ho feia no exerciria
el dret i el vassall va escollir esposa, però el senyor va trencar la promesa. Aleshores
el vassall el comminà a complir el pacte i el senyor va acusar-lo de mentider, per la
qual cosa el vassall li va travessar el cor amb una daga, tot el poble es va posar al seu
costat i, encès de fúria, va calar foc al castell.

AMADES, JOAN. 1984. Històries i llegendes de Barcelona. Passejada pels
carrers de Ciutat vella . Barcelona: Edicions 62. P. 730.
Citat per CAMPMANY I GUILLOT, JOSEP. 2000. “La guerra civil del segle xv a
Eramprunyà”. Materials del Baix Llobregat, número 6. Sant Feliu de Llobregat:
Centre d’EstudisComarcals del Baix Llobregat. P. 1164.

Joan Amades recull una versió de la llegenda, “La mort de Carles de Viana” (fill de
Joan II de Navarra i Catalunya i de la seva primera esposa, Blanca de Navarra, que va
morir a Barcelona el dia 23 de setembre de 1461). La reina Juana Enríquez, segona
esposa del rei Joan II, madrastra de Carles de Viana i mare del futur Ferran el Catòlic,
envia a cercar el jueu Soler, que vivia sota el castell d’Eramprunyà, i li ofereix set
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 68

bosses d’unces d’or si fabricava una metzina màgica que matés Carles sense deixar
rastre i el jueu ho accepta. La reina administra la metzina a Carles, que mor, i el seu
cos és exposat i tota la ciutat el plora i jura venjança.

“Inscripció al castell de l’Eramprunyà”. La Sentiu. Museu de Gavà .
Desembre de 1984, número 7. p. 49-50.

Es tracta de la inscripció situada a uns 14 metres de l’entrada de la capella de Sant
Miquel, que, transcrita en català actual, diu: “En l’any de l’encarnació de Nostre
Senyor, 1375, fou començada l’obra del mur d’aquest castell per mossèn Jaume
March”. Fa 112 cm d’amplada per 48 cm d’alçada i la profunditat de les lletres
gravades oscilla entre 2 i 2,5 mm. En conjunt, l’estat de conservació del text és pobre,
a l’acció corrosiva del temps s’hi afegeixen els atemptats de diversa índole que ha anat
sofrint al llarg dels darrers vint anys: cops i repicats, embrutades de pintura i altres
agressions.

VIÑAS I BADIA, ROSA. “Loys March, cavaller i senyor del castell de
l’Eramprunyà, és cridat a judici”. La Sentiu. Museu de Gavà . Gener-juny
de 1987, número 12. p. 39, 40.

El 1439, Lluís March té un plet al Consell de Barcelona amb el pastor Bartomeu
Miralles, que passava pel terme del castell venint del Penedès, ja que li va agafar una
ovella per menjar-se-la.

EIXARCH FRASNO, JOSEP. 1989. Les arrels històriques de Viladecans (segle s
XII-XVIII). Viladecans: Ajuntament de Viladecans. P. 33 i 41 (Croquis i plànol
del castell).

p. 33:
Es publica un dibuix del castell, fet a la fi del segle XIX. Es tracta d’una vista des del
sud-oest, amb la capella en primer terme i el castell darrere. El temple presenta la
porta de migdia tapiada i tota la nau coberta amb una teulada a dues aigües amb el
carener paral·lel a la façana de migdia, fins i tot l’extrem de llevant de la nau, que avui
està al descobert tal i com es representa al dibuix de Felicià Marí publicat el 1879 i que
en la planta aixecada per Ramon Soriano el 1897 consta com a pati. El castell té el cos
de la banda sud força sencer, amb planta baixa (on hi ha les arcades) i pis. Sota el
dibuix hi ha escrit “Vista general del Castillo”.
NOTA: A L’ARXIU DE GAVÀ ES CONSERVA EL MATEIX DIBUIX, PERÒ A SOTA HI
HA ESCRIT, AMB EL MATEIX TIPUS DE LLETRA I DE LA MATEIXA MÀ: “Vista
general del Castillo de Aramprunyá. Dibujo a pluma, año 1872. Archivo Girona [Arxiu
de la Baronia d’Eramprunyà]”.

p. 41:
Es publica un mapa dels dominis de la baronia d’Eramprunyà, extret de l’Arxiu de la
Baronia d’Eramprunyà, que Eixarch data de l’any 1590.

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 69

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 70

SOLER VIDAL , JOSEP. “Els March de l’Eramprunyà”. La Sentiu. Museu de
Gavà. Abril de 1989, número 14. p. 23-30.

Es recullen dades del llibre de la baronia i de Bofarull, i se n’aporta alguna altra.

Hi ha la llegenda que Carles d'Aragó, príncep de Viana (primogènit del rei Joan II i
lloctinent perpetu de Catalunya per la concòrdia de Vilafranca del Penedès, del 21 de
juny de 1461), va ser enverinat en una recepció que li va fer el baró d'Eramprunyà
Jaume March i Ballester, de retorn de Vilafranca (va morir el 23 de setembre següent)
[aquesta notícia va ser recollida en la dècada de 1920 pel senyor Poch i Soler i
publicada per Josep Soler i Vidal a la revista Brugués l’any 1968].

VIÑAS I BADIA, ROSA. “La Baronia d’Eramprunyà, el nostre poble entra a
l’edat mitjana”. La Sentiu. Quaderns de divulgació. Museu de Gavà . Maig
de 1991, número 17.

Es recullen dades del llibre de la baronia i de Bofarull, i se n’aporta alguna altra.

S’afirma que la capella de Sant Miquel va ser edificada al segle X damunt una
d’anterior i reconstruïda al segle XII, sense donar cap més dada que ho demostri.

S’aporta un esquema del castell segons Josep Campmany, una foto del castell de
l’any 1920 (foto: R. Pociello), una foto actual de les sales amb arcs, de la capella i de
la inscripció de 1375.

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 71

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 72

PAGÈS I PARETAS , MONTSERRAT. 1992. Art romànic i feudalisme al Baix
Llobregat . Barcelona: Centre d'Estudis Comarcals del Baix Ll obregat:
Abadia de Montserrat.

L’autora repassa la història del castell d’Eramprunyà i la seva església basant-se
principalment en el llibre de Bofarull, proporciona algunes noves dades, sobretot pel
que fa a la capella de Sant Miquel, en fa una descripció i formula l’evolució
constructiva del conjunt, plasmada en un plànol.

L’any 981 (dictat el 977), testament sagramental de Galí, vicari dels castells
d'Eramprunyà i de Sant Martí Sarroca i governador a les fronteres del Llobregat i del
Penedès, jurat pels seus marmessors a Sant Miquel del castell d'Eramprunyà (“domum
s. Michaelis in Erapruniano”).

En el càrrec de vicari o castlà d'Eramprunyà, Galí devia ser succeït pel seu fill, Guillem
de Sanmartí, que morí a Còrdova el 1010, deixant una única filla, Dispòsia, que seria
la primera esposa de Mir Geribert.

L’any 1050, Bernat, fill de Mir Geribert, va entrar en so de guerra al castell i els
perjudicis causats es van estimar en 200 unces d'or [Bofarull havia esmentat la notícia,
però sense datar-la].

Segons Pagès, la inscripció de 1375 és una falsificació moderna, potser del temps de
Manuel Girona. Diu que, a part que és situada en un lloc insòlit, el ductus de la lletra és
més modernista que gòtic i, a més, hi apareixen uns certs tipus d'ultracorreccions de
llenguatge impensables en l'època medieval. El que no té en compte Pagès, és que ja
apareix citada per Francesc Martorell i Peña el 1879 i per altres abans que Girona
adquirís la baronia d’Eramprunyà el 1897. Ni tampoc té en compte la data de 1375 i la
relació amb el rei Pere III de Catalunya.

Esmenta que l’antic cementiri de tombes antropomorfes va ser destruït, en part, per la
construcció de la cisterna excavada a la roca, la qual data, segurament, de la baixa
edat mitjana. El recinte sobirà era envoltat per una muralla que resseguia el penyal i
que va ser reformada en diverses ocasions, tot i això encara es poden destriar
clarament les parts antigues, com tota la banda de migdia, que Pagès atribueix a
l’època de Mir Geribert, cap a mitjan segle XI. La reforma més important es practicà en
temps dels Marc, al segle XIV, quan es bastí el portal de mig punt (85 cm de llum) i
grans dovelles, que cal adsciure entre el 1347 i 1375, i el cos de guàrdia proper que el
defensava. A la part de llevant es conserva part d’una arqueria romànicaque devia
dividir una estança major en dos naus, almenys amb un pis damunt, del qual resten
testimonis dels encaixos de les bigues del trespol per sobre de l’arqueria, la qual
podria datar-se vers la meitat del segle XII, en temps de Guillem de Santmartí i del
sotscastlà Pere de Santa Oliva. A ponent de l’arqueria hi ha un pou rodó [més aviat un
cup], segurament del temps que el castell fou masoveria. La sala situada a sud-est del
cos de guàrdia ha de ser quasi contemporània de la muralla del temps de Mir Geribert,
de la primera meitat del segle XI i va ser reformada en època gòtica, amb l’afegitó
d’unes arcades de diafragma, que devien sostenir un embigat pla, que faria de trespol.
A la banda nord del recinte hi ha restes d’altres edificis que corresponen a mitjan segle
XI. També hi ha una cisterna de planta rectangular (2,80 x 1’50 m), a la qual van a
parar un parell de canalitzacions. El vall que separa el recinte sobirà del jussà fa uns 2
metres d’amplada i entre 3 i 5 m de profunditat, se salvava per un pont de pedra
segurament de l’època del Marc. Podria ser que en temps de Mir Geribert i de Galí de
Santmartí el pas del vall fos no permanent sinó llevadís. Pel que fa al recinte jussà, hi
ha la capella del castell i el seu cementiri, amb un bastió trapezial a tocar del vall i
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 73

enllaçant amb la capella per ponent. Sembla que en una primera època el mur
meridional d’aquesta feia, també, de muralla, perquè, a part que segueix l’alineació
d’aquesta, sota de l’espadanya hi ha unes espitlleres avui tapiades per la volta
tardana.

Testament sagramental de Galí (dictat el 977) vicari dels castells d'Eramprunyà i de
Sant Martí Sarroca i governador a les fronteres del Llobregat i del Penedès, jurat pels
seus marmessors a Sant Miquel del castell d'Eramprunyà. Mana que “emere fecissent
exinde ad domum s. Michaelis in Erapruniano et s. Petri singulas chechovas” [facin
comprar de seguida sengles canadelles per a l'església de Sant Miquel d'Eramprunyà i
la de San Pere].

El 1074, quan Ramon Isimbert encomana la capitania o subcastlania a Ramon
Guillem, el primer donava al seu vassall tres octaves de la parròquia de Sant Miquel
del dit castell, per la qual cosa se sap que aleshores ja era parròquia i ho devia ser
abans, des dels orígens, ja que al seu cementiri hi ha tombes antropomorfes. Aquesta
justificació, en canvi, és posada en dubte per Martorell, que indica que justament
l’edifici cristià no respecta l’existència de les tombes, per no guardar relació històrica ni
memòria “sentimental” amb els avantpassats dels constructors i ocupants del lloc.

Del segle XII hi ha algunes citacions de deixes a la capella del castell. El 1129 el
clergue Arnau Berenguer llegà la tercera part del seu moblatge a les esglésies de Sant
Miquel i de Sant Climent, al terme d’Eramprunyà. El 1141 els cònjuges, Guillem
Ramon, vicari d’Eramprunyà, i Estefania (pares de Pere de Santa Oliva que
posteriorment esdevindria castlà d’Eramprunyà) llegaren tres morabatins a l’obra de
Sant Miquel i Sant Pere d’Eramprunyà. Dos anys després, quan es jura el testament
sagramental d’aquest Guillem Ramon vicari, es diu que aquest manà que “dimiserunt
s. Michaeli et beato Petro de Erapruniano III morabetinos ad operam” [siguin donats
tres morabatins a l’obra de Sant Miquel i a Sant Pere d’Eramprunyà (Sant Pere seria
del poble de Gavà)]

Bofarull ja esmentava que en la visita pastoral del 1552 constava que la capella estava
en ruïnes i Pagès aporta la cita textual: “est in totum in terra prostata”. També diu que
va ser reconstruïda tot seguit, però sols tenia culte un dia a l’any, quan hi anava el
rector de Gavà amb els feligresos, en processó. Es nomenà un ermità o donat perquè
en tingués cura. Canibell deia que en la porta de llevant del temple hi havia la data
1808 gravada, tot i que Pagès afirma que és 1868.

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 74

PAGÈS I PARETAS , MONTSERRAT. 1992. “Castell d’Eramprunyà. Sant Miquel
d’Eramprunyà”. Catalunya romànica. El Barcelonès. El Baix Llobrega t. El
Maresme . Volum XX. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. P. 36 2-365.

L’autora torna a incidir en el que ja havia explicat sobre el castell i la seva capella en la
publicació Art romànic i feudalisme al Baix Llobregat.

CAMPMANY I GUILLOT , JOSEP. Agost de 1997. Esquema històric de la guerra
de Successió a Gavà i Eramprunyà (1700-1720) . Gavà: Institut Municipal
de Gestió del Patrimoni Cultural i Natural.

S’expliquen les implicacions dels barons d’Eramprunyà, Francesc de Copons i Grimau,
i Francesc de Bournonville i de Perapertussa, ambdós alineats amb el bàndol felipista,
i del rector de Gavà, Josep Marí i Vilana, austriacista, a la guerra de Successió (1701-
1714).

A començaments del segle XVIII el castell havia perdut part de la seva importància
bèl·lica, però seguia representant un punt estratègic des d’on controlar el camí que,
des del pas de barques de Sant Boi, es dirigia vers el Penedès. L’accessibilitat del
castell per part dels gavanencs havia augmentat, tant pel fet d’haver-se transformat en
masoveria, com per la restauració i aplec anual que es feia a l’ermita de Sant Miquel
en la seva festivitat. Per això, Eramprunyà seguia essent utilitzat com a lloc de guaita
en ocasió de conflictes.

Entre els dies 28 i 30 de maig de 1704, l’esquadra anglo-holandesa ancorà davant
Barcelona i s’inicià un petit desembarcament sota les ordres de Jordi de Hessen
Darmstadt. El dispositiu de vigilància que les autoritats havien dissenyat incloïa una
guàrdia permanent en les torres i talaies de la costa, que devia incloure les torres de la
Guàrdia i la de Sant Salvador, a Castelldefels, així com el castell d’Eramprunyà.

El 1712 la cort de l’arxiduc Carles va decretar la confiscació dels béns de Francesc de
Bournonville amb tres anys de retard, entre ells, la meitat de la baronia d’Eramprunyà.
Bournonville s’havia refugiat al castell de Conques (Pallars Jussà), que va ser ocupat
pels austriacistes el 26 de setembre de 1708, Aquest fet provocaria que pocs mesos
després, el 1709, el marquès de Rupit abandonés Catalunya per unir-se a la cort de
Felip V.

El 16 d’agost de 1713, 300 cavalls i 60 fusellers manats pel coronel Falcó atacaren els
voluntaris i paisans que es van retirar a Viladecans i Gavà.

El 25 d’agost de 1713 la Generalitat ja havia segrestat els delmes del marquès de
Rupit, entre els quals hi havia els d’Eramprunyà.

La primavera de 1714, entre els mesos de març i abril, per reforçar el cordó que
assetjava Barcelona i protegir la reraguarda, les tropes felipistes decidiren ocupar la
zona d’Eramprunyà; també intentaven evitar que des d’aquesta zona es fessin arribar
queviures i municions a Barcelona.

El dia 1 de juny de 1714, la cavalleria felipista va arribar a Gavà i es va produir una
topada als voltants de Bruguers. Uns quants gavanencs es van refugiar a la capella de
Bruguers, van ser trets del temple, posats en fila al davant i morts.

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 75

El 1718, amb la imposició del Decret de Nova Planta, Gavà i la resta de pobles de la
baronia van quedar incorporats al corregiment de Barcelona. En aquell mateix any va
començar una guerra entre els reis de França i d’Espanya, i a Catalunya explotà una
rebel·lió guerrillera contra el nou règim borbònic. Aparegueren els carrasquets, els
maquis de l’època, que operaven enmig de la simpatiapopular. Iniciada la revolta al
Camp de Tarragona, aviat s’estengué per tota la Catalunya interior. Entre el juliol del
1719 i el maig del 1720, els guerrillers foren amos de les muntanyes de Begues i el
Garraf, on burlaven contínuament les tropes destinades a perseguir-los. L’aixecament
finalment acabà, la repressió es feu més forta i pel maig del 1720 hi ha notícies que els
guerrillers s’embarcaren a la platja de Vilanova cap a Menorca, aleshores sota
sobirania anglesa. Tot i així quedaren partides al Garraf encara força anys, que, de
tant en tant, atacaven el pla del Llobregat. Aquest fet obligaria a mantenir el castell
d’Eramprunyà ocupat militarment fins molt després de la guerra, com testimonia una
inscripció a la roca deixada el 1729 per soldats de Sant Climent que hi eren de
guarnició [l’autor no cita textualment què hi diu, ja esmentat el 1878 per Cèsar August
Torras: "Als 2 de maig, fòrem de gurnesió en aquest castell los de Sant Climent, any
1729"].

SANAHUJA I TORRES, DOLORS. “Un món entre ombres: dones d’Eramprunyà”.
La Sentiu. Museu de Gavà . Maig de 1998, número 23-24.

L’autora relata les vides d’algunes dones relacionades amb el castell o la baronia
d’Eramprunyà, com ara Avizana, que el 975 va llegar dues peces de terra a Santa
Maria de Castelldefels, o Saurina de Santa Oliva, castlana d’Eramprunyà a les
darreries del segle XIII i casada amb Bernat de Centelles.

A.A.D.D. 1998. Els Marc. Cavallers i poetes al castell d’Erampruny à. Gavà:
Museu de Gavà.

P. 31:
“S’ha especulat que la primera construcció del castell fos una fortificació de fusta, prop
d’on ara trobem les restes del castell de pedra, o fins i tot en el mateix lloc; i que en la
primera meitat del segle X s’edifiqués el castell utilitzant la pedra com a material
constructiu”.

P. 33:
“Les seves estructures [del castell] es reutilitzarien, ja des del segle XVIII i fins ben
entrat el segle XX, com un mas del qual van tenir cura uns masovers, els Ferret”.

P. 41:
“L’accés a aquest recinte [sobirà] es feia travesant el fossat artificial mitjançant un pont
de pedra, avui desaparegut i sobre el qual la Unió Muntanyenca Eramprunyà va
instal·lar l’any 1985 una passarel·la de fusta”.

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 76

CAMPMANY I GUILLOT , JOSEP. 1999. “Senyors i pagesos a Eramprunyà, 1323-
1460”. Materials del Baix Llobregat , número 5. Sant Feliu de Llobregat:
Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. P. 1 05-121.

Es parla de la crisi feudal a Eramprunyà, de tots els drets senyorials aplicats als
pagesos i de la voluntat de deslliurar-se’n d’aquests amb la reacció remença. També
de la crisi demogràfica a Eramprunyà dels segles XIV i XV. Amb una depreciació
poblacional d’un 62 % durant 200 anys, amb el punt més baix a mitjan segle XVI i
després es produeix una lenta recuperació. A la baronia es compten els següents focs:
1359: 322; 1365: 300; 1378: 269; 1385: 268; 1425: 250; 1497: 142; 1516: 160; 1553:
134. També s’explica la relació dels March amb la monarquia catalana, que van passar
de reialistes fidels a pactistes militants. Van ser protegits per Joan I i Martí I, durant
l’interregne i el compromís de Casp es van posicionar amb la causa de Jaume d’Urgell,
després van acceptar Ferran d’Antequera i es van abstenir de participar en la revolta
de Jaume d’Urgell. Entre 1416 i 1455 hi ha oposició dels March a la corona i després
l’actitud de les diferents branques de la família no és unànime.

CAMPMANY I GUILLOT , JOSEP. 2000 (A). “La guerra civil del segle xv a
Eramprunyà”. Materials del Baix Llobregat , número 6. Sant Feliu de
Llobregat: Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llob regat. P. 107-124.

P. 107:
Durant els primers anys de la guerra, els March foren contraris a Joan II. Jaume March
III d’Eramprunyà i també Joan de Torrelles, senyor de la casa del Puig de Sant Boi, “va
concordar amb els diputats i consellers, com a representants del Principat de
Catalunya, amb jurament i posades les mans sobre els quatre evangelis, en la casa
del General de Catalunya, mantenir el castell d’Aramprunyà en la fidelitat i a la
custòdia de tots els honors del Principat” [extret de Carreras Valls, Ricard. 1933.
“Noves notes genealògiques dels poetes Jaume, Pere, Arnau i Auziàs March, segons
documents inèdits”. Estudis Universitaris Catalans, número 18. P. 330, doc 133].

P. 108:
La postura dels March es va mantenir fins el 1464, quan l’aliança entre el consell del
Principat i Castella es va desfer i la corona fou oferta a Pere de Portugal. Aquest va
arribar a Barcelona el gener de 1464 i va rebre el jurament de fidelitat dels nobles
aixecats, entre ells Jaume Marc III. El jurament es va fer per procurador, ja que Jaume
Marc custodiava el castell. De fet, el 23 de maig d’aquell any havia empenyorat un llit
de sis posts, tres bancs, una màrfega, un cortinatge amb el bastiment de fusta, un
matalàs de llana, sis cofres de fusta i un arquibanc, a favor del cavaller Lluís Colom,
encarregat de “levandum peccunias in subsudium guerre que nunc viget, per
mantenendum et defendendum principatum Catalonie et eius populatus”, i treure així
diners per fortificar Eramprunyà [AHPB, notari Antoni Vinyes, 23 de maig de 1464,
regestat per Carreras Valls, Ricard: op. Cit., pàg 330, doc 131]. La presència de Jaume
Marc al castell era necessària, perquè les tropes de Joan II ocupaven el Penedès i
amenaçaven el Baix Llobregat: el 7 de desembre de 1464 la Generalitat dirigia una
carta “Al molt honorable e molt savi cavaller Jachme March senyor del castell de
Araprunya” per tal que “los enamichs qui eren al camp de Tarragona circa CC a cavall
e alguns pahons se volien stendre de part deça” per la qual cosa li ordenaven “recullir
les gents vitualles e robes en la força. Stigau attent en la custodia d’aqueix castell e
encara preparat ab les mes gents que poreu per que al necessari siau prest al mester”
[ACA, Generalitat. 940, f. 112v. Transcrit per Bofarull, Próspero de: Levantamiento y
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 77

guerra de Cataluña en tiempo de don Juan II. Documentos relativos a aquellos
sucesos. Colección de Documentos Inéditos del Archivo de la Corona de Aragón.
Barcelona: Imprenta del Archivo, 1863, vol 24, pàg. 369]. L’endemà, el 8 de desembre
de 1464, s’enviava una circular als jurats de les parròquies del Llobregat, entre
aquestes Castelldefels i Sant Climent, pregant-los que trametessin 500 homes a
Martorell. Als batlles i jurats se’ls manava que si de dia o de nit sentien passar gent
d’armes, avisessin el rei, a Barcelona [ACA, Reg intrús 21, f. 134, esmentat per
Pedemonte, Bonaventura: Notes per a la història de Castellví de Rosanes, Martorell,
Abrera, Castellbisbal, Sant Andreu de la Barca i Sant Esteve Sesrovires. Barcelona:
Impremta Elzeviriana i Llibreria Camí, 1929, pàg. 418].
L’agost de 1466 moria Jaume Marc III i l’arribada al senyoriu del seu fill Jaume Marc
IV, que comportaria, més endavant, un sobtat canvi de bàndol, perquè tenia més
relacions amb els Trastàmara que el seu pare. El 1464 es traslladà a viure a les
possessions valencianes de la família i el regne valencià era partidari de Joan II. Així,
Jaume March IV va donar suport a Joan II en el moment en què el Consell del
Principat va elegir un nou rei: Reiner (Réné o Renat) d’Anjou, que el juny de 1466 va
enviar a Catalunya el seu primogènit Joan de Lorena, al capdavant d’un poderós
exèrcit.

p. 109:
El 21 de setembre de 1466, Jaume Marc IV, fill del difunt Jaume Marc III, jura i promet
que durant la treva concordada entre els seus vassalls amb els del Llobregat,
inmpediràper força d’armes la presa de qualsevol castell o lloch que avui es tenen pel
Principat i nomena procurador a Lluís Monterols per a la custòdia del castell i lloc
d’Eramprunya [AHPB, notari Antoni Vinyes, 21 de desembre de 1466, regestat per
Carreras Valls, Ricard: op. Cit., pàg 330, doc 133]. Segons Jaume Marc, a principis de
desembre “me romperen fora la concordia, e romperen-me la fe, e així me prengueren
molt bestiar”. En conseqüència, aixecà “el castell de L’Amprunyá, e Castelldefels e
L’Espital de Servaló contra la ciutat de Barselona en ajuda de la Mayestat de
monsenyor lo Rey” [ABE, Llibre de la baronia d’Eramprunyà, transcrit per Bofarull; p.
104, 105]. El 4 de desembre de 1466, Joan de Lorena confiscava els béns de Jaume
Marc i atorgava al navarrès Manaut d’Aguirre, capità dels sometents del Llobregat, els
castells situats en el Llobregat i Penedès anomenats Aramprunyà i Castelldefels, i les
parròquies i llocs de Sant Climent, de la Roca, de Gavà, de l’Hospital de Cervelló, que
foren del rebel Jaume March. Aquests castells i llocs els cedia el primogènit quan
encara molts no havien estat presos al traïdor March [Pedemonte: p. 427]. De fet, hi ha
notícies de finals de novembre de 1467 de santboians presos al castell de
Castelldefels, aleshores encara en poder de Jaume Marc [APSB, Manual 50, 1465-
1470, f. 58. Avinença del 28 de novembre de 1467].
El 19 de maig de 1468 les tropes de la Generalitat assetjaren el castell de
Castelldefels. El dia 21 fou combatut i pres amb la bombarda Antònia [AHCB, llibre de
coses assenyalades, p 239, citat per Pedemonte, pàg. 427] i caigué tota la plana
d’Eramprunyà mentre que Jaume March encara retenia la muntanya.
El 23 de maig de 1468, després de caigut Castelldefels, s’ordenà als batlles, capitans i
jurats del Llobregat que els sometents es concentressin l’endemà a Sant Boi, a les
ordres de l’agutzil reial Antic Ferrer, per atacar Eramprunyà [ACA, Reg intrús 45, f. 74,
esmentat per Pedemonte, Bonaventura: Notes per a la història de Castellví de
Rosanes, Martorell, Abrera, Castellbisbal, Sant Andreu de la Barca i Sant Esteve
Sesrovires. Barcelona: Impremya Elzeviriana i Llibreria Camí, 1929, pàg. 427]. Tot i
això, aquelles dates coincidien amb l’epoca de la sega i com que el sagramental
provocava escassetat de mà d’obra, el duc de Lorena, el 13 de juny, ordenà a l’exèrcit
de vigilància que enviés destacament al pla del Llobregat i al vallès per facilitar la
collita. El 12 de setembre començà l’ofensiva antireialista sobre Eramprunyà, amb
l’atac a l’hospital d’Olesa de Bonesvalls, que va ser conquerit set dies després. El
setge al castell s’establi tres dies després amb dues bombardes grosses; l’endemà, la
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 78

força, amb el primogènit al capdavant, tornava a Barcelona, i cinc dies després tingué
lloc el primer atac.

p. 110:
Tancat a la fortalesa, Jaume Marc resistia. Un nou atac del primogènit amb gent
d’armes de cavall i de peu fou refusat l’endemà [ABE, Llibre de la baronia
d’Eramprunyà citat per Bofarull, p. 104 i Dietaris de la Generalitat, Barcelona, 1994,
vopl I, p. 196 i Manual de Novells Ardits, Barcelona, 1893, vol 2, p. 493]. L’1 d’octubre,
el duc Joan escrivia al capità de Martorell que, per causa del combat en el castell,
enviés espies per saber si l’exèrcit de Joan II es presentaria per auxiliar-lo. Durant els
primers dies del setge, Joan de Lorena acampava davant d’Eramprunyà, des d’on
dirigia els atacs. El dia 11 d’octubre, aquell escrivia des del coll de Begues a l’abat de
Montserrat, representant de la Diputació de Catalunya, dient-li que a les tres de la
tarda havia pres el raval i la barbacana de la fortalesa, i pensava guanyar-la, en cinc o
sis dies, cosa que succeí dos dies després. Utilitzaren dues bombardes grosses, tot i
que una es trencà i s’hagué de recompondre i els resultats de l’artilleria sobre els
paraments foren definitius. El mateix Jaume Marc escrivia que el 26 d’octubre de 1469
“em derrocaren la mayor part del Castel” [ACA, Reg intrús 53, f. 84r, 87r i 90, esmentat
per Pedemonte, p. 430, 431, Manual de Novells Ardits, Barcelona, 1893, vol 2, p. 493 i
ABE, Llibre de la baronia d’Eramprunyà citat per Bofarull, p. 104].

p. 110:
S’aporta un plànol aixecat a partir de mesures preses per Campmany i interpretació de
fotografies antigues sobre una topografia bàsica procedent dels Serveis Tècnics de
l’Àrea d’Urbanisme de l’Ajuntament de Gavà. S’hi indiquen el Raval, la barbacana, el
baluard, la torre i tres inscripcions, dels segles XII, XIV i XVIII.

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 79

p. 111:
Però Jaume Marc aguantà nou dies més tancat a la torre de l’homenatge. El 18
d’octubre de 1469, el duc Joan decidí llançar el darrer atac, per al qual requerí al
sometent de la ciutat de Barcelona; l’endemà es va fer la concentració d’entorn 1.000
homes, 500 ballesters i 500 empavesats, amb escuts, i el castell va ser pres el dia 24
d’octubre. La fortalesa no es reconstruí i des de llavors la principal fortificació del terme
d’Eramprunyà seria Castelldefels, que al llarg del segle XVI fou remodelada. Després
de la caiguda del castell, la baronia va quedar en mans de Manaut de Guerra, mentre
Jaume Marc retava empresonat a Cotlliure fins que va pagar un rescat de 2.000 lliures
pel febrer de 1470 i es traslladà a les seves possessions valencianes, i el 6 de gener
de 1471 era a la cort de Joan II, on se li reconeixia la seva fidelitat per la custòdia del
castell. Se’l recompensava amb el mer imperi (alta jurisdicció) d’Eramprunyà i se
l’alliberava dels deutes que ell i els vassalls havien adquirit el 1468 per fortificar el
castell [ACA, reg. 3356, f. 84, reproduït per Fullana, Lluís. 1936 “Los caballeros de
apellido March en Cataluna y en Valencia”. Boletín de la Societat Castellonense de
Cultura, vol. 17, p. 439, 440].

p. 112:
El 24 de setembre de 1472, Jaume Marc recuperà el castell de Castelldefels amb 14
cavallers i 70 peons [Bofarull, p. 106]. El febrer de 1473 va reunir un gran contingent,
amb tropes de Barcelona, Sitges i Vilanova, i atacà l’Hospital d’Olesa, que es rendí.
Només restava malmès el castell i la casa forta del SItjar, als peus d’Eramprunyà, que
assetjaren poc després. El 20 de desembre de 1473 li fou restituït el castell per un
pacte fet pel governador de Catalunya, Requesens de Soler, pel qual la Generalitat va
pagar a Manaut de Guerra 3.000 lliures.

p. 113:
Entre el rescat personal i despeses de recuperació Marc havia gastat 5.000 lliures, que
cal comparar amb les 7.500 lliures en les quals s’avaluaven les possessions dels Marc
el 1500 [Rúbriques de Bruniquer, vol 2, Barcelona, 1913, p. 245, ABE, Llibre de la
baronia d’Eramprunyà citat per Bofarull, p. 106, 107].

p. 116:
La primera llegenda, “El misteri d’Eramprunyà o la mort de Carles de Viana”, va ser
publicada el 1923 per Josep Poch, que la va escoltar d’un home retirat a Begues [La
Hormiga de Oro, 3 (1923), p. 34-37] i publicada per Josep Soleri Vidal a la revista
Brugués l’any 1968 i el 1989. Explica que Enric de Parés és un bastard afiliat al senyor
d’Eramprunyà, que marxa a la ciutat i que, pel fet de ser bastard, té prohibit casar-se
amb la filla del baró d’Eramprunyà, de la qual està enamorat. Com que té por que el
príncep de Viana, hostatjat a Eramprunyà, sedueixi la baroneta, torna al castell. Un
company, el jueu convers Joan de Vezac, enviat de la reina Joana Enríquez, que vol
assassinar el príncep, li proposa el tracte que si el recomana als barons i el fan metge
del príncep, li oferirà un títol nobiliari que cobreixi la condició de bastard i es podrà
casar amb la baroneta. Enric accepta el tracte i pocs dies després el príncep mor
emmetzinat. La reina ennobleix Enric i signa una sentència de mort per al baró,
després va cap a l’ermita de Bruguers per casar-se amb la baroneta, que s’ha escapat
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 80

del castell, però el baró els descobreix i vol anul·lar l’enllaç argumentant l’origen
bastard d’Enric, però ell mostra el títol nobiliari i la sentència, i el baró l’accepta com a
gendre [Carles de Viana va morir a Barcelona el 23 de setembre de 1461, en època
del baró d’Eramprunyà Jaume March III, que va morir l’agost de 1466, casat en
primeres núpcies amb Bartolomea, de la qual va tenir dos fills que van morir joves,
Isabel i Lluís, i, en segones, amb Joana Ballester, amb la qual va procrear Jaume,
l'hereu, Maria, que va morir al néixer al castell, Carles i Lluís, també nascut al castell]

Joan Amades recull una versió de la llegenda, “La mort de Carles de Viana” [AMADES,
JOAN. 1984. Històries i llegendes de Barcelona. Passejada pels carrers de Ciutat vella.
Barcelona: Edicions 62. P. 730]. La reina Joana envia a cercar el jueu Soler, que vivia
sota el castell d’Eramprunyà, i li ofereix set bosses d’unces d’or si fabricava una
metzina màgica que matés Carles sense deixar rastre i el jueu ho accepta. La reina
administra la metzina a Carles, que mor, i el seu cos és exposat i tota la ciutat el plora i
jura venjança.

p. 117:
També en recull una segona, de relacionada, “L’olla del rei”, basada en una contalla
publicada el 1893 per Teodor Creus [CREUS, THEODOR. 1893. “L’olla del rei”. Set
contallas del temps vell. Vilanova i la Geltrú: Estampa de Joseph A. Milá; AMADES,
JOAN. 1950. Folklore de Catalunya. Rondallística. Rondalles, tradicions, llegendes,
volum 1. Barcelona: Selecta. P. 1.250. Llegenda narrada per Josep Cases (1922) i
Joaquim Arlubins de Barcelona (1931)]. S’explica que el rei Joan II va anar a caçar a
Eramprunyà, es va perdre i va trobar un minyó amb barba al qual va preguntar el camí
de Castelldefels, però el va enganyar i el va fer caure en un sot de fang i aigua, on
passa la nit. Quan és rescatat, està mig malalt i mor a Barcelona (va morir el dia 19 de
gener de 1479). Es creu que el minyó erà l’ànima feta carn de Carles de Viana, i des
d’aleshores s’anomena l’aiguamoll com “L’olla del rei”.

CAMPMANY I GUILLOT , JOSEP. 2000 (B). “Campdàsens, Garraf i Jafre. Els
confins occidentals del terme d’Eramprunyà de l’alt a edat mitjana al segle
xv ”. III Trobada d’estudiosos del Garraf. Monografies, 3 0. Barcelona, 2000,
p. 193-206.

S’explica quins van ser els límits del terme d’Eramprunyà a l’alta edat mitjana,
Campdàsens, Garraf i Jafre a occident, la determinació dels quals ha estat polèmica
per la manca de documents.

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 81

CAMPMANY I GUILLOT , JOSEP. 2001 (A). Castell d’Eramprunyà, església de
Sant Miquel i ermita de Bruguers. Guia de butxaca. 40 anys Aplec de Sant
Miquel (1961-2001) . Gavà.

Es fa un breu esbós històric d’aquests edificis i s’aporta un plànol amb indicació
d’espais i d’inscripcions, més complet que el que Campmany havia publicat el 2000.

Una batalla fou guanyada pels cristians l’any 898 prop d’Eramprunyà, al lloc de
“Bighash” (Begues) al camí de Barcelona.
Un document del 988 assenyala que Eramprunyà vingué al comte Borrell per herència
del seu pare, el comte Sunyer (911-947) o del germà i antecessor en el càrrec de
Sunyer, Guifré Borrell (897-911).
L’església de Sant Miquel ja existia el 976.
El 985 patí la ràtzia d’Almansur.
El 988 es parla de “ipsos muros et turres qui ibidem sunt constructae”.
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 82

El 1114 l’expedició almoràvit que atacà Barcelona arrasà el Penedès i destruí
segurament el castell i l’església (el 1141 i 1143 hi ha deixes a l’obra de l’església,
citades en altra bibliografia). Els sarraïns foren repel·lits en una batalla al delta del
Llobregat, en terres d’Eramprunyà.
La capella del castell era parròquia de l’actual terme de Gavà des del 966.
El 1344 la capella del castell ja era sufragània de la de Sant Pere de Gavà.
El 1568 és la data gravada a la porta de llevant de la capella [en realitat, 1808]. Des
d’aquella data es formalitzà la tradició anual de pujar a dir missa en la diada del sant.
Durant l’acte religiós es beneïen unes canyes que, segons la creença popular, servien
per bastonejar i allunyar els mals esperits durant tot l’any. Després de dinar, el
romiatge tornava a Gavà baixant per la vall de la Sentiu i es feia ball a l’era de Can
Dardena. Aquest aplec popular es mantingué fins l’any 1921, quan el masover
abandonà el castell i baixà a viure a Gavà. En aquella data es perdé la tradició.
Campmany explica que a la fi de la dècada de 1950 un nou vicari va ser destinat a la
parròquia de Sant Pere de Gavà, mossèn Abelard Sayrach, que escrivia que “se’m va
ocórrer que aquella muntanya [el Garraf] era la que precisament necessitaven aquells
futurs joves, quelcom que els endurís, que els fes soferts, forts que sabessin descobrir
la bellesa d’allò propi de Gavà”. Entre els paratges redescoberts, el castell i l’ermita:
“El lloc i la vista són bellíssims. Però l’abandó era total; ja no es distingia bé l’antic
camí de pujada, s’estaven fent malbé les inscripcions gòtiques escrites sobre pedra;
l’ermita necessitava reforçar urgentment el campanaret i la teulada; calia reconstruir el
pont penjant d’entrada al castell. I el més greu és que alguns dels murs mestres que
encara quedaven del castell es podien salvar. Quedaven algunes arcades d’una sala
que jo en deia “el tinell”, de boniques que eren. El castell i l’ermita de Sant Miquel
pertanyien a la família Girona, que vivia a Barcelona. Però espiritualment,
històricament culturalment, tot aquell conjunt era al bell centre de la comarca de pobles
que el sentien seu: els més propers, Gavà, Viladecans, Begues. Veia l’important que
seria per a tota la comarca ressuscitar aquell conjunt únic. Però depassava les meves
forces i possibilitats. Pensava que tard o d’hora el castell seria revaloritzat [...] vaig
pensar en l’ermita de Sant Miquel. Feia cent anys que no s’hi deia missa [...]. I vaig
decidir que després de cent anys nosaltres tornaríem a celebrar la missa el dia de Sant
Miquel, i hi faríem un gran aplec comarcal [...]. Els treballadors de pic i pala eren els
escolans, els aspirants i alguns dels joves que es reunien a la parròquia. Fins i tot els
nens treballaven de manera exemplar, extraordinària [...]. Mica en mica, la notícia del
que fèiem s’estengué per Gavà i en molta gent nasqué un corrent de simpatia. La part
més atractiva de la reconstrucció fou la darrera: l’hora de posar les portes, els rosetons
i a sobre de tot les campanetes. Naturalment, ambel meu sou de vicari vaig haver
d’anar pagant tot això, malgrat que molts dels col·laboradors, entusiasmats per l’obra,
no van cobrar quasi res. Fustes, taulons, sacs de ciment, tot vam haver de pujar-ho
sobre les espatlles i sota el sol batent de l’estiu des de baix l’ermita de Bruguers [...].
Un element important era el camí: no n’hi havia cap de definit. Vam buscar redescobrir
l’antic i cercar els pendents més còmodes. I una idea que vam posar en pràctica fou la
de fer placetes de descans, de tant en tant, al camí; la intenció era doble: que
poguéssim seure i descansar, sobretot la gent gran, i que al mateix temps poguèssim
admirar els paisatges des d’aquells miradors. Calia desbrossar, aplanar, posar
baranes de troncs o de ferro, fer seients de pedra. I a cada placeta li posàvem un nom:
del pastor, dels escolanets, dels aspirants, dels caçadors... [...]. I arribà per fi el dia de
l’aplec! [29 de setembre de 1961] Cent anys d’endormiscament que ara es trencaven.
S’havien avisat els pobles veïns i vingueren de tot arreu. Feia goig la muntanya, amb
aquell formigueig de gent pujant, joves, famílies, i algunes persones d’edat. Dalt del
castell onejava la bandera roja dels Marc, els senyors antics del castell. L’ermita
estava pleníssima, a fora i tot. El clima era de gran senzillesa. La meva alegria íntima
era gran: ho havíem aconseguit. Déu era de nou lloat, Sant Miquel era de nou invocat.
Uns nens i joves s’havien endurit en l’entrega. I a Gavà havien nascut uns aires
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 83

d’ànims, d’amor per les seves coses oblidades. Després vingueren les sardanes, el
dinar, els jocs, l’aplec, la fraternitat [...]. Fou un gran dia. Un dia molt bonic”.

CAMPMANY I GUILLOT , JOSEP. 2001 (B). “Gavà en el segle XVI. Mutació
senyorial i afirmació comunal”. Materials del Baix Llobregat , núm. 7 . Sant
Feliu de Llobregat, p. 69-92.

S’explica la transformació del domini senyorial per la intervenció del segon sindicat
remença, l’alliberament dels mals usos privatius d’Eramprunyà (el 8 de març de 1502
els pagesos se n’alliberaren mitjançant el pagament de 800 lliures), l’extinció de la
nissaga dels Marc i l’adveniment dels Fivaller, el protagonisme comunal de Gavà i
l’estructura de la seva població.

p. 74:
A mitjan segle XVI es va superar l’amenaça dels corsaris berbers que atacaven la costa
d’Eramprunyà, mitjançant el reforç del sometent i la fortificació d’alguns masos, però
del castell d’Eramprunyà no consta que fos rehabilitat.

p. 83:
La parròquia de Sant Miquel d’Eramprunyà ja existia abans del 966 i probablement
incloïa els termes de Gavà i Castelldefels, ja que en un document de l’any 994
s’especifica que es fa donació d’uns determinats drets, probablement un quart de
delme, sobre la parròquia d’Eramprunyà comprats pel pare del donant al comte Mir de
Barcelona abans del 966 [ACB, Libri Antiquitati, vol IV, doc 148, f. 51 a-b, transcrit per
Fàbrega, A. Diplomatari de la Catedral de Barcelona, Barcelona, 1995, vol I, doc 253,
p. 476-477].

CAMPMANY I GUILLOT , JOSEP; PAGÈS I PARETAS , MONTSERRAT. 2002. “Rutes a
peu. Ruta del castell de l’Eramprunyà: “viatja a tr avés de la història””.
L’Eixarmada , número 8. Begues, abril 2002, p. 11-18.

Hi ha textos extrets de: CAMPMANY I GUILLOT, JOSEP. 2001. Castell d’Eramprunyà,
església de Sant Miquel i ermita de Bruguers. Guia de butxaca. 40 anys Aplec de Sant
Miquel (1961-2001). Gavà.
PAGÈS I PARETAS, MONTSERRAT. 1992. Art romànic i feudalisme al Baix Llobregat.
Barcelona: Centre d'Estudis Comarcals del Baix Llobregat: Abadia de Montserrat.

IZQUIERDO TUGAS, PERE. 2002. “Gavà i els gavanencs, del món romà al
feudalisme”. Actes de les jornades Gavà mil anys . Gavà: Associació
d’amics del Museu de Gavà. P. 5-18.

p. 6:
Al centre de Gavà, entre els carrers de Sant Josep Oriol i Major, el passeig Maragall i
el carrer del Centre, hi va haver un enorme establiment d’època romana. Amb vastes
àrees de producció, emmagatzematge i envasat de productes agrícoles: cereals, vi i
potser també oli, i que també aprofitava el ferro de Can Tintorer, les Ferreres i
Rocabruna, ja que s’hi van trobar fragments de mosaics i de marbres de procedència
exòtica. No se sap si es tractava d’una vil·la romana clàssica o una mena de poblet, o
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 84

vicus. Aquest establiment entrà en crisi a les darreries del segle II o primeries del III,
quan s’amortitzaren estructures relacionades amb la vinificació. A partir del segle III es
construeixen tombes amb caixa de teula romana damunt d’antigues àrees industrials, i
entre els segles IV i VI es fan noves construccions i s’aprofiten estructures anteriors.

SANAHUJA TORRES, DOLORS. 2002. “El sistema defensiu en el territori del
castell d’Eramprunyà”. Actes de les jornades Gavà mil anys . Gavà:
Associació d’amics del Museu de Gavà. P. 19-25.

p. 19:
L’any 1011, el comte Ramon i la seva muller Ermessenda concediren permís als
pagesos de Castelldefels per proveir-se dels boscos d’Eramprunyà.

p. 23:
No es té cap notícia de destrosses provocades al castell d’Eramprunyà, per atacs
inesperats d’enemics externs, fins i tot la ràtzia d’Almansur del 986 és dubtós que hi
provoqués danys. Els estralls soferts pel castell d’Eramprunyà sempre foren provocats
per les tensions internes, fos per raó d’enfrontament entre el poder públic, representat
pel comte, i el poder senyorial, o el poder reial i el poder de la Generalitat.

p. 24:
La importància defensiva d’Eramprunyà minvà a mitjan segle XII perquè avançada la
conquesta fins a terres de l’Ebre i fins a territori valencià, sota el regnat de Jaume I, en
ple segle XIII, l’indret ja no constituïa un lloc capdavanter, malgrat que la proximitat a
Barcelona li conferí durant segles un pes específic propi.

TERÉS I MONTFORT, MARCEL . 2002. “Cavallers, prínceps i dames al castell
d’Eramprunyà: tres llegendes altmedievals”. Actes de les jornades Gavà
mil anys . Gavà: Associació d’amics del Museu de Gavà. P. 26 -31.

p. 27:
Segons l’autor, hi ha una llegenda sobre la fundaci ó del castell d’Eramprunyà,
que està dins de la llegenda de Guillem Ramon de Mo ntcada i que entre 1425 i
1475 va ser recollida pel compilador barceloní anom enat Joan Francesc en el
Llibre de les nobleses dels reys [BC, manuscrit 487, folis 105v-116, 117-120, en
realitat 128v] i del qual va publicar un resum Miqu el Coll i Alentorn el 1993 [Coll i
Alentorn, Miquel. 1993. Llegendari . Barcelona: Curial; Publicacions de l’Abadia
de Montserrat. P. 212, 213].
Segons Coll i Alentorn, en temps del comte Ramon Berenguer, hi havia el cavaller
anomenat Mir de Biern, que relaciona amb Mir Geribert, al qual se li havia cedit una
torre bastida damunt la forta mola de Rosanes. Una vegada hi van haver corts a
Barcelona i el comte va preguntar a Ermengol, comte d’Urgell, si ja hi eren tots i va dir
que faltava Mir però que no calia esperar-lo. Mir va arribar tard i un cavaller li va
explicar què havia dit el comte d’Urgell i això va omplir-li el cor de ressentiment.
Acabades les corts Mir va posar-se a l’aguait al coll de Begues, per on havia de passar
el comte d’Urgell i se’l va endur pres a Rosanes. Un cop allí li va preguntar si aquella
torre fos seva què en faria i va respondre “que l’obraria realment, per tal com hi havia
fort bella mola, e, encara, que no es pendria per null senyor qui el tengués assetjat, ab
que hi hagués vianda. E sobre aquestes paraules, si li dix lo dit Mir al comte d’Urgell:
d’esta mola vós no exirets, fins que haja obrat lo castell a vostre cost e messió, e que
Cronologia de l’evolucióconstructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 85

sia tal com vós diets ne l’havets dictat”. El comte d’Urgell, com que etava presoner i no
podia fer altra cosa, va decidir obrar el castell, “e cant fou obrat lo castell, lleixa’l anar”.

Però pel llibre de Joan Francesc, més aviat es tracta d‘una llegenda relacionada amb
el castell vell de Rosanes (Castellví de Rosanes), que no pas amb Eramprunyà o hi ha
una confusió entre ambdós, ja que a l’època altmedieval s’havien denominat igual,
com “Rodanes”, o "Rosanes". En el foli 128v (no pas en els que cita Terés, que són
105v-116, 117-120) s’esmenta la llegenda i que “en cateluya si hiera poblat hun noble
cavaller e honrat qui era vengut de gascunya e lo dit cavaller avia nom en mir de biern
senyor de castellvi lo tal castell li consentí lo senyor de rosanes” i hi ha una nota
marginal, feta a posteriori, amb lletra d’època moderna o contemporània on s’escriu
“Mir de Bearne sr de castelvel de Rosanes ano 1117” [el text original porta aquesta
data al final]; Mir Geribert va morir el 1060 i no apareix cap Mir de Bearn relacionat
amb el castell de Castellví de Rosanes.

Terés també creu que Mir de Biern pot relacionar-se amb Mir Geribert, ja que el comte
de Barcelona, Berenguer Ramon I, i el comte d’Urgell, cap a l’any 1020, es van jurar
homenatge i es van prometre ajuda mútua a canvi de determinades penyores, entre
les quals hi havia el castell d’Eramprunyà i el seu governador Mir Geribert, que el
comte de Barcelona cedeix al d’Urgell.

p. 29-30:
Hi ha una llegenda que tracta de l’expedició a Mall orca de Ramon Berenguer III
(any 1113), que al·ludeix al territori d’Eramprunyà . Està inclosa en la crònica de
Bernat Desclot, el Llibre del Rey en Pere d’Aragó e dels seus antecess ors
passats (final segle XIV segons l’autora, en realitat, dues últimes dècades del
segle XIII) i va ser estudiada per Ferran Soldevila, que va p roposar una
reconstrucció en vers de l’antiga cançó de gesta qu e narrava les victòries
comtals [D ESCLOT, BERNAT. 1982. Crònica . Edicions 62 i La Caixa. Barcelona:
Barcino. P. 80; Soldevila, Ferran. 1925. “Catalunya ha tingut poesia èpico-
popular?”. Revista de Catalunya , 3. P. 346].
Desclot explica que el comte va conquerir la ciutat de Mallorca i, quan l’havia presa, li
van enviar un missatge de Barcelona que tots els sarraïns de les muntanyes de
Prades i Ciurana i de tota la terra havien anat a assetjar la ciutat. Aleshores va deixar
en comanda la ciutat de Mallorca als genovesos que hi havien anat amb ell i se n’anà
cap a Barcelona. Després Desclot explica el següent:
“Ab tant lo comte se recollí ab sos cavallers e ab sa gent, e feeren vela e anaren tant
que preseren terra entre el cap de Llobregat e el Castell de Fels; e davallaren en terra,
ells e llurs cavalls.
Quan los sarraïns que tenien assetjada la ciutat de Barcelona saberen que el comte
havia presa terra e que venia, llevaren llurs tendes e començaren-se’n a anar vers
Martorell. E el comte, qui sabé que els sarraïns se n’anaven, cuità-se tant que fo abans
al pas de Martorell que els sarraïns; e els sarraïns, qui eren sens nombre, no es
pogren gandir a la host del comte qui llur era denant, ne a les gents de la ciutat qui llur
donaren detràs; e així moriren-ne aquí tants, que l’aigua del Llobregat n’era tota
vermella fins a la mar.
E puis lo comte venc-se’n a la ciutat de Barcelona e ordonà sos feits per tornar a
Mallorques. E mentre que s’aparellava de l’anar, missatge li venc de Mallorques que
els genoveses havien desemperada la ciutat de Mallorques e que els sarraïns l’havien
cobrada. Per què lo comte ne fo molt irat, mas no hi poc altre fer”.
Al castell d’Eramprunyà hi ha una inscripció, descoberta per un membre de la Unió
Muntanyenca Eramprunyà ara fa uns cinc anys, que s’ha atribuït al segle XII, és a dir, a
la mateixa època en què s’ambienta la llegenda. La inscripció, que és “ORA MARIA
MATRI domini [prega a Maria mare del senyor]” potser commemorà aquesta victòria, o
una posterior reconstrucció del castell. De fet, bona part dels paraments romànics,
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 86

com ara l’arqueria de llevant, els que aguantaven la volta de canó de la capella de
Sant Miquel i els de l’ermita vella de Bruguers, s’han datat en aquesta època.

CAMPMANY I GUILLOT , JOSEP. 2002. “Economia, poder i territori al voltant de
l’any 1000”. Actes de les jornades Gavà mil anys . Gavà: Associació
d’amics del Museu de Gavà. P. 32-48.

p. 43:
A finals del segle IX, l’organització de la Marca Hispànica comprenia dos nivells
sobreposats, com a l’imperi carolingi: la dels castells (governats pel comte) i la de les
parròquies (agrupades en bisbats i governades pel bisbe) i ambdues actuaven com a
recaptadores de tributs, l’església a través del delme (desena part d’una collita). A la
Catalunya Vella es va mantenir, però a les noves terres de l’altra banda del Llobregat
els titulars del castells es quedaren amb la major part dels delmes, ja que havien
fundat esglésies pròpies dins dels castells. Probablement, aquest va ser l’origen de les
esglésies de Sant Boi, Sant Vicenç de Campdàsens i Sant Miquel d’Eramprunyà. No
seria gens estrany atribuir-ne la fundació als comtes Sunyer (912-947) o Mir (947-966),
durant la primera meitat del segle x, època en què estan datats els sepulcres tallats a
la roca entorn l’església d’Eramprunyà (Campmany cita Bolós, J.; Pagès, M. “Les
sepultures excavades a la roca”. Acta Mediaevalia. Barcelona, 1982, p. 59-103).
L’any 994, Guillem, fill de Galí de Sant Martí, cedia al bisbat tots els drets que tenia
sobre les parròquies de Sant Boi, de Sant Miquel d’Eramprunyà i Sant Vicenç de
Garraf, fet que suposa que eren les que conformaven el territori d’Eramprunyà. És el
primer document que esmenta les parròquies en aquesta zona, després del testament
del comte Mir del 966, que havia llegat a la seu la seva part del delme de Sant Boi.

SANAHUJA I TORRES, DOLORS. 2002. “El territori d’Eramprunyà entre els
segles X-XVI”. Rubricatum. Revista del Museu de Gavà , 3. Gavà: Museu de
Gavà.

p. 25 i 32:
La primera referència del castell data de l’any 957, quan un matrimoni feu donació al
monestir de Sant Cugat d’una terra situada en el terme d’Eramprunyà: “hoc donamus
ipsa terra in terminio de castro Erapruniano ad domum s. Cucuphati, ab integra, que
est ad ipso roder” [Cartulari de Sant Cugat, vol. 1, doc. 49].

p. 28:
Mapa amb part del territori d'Eramprunyà, on es dibuixa el “Castell” com un edifici amb
coberta a dues aigües i la capella al costat amb una espadanya.

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 87

p. 30 i 32:
El 6 de juliol de 1374 Jaume Marc eleva una queixa al rei pels desastres provocats per
les tempestes i, per reparar-ho, demanava permís al monarca per cobrar dret de pas a
tothom qui creués el coll de Begues:”castri vestri de Alaprunya propter inundationem
aquarum sit adeo destructum seu devastatum [...] reperari dignaremur pro ipso itinere
reperando subsidium seu barram ordinandi vobis concedere licenciam et facultatem
[...] concedimus vobis quod per modum subsidii sive barre possitis et liceat vobis per
quem seu quos volueritis ad universis et singulis exeneris, petere et levare [...] per
unum annum [...] videlicet a quolibet equitante semel in die per se et animali ac troterio
seu mancipio ducente ipsum animal unum denarium barchinone et a quolibet
indecente pesi unum obolum et a quolibet animali onerato virtualibus vel aliis mertibuset mancipio ipsum animale ducente, unum denarium”. Els pagesos, obligats a treballar
en la reparació, oposaren resistència i fou necessària la intervenció reial [tot això cal
relacionar-ho amb la inscripció a la penya d’Eramprunyà, del 1375, on s’esmenta que
Jaume Marc va començar l’obra del mur del castell].
Una situació similar es tornà a repetir l’any 1421 (citat per Monreal, Riquer, 1958: 273).
Aleshores era el rei Alfons qui reconeixia a Lluís Marc que el castell necessitava de
reparació “in membris muris et vallis” i li concedia, tot i no veure’l, permís per imposar
exaccions especials durant cinc anys.

p. 31 i 32:
En una escriptura-inventari de finques que pertanyien a la baronia d’Eramprunyà,
autoritzada pel notari de Barcelona Ramon de Miquelerena el 29 de maig de 1800, es
diu que el castell es trobava molt deteriorat: “En el pueblo de San Pedro de Gavá, un
monte denominado “Bosch del Castell”, produce leñas bajas o terreras, tiene de
extensión unas doscientas mojadas. En la cúspide del mencionado monte existe el
antiguo castillo de Arampruña casi destruido y varias porciones de tierra a su alrededor
en una extensión de trece mojadas, poco más o menos. Tiene de valor siete mil
cuatrocientos diez escudos”.

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 88

p. 33:
A l’època medieval, el terme d’Eramprunyà generà la consolidació de cinc parròquies:
Santa Maria de Castelldefels, Sant Miquel d’Eramprunyà, Sant Pere de Gavà, Sant
Climent del Llobregat (que comprenia Viladecans) i Sant Cristòfol de Begues.

p. 34:
Mapa datat al 1590 i publicat per Eixarch, 1989: 41), d’una part del territori
d’Eramprunyà (ABE), on es dibuixa, a manera de croquis, la “HERMITA DE SN MIGUEL”,
que és un edifici de planta quadrangular, amb coberta a dues aigües i una espadanya,
o campanar de torre a un costat.

p. 35:
Mapa probablement datat del segle XVIII, amb la delimitació dels termes de
Castelldefels, Gavà i Viladecans (ABE), on es dibuixa, a manera de croquis
esquemàtic, el “Castell del Aramprunya”, amb una torre rodona (que deu ser
imaginada, ja que en l’actualitat no se n’observen vestigis) i la capella al costat amb
una espadanya.

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 89

p. 36:
El castell havia acollit famílies dins i a l’entorn dels seus murs, com quan l’any 1389
Bartomeu Pujals aconseguia de Jaume Marc un establiment “dun pati per fer casa dins
los murs del castell de Araprunya a cens de 4 diners” (segurament hauria de situar-se
al recinte jussà del castell) [ACA, monacal d’hisenda 3510].

p. 50:
L’1 de juliol del 1059, els comtes de Barcelona, Ramon Berenguer I i Almodis,
encarreguen els castells d'Eramprunyà i d'Olèrdola a Mir Geribert, la seva esposa
Guila i el fill que els succeís, després d'haver-lo perdonat per la seva rebel·lió. Segons
Sanahuja, el matrimoni va quedar sense potestat de nomenar castlà sense el vist-i
plau del comte; el castlà Ramon Isimbert havia estat anomenat per Mir.

p. 60:
Ramon Isimbert passà la castlania d’Eramprunyà al seu fill Gombau Ramon amb el
vistiplau de la família Mir i dels comtes. Gombau Ramon testà el 1097 i traspassà la
castlania al seu germà Guillem Ramon.
Segons Bofarull: 1110: Jordà de Sant Martí, casat amb Sança, citat com a senyor del
castell. Va prestar homenatge pel castell a Ramon Berenguer III [no s'esmenta l'any].
Sanahuja diu que entre els anys 1112 i 1131.
Segons Bofarull: 31.5.1142: Guillem de Sant Martí, fill de Jordà, encomana la castlania
a Pere de Santa Oliva, casat amb Dolça, que després passarà al seu fill Guillem
Ramon, casat amb Estefania, que passarà al seu fill Guillem, casat amb Guillema
Ricart, que passarà a la seva filla Saurina. Sanahuja diu que Guillem heretà del seu
pare Jordà entre els anys 1131 i 1143.

p. 64:
Segons Bofarull: 24.2.1226: Guillem de Santa Oliva va fer testament i va nomenar
hereva a la seva filla Saurina. Era vidu de Guillema Ricart, va mantenir relacions
amoroses amb Maria, filla de Pere Moneder, de la qual va tenir sis fills. Sanahuja diu
que Saurina era nascuda del seu matrimoni amb Maria Ricart i que de Maria Moneder
va tenir tres nois i tres noies.
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 90

p. 70:
Segons la col·lecta del bovatge de 1327, la parròquia de Castelldefels tenia 60
persones d’església, Sant Miquel d’Eramprunyà 4, Sant Climent de Llobregat 46 i Sant
Cristòfol de Begues 4.

p. 71:
Sentència arbitral on va intervenir el bisbe de Barcelona, datada del 28 de juny de
1292, per la qual s’acordava la separació del matrimoni entre Saurina de Terrassa i
Bernat de Centelles. Es fixà una assignació de 1.652 sous anuals que Bernat havia de
passar a Saurina, una quantitat que s’obtenia de les rendes d’Eramprunyà venudes en
pública subhasta, la quantitat excedent seria per a Bernat.
Entre 1302 i 1310 Jaume II embargà el castell a Bernat de Centelles i li retornà més
tard, després d’un homenatge de fidelitat fet el 1310 (el darrer, de 1310, ja ho citava
Bofarull).
Segons el llibre de la baronia (Sanahuja parla d’un document de 1272) , Abril de 1272 i
30 de novembre de 1375, costums, usatges i drets pertanyents a Guillem de Terrassa,
castlà del castell d’Eramprunyà, trets d’un capbreu que va fer Pere Gavarra, aleshores
batlle seu.

p. 87:
El 1290 es produeix una ordre reial per la qual es prohibia als homes d’Eramprunyà de
tallar “arboris, glandiferis vel alius fructibus vel ad ligna aptas [arbres, alzines o altres
fruits o altres fustes aptes]”.

p. 92:
L’any 1315 un informe oficial valorava les rendes anuals del castell en 1.500 sous i
s’afegia que eren assignades a violari a Galceran ça Cort. Quan Pere Marc l’any 1323
comprà el castell i el seu terme amb tots els drets, excepte la jurisdicció plena, pagà
120.000 sous. És de suposar que considerava que ho valia i no pot pensar-se que fou
portat a engany car els seus contactes amb el territori dataven de lluny.

p. 95:
Bofarull (p. 38) esmenta que Jaume I compra el castell a Ferrer de Sant Martí, però no
n’ha trobat el document i la data, ho sap perquè és citat en la venda atorgada i
Sanahuja esmenta que la transacció es va fer entre els anys 1220 i 1250 [en realitat,
hauria d'iniciar-se almenys l'any 1227, ja que hi ha un document d’aquest any on
encara s’esmenta Ferrer de Sant Martí, que estableix dues ferreries, segons Hinojosa,
1905: 113].

p. 96:
El fundador del llinatge, Pere Marc, era notari de Barcelona a la segona meitat del
segle XIII i fou, en determinades ocasions, notari dels Burgès, senyors de la Torre Roja
de Viladecans. Ciutadà honrat, Jaume I li concedí propietats en terres valencianes
quan el Repartiment de 1249 (unes cases a Gandia i tres jovades de terra). Va actuar
de notari en l’acte de compromís del casament de l’infant Pere amb constança de
Sicília l’any 1260. Casat amb Guillema, fou pare de Jauma, casada amb Pere Llobet,
de Felipa, monja de Jonqueres, i de Pere. Cap a 1290, uns documents de cancelleria
el citen com a escrivà reial. Pere Marc fill, el primer de la nissaga a Eramprunyà, des
de la dècada de 1290 era secretari reial i el 1296 Jaume II li concedí 400 sous
jaquesos per compensar-lo dels excel·lents serveis realitzats. El 1301 ja havia ascendit
a escrivà de ració i es va anar convertint en l’home de confiança de Jaume I, al qual va
avançar diners en diferents ocasions: 5.000 sous perquè Jaume II pogués fer un viatge
a Roma i trobar-se amb el papa l’any 1305, o 1.500 sous perun cavall regalat pel
monarca al musulmà Arrahis. Pere Marc s’interessà per Eramprunyà perquè el seu
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 91

pare, com a notari de Guillem Burgès, estava informat de la compra de Gavà,
Viladecans i la Torre Roja, la part baixa d’Eramprunyà, i, com a notari, també havia
participat en el document de venda del castell i territori d’Eramprunyà fet pel monarca
a Guillem de Bellavista.

p. 97:
El 1310, Pere Marc ja era tresorer reial. El 4 de febrer de 1323 comprà el castell
d’Eramprunyà per 120.000 sous. El cost de la venda era fruit de l’estimació feta per
Bernat de Fonollar, conseller reial, Bernat de Llor, cavaller de la casa reial, i Pere de
Castlarí, conseller i jutge de la cúria reial.
Sanahuja transcriu una part del document, que es troba al llibre de la baronia:
“vendimus [...] Castrum predictum de Eranprunyano cum fortitudinibus ipsius Castri, et
aliis edificiis eiusdem et cum militibus, et dominabus, castlanis et feudatariis ipsius, et
cum mansis, bordis et masoveriis, et cum hominibus et feminis ibi vel inde ubique
comorantibus, et domibus, habitationibus, ortis, ortalibus, et cum omnibus redditibus,
censibus, exitibus, proventibus, usaticis, agrariis, jovis, traginis, questiis, toltis, forciis,
placitis, stablimentis, fimamentis, serviciis, ademprivis, intestiis, cuguciis, exorquiis et
redempcionibus hominum et mulierum, et cum pratis, pascuis, silvis, garricis,
nemoribus, lignis et lignaris, montibus et planis et aquis, aqueductibus, rivis, fontibus,
venationibus, piscacionibus, invencionibus sive trobis et cum moligiis et dominio quod
habemus et habere debemus in fabricis dicti Castri, et in omnibus feudis [...] et cum
homagiis tam mulierum quam aliorum hominum dicti Castri, et cum bannis, servitutibis,
usibus, quislibet” [ACA, Cancelleria, registre 223, foli 175v-178].

p. 101:
El darrer testament de Jaume Marc fou fet a Eramprunyà uns anys abans de la seva
mort, succeïda el 1375. Escollí sepultura, com tota la família, al monestir dels frares
predicadors de Barcelona, la capella de Santa Maria, construïda pel seu pare Pere
Marc II. Atorgà 5.000 sous per diferents conceptes a diverses institucions religioses,
sense oblidar l’església parroquial de Sant Miquel d’Eramprunyà, a la qual cedí 5 sous,
més uns altres 20 destinats per a ornamentació. Jaume Marc II fou l’hereu universal i
quan el seu pare morí ja havia pres possessió d’Eramprunyà a través d’una donació
“inter vivos”, feta per raó del seu matrimoni amb Serena, filla de Galceran Marquet.

p. 103:
Jaume Marc II fou armat cavaller el 1365. El 1396 Jaume Marc II i Serena van arreglar
els capítols matrimonials del seu fill Pere (Pere Marc IV d’Eramprunyà) i Elionor
Ballester, filla d’Arnau Ballester, posseïdor de la baronia de Cervelló, davant del notari
Francesc Fuster. Fou aleshores qua el pare, tal i com havien fet amb ell, li cedí el
castell reservant-se l’usdefruit i el senyoriu i ordenant que si ell moria Pere mantingués
la seva mare en correspondència al seu testament.
Pere Marc de València, fill de Jaume Marc i germà de Jaume Marc II, va ser pare del
poeta Ausiàs Marc, fruit del segon matrimoni amb Leonor Ripoll.

p. 104:
Lluís Marc succeí al seu pare Jaume Marc II després de la mort del seu germà Pere,
esdevinguda abans de l’any 1407, perquè d’aquesta data consta una àpoca signada
per la vídua, Elionor Ballester, a Jaume Marc, com a pare i hereu del difunt Pere [ACA,
monacals d’Hisenda 3.510]. El 1406, Lluís Marc havia demanat dispensa al bisbe de
Barcelona per poder-se casar amb Serena Marquet, filla de Galceran Marquet, amb
qui tenia consanguinitat en quart grau.

p. 107:
El 23 de març de 1430, Jaume Marc III signa capítols matrimonials davant del notari
Guillem Jordà amb Joana Ballester, filla d’Arnau Ballester, canceller i senyor de la
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 92

baronia de Cervelló i d’Aldonça. Van tenir sis fills, dos dels quals van néixer al castell
d’Eramprunyà.

p. 109:
Jaume Marc i Ballester, IV, feu donació universal de béns l’any 1476 al seu fill
primogènit Francesc Jeroni, fruit del seu matrimoni amb Elisabet Anastàsia (Isabel
Stàsia, segons Bofarull) de Palou.

p. 124 i 130:
Jaume Marc reivindicà davant la cort el dret d’imposar als homes del castell de la Roca
que anessin a treballar a les obres del castell d’Eramprunyà i que, a més, Galceran
Marc de Rosanes, l’hereu de Pericó a qui Jaume Marc es negava a reconèixer, el
reconegués com a senyor, li fes homenatge i li tornés unes propietats que li
corresponien. Per sentència reial donada pel comte-rei Joan l’any 1384, Jaume Marc
obtenia el suport legal a les seves pretensions. ACA, Cancelleria, reg. 1786, fol. 208-
212v: sobre el dret a reclamar als homes per a obres al castell s’establí que
“declaramus dictos homines termini ad faciendum ipsa opera seu operas ad
defensionem Castri ipsius de Alaprunyano necnon juramentum seu homagium
fidelitatis”. A més, Galceran havia de tornar el mas Deulofeu, el mas Fontanelles, la
Parellada que fou de Ramon Pere Picalqués i els homes d’Arnau de Fonollar i, per
rematar-ho, “condepnamus dictum Galcerandum [...] ad prestandum juramentum et
homagium dicto Jacobus Marchi pro feudis que pro dicto tenentur”.

p. 126:
El 18 de setembre de 1427, Lluís Marc va comprar els drets i la casa de Castelldefels
a Gispert de Relat, àlies de Guimerà, en la notaria de Joan Osona i per 32.000 sous, o
1.600 lliures. La venda incloïa la casa-quadra, els masos, les terres, junt amb la part
jurisdiccional compartida amb el monestir de Sant Cugat. Tres mesos després, l’abat
del monestir investia Lluís Marc com a nou senyor de Castelldefels.

p. 128:
El 8 de juliol de 1447 Jaume Marc, davant del notari Antoni Vinyes, va comprar la casa
de la Roca per 40.000 sous a Joan Agustí Marc de Lacera, de Rosanes, de Torrelles,
hereu de Galceran Marc i fill de Ramon de Torrelles, senyor de la casa de Soler de
Cervelló i de la casa de la Roca, ambdues heretades per voluntat testamentària de
Pericó Marc.
El 16 d’abril de 1449 els Marc compraven, davant del notari de Barcelona Antoni
Vinyes, els béns de Gavà de Bernat Terré, i els senyors d’Eramprunyà es convertien
en amos absoluts del terme. Tan sols els Burgès de Viladecans i de la torre Roja es
mantenien ferms en els seus drets i territori, que quedaven com els únics competidors
possibles dins d’Eramprunyà, però no gaire perillosos.

p. 129:
L’any 1471 Jaume Marc aconseguia del rei Joan II l’absolució de tots els censals
pendents i li atorgava la jurisdicció plena, el mer i mix imperi (aquesta informació ja era
ressenyada per Campmany el 2000). Els successius monarques reconeixerien aquest
privilegi en diferents ocasions, Ferran el Catòlic ho feu els anys 1506 (notícia donada
abans per Bofarull), 1511 i 1512.

p. 137:
Segons el fogatge de 1358 [PONS GURI, J.M. 1963-1964.”Un fogatjament desconegut
de l’any 1358”. Butlletí Reial Acadèmia Bones Lletres, núm. 30. Barcelona. P. 323-
495], els focs existents en el terme d’Eramprunyà eren els següents: Begues: 3 focs;
Sant Climent, 18; “parrochia del terme de la Prunya e de Viladecans, XI fochs”; Gavà,
3 focs; “parrochia de Sent Michel de Alaprunya, XIII fochs”.
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 93

Josep Iglesies analitza el fogatge de 1365-1370 [IGLESIES, JOSEP. 1962. “Fogatge
1365-1370”. Memorias Real Academia Ciencias y Artes de Barcelona, volum 34.
Barcelona. P. 249-356.]:“Fochs de Ciutadans: Castell de la prunyà den Jacme March,
XXVII fochs; La Rocha den Pere Marc, XXVI fochs; Castell de feels den Berenguer de
Reelat, XLII fochs; Vila de Cans dels hereus den Francesch Burgues, XLVI fochs; Sent
Xristofol de Begues desgleya qui paguen ab ciutadans, III fochs; Sent Climent qui son
den Jaume March, XXXIII fochs; Gavá de la dona den Pere Terre prop, XXXVII fochs;
Coll de Begues, XLIV fochs; Sent Climent desgleya qui contribueixen ab ciutadans, XV
fochs; Fochs desgleya e de cavallers: Quadra dez Soler, den Pere March, del terme de
dit Castell, XXVIII fochs”.
El fogatge de 1380, ordenat a les Corts de Cervera i publicat en el llibre de les Corts
ofereix uns resultats similars al de 1365-1370: “Fochs de Ciutadans: La Rocha den P.
Marc, ciutadà, XXIII fochs; Castell de feels: den Berenguer de Reelat, XXXI fochs; Vila
de Cans Francesch Burgués, XLIII fochs; Torre Burguesa, II fochs; Gavà e la Pobla
den Orta qui son den Franson Terre, XXVII fochs. Fochs desgleya e de cavallers:
Castell de la Prunga: de mossen Jaume March ab IIII fochs desgleya, XXXII fochs;
Quadra de la Sentiu den Berenguer de Cunit, donzel, XIV fochs; Sent Christofol de
Begues de mossen Jacme March ab III fochs desgleya, XXXIV; Sent Climent qui es de
mossen Jacme March, XXXII fochs; Sent Climent: desgleya, XX fochs”.
El fogatge de 1497 [IGLESIES, JOSEP. 1991. El fogatge de 1497. Barcelona: Fundació
Salvador Vives i Casajuana] comptabilitzà un total de 142 focs: Begues, 17 focs;
Castelldefels, 30 focs; Viladecans, 33 focs; Sant Climent, 20 focs; Gavà, 42 focs.

p. 181:
A l’entrada a l’època moderna el castell quedà mig enrunat per les batalles passades,
ningú tingué interès a refer-lo. Per un temps, la vídua de Jaume Marc IV, Elisabet
Anastàsia, romangué a la casa de Castelldefels vetllant encara pels seus interessos i
els del seu fill, Francesc Jeroni.

CAMPMANY I GUILLOT , JOSEP. 2011. “L’Aplec de Sant Miquel d’Eramprunyà.
50 anys de la valorització popular d’un monument cu ltural d’interès
nacional”. IV Trobades del Centre d’Estudis i d’Estudiosos d’E ramprunyà .
Castelldefels, 3 de desembre de 2011.

Segons l’autor, el castell és un Bé Cultural d’Interès Nacional, protegit específicament
des de l’any 1934 [al Catàleg de monuments i conjunts històrico-artístics de la
Generalitat de Catalunya consta des del 1949]. L’any 1117, una sentència papal va
obligar els monjos de Sant Cugat a abandonar la seva residència als dominis foranis
del Vallès, de forma que els oratoris de Sant Pere de Gavà, Sant Joan de Viladecans i
Sant Pau del Prat foren secularitzats i passaren a dependre de les parròquies
d’Eramprunyà, Sant Climent i Sant Boi, respectivament. És així com, al llarg del segle
XII, es troba a la documentació reiterats esments a la “parròquia de Sant Miquel i Sant
Pere d’Eramprunyà”, significant que es tractava d’una única parròquia regida per un
únic prevere, però amb dues esglésies, una de principal i una de sufragània. Vers l’any
1200 una nova reorganització va afectar la parròquia d’Eramprunyà. Santa Maria de
Castelldefels va ser erigida com a parròquia independent, en temps del bisbe
Berenguer de Barcelona, abat alhora del monestir de Sant Cugat. Aleshores quan,
escapçat Castelldefels del terme d’Eramprunyà, la parròquia va adoptar
aproximadament la forma de l’actual terme de Gavà. En aquest canvi de centúria, a
més, s’imposa el pes de la plana, i l’església de Sant Pere de Gavà, erigida en terres
del rei, esdevingué la principal de la parròquia, convertint-se llavors Sant Miquel
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 94

d’Eramprunyà una simple sufragània. Al segle XIV, quan el castell hostatjava la família
Marc, el rector tenia encomanat pel bisbat oficiar-hi missa regularment els diumenges i
festes assenyalades. De fet, una disposició del bisbe de Barcelona, de 15 d’octubre de
1380, estableix que “com cada diumenge y dia festiu, lo rector de Gavà té de dir missa
a Gavà i altra a Sant Miquel de Aramprunyà, y alguna vegada a la capella de Santa
Maria de Bruguers, lo Bisbe concedeix al rector de Gavà o al seu vicari que en tal dia
puga dinar [en realitat, binar, o sia, celebrar dues misses en un dia per un sacerdot]”.
En les visites pastorals del segle XVI es consigna que “olim fuit matrix ecclesia in
castello de Alaprunya”, referint-se al fet que Sant Miquel d’Eramprunyà havia estat
l’església mare de la parròquia.

Campmany esbossa una interpretació de l’evolució constructiva de la capella. En una
primera fase, el temple hauria estat semblant a altres esglésies preromàniques: una
planta rectangular, de nau única, d’uns 14 m de llarg per 6 m d’ample. Una part
d’aquest espai, el situat a llevant, seria el dedicat a l’altar, amb una llargada d’uns 4
metres, deixant els 10 restants per a la concurrència. Els murs d’aquesta primera
església probablement són els que es conserven a les parets exteriors nord i sud, que
presenten un carreuat petit i irregular propi d’èpoques anteriors al romànic. El sostre,
en aquesta primera època, seria de fusta. Les tombes antropomorfes escampades a
l’entorn de la capella semblen correspondre a aquest moment. En una segona fase,
cap al segle XII, el temple es reformà, com indica la deixa testamentària, del 1141, a
l’obra de Sant Miquel i Sant Pere d’Eramprunyà per part dels castlans Guillem Ramon i
Estefania. La reforma, incardinada en l’estil romànic imperant aleshores, degué
consistir en l’erecció de dos nous murs paral·lels i adossats per l’interior a les parets
nord i sud de l’obra preromànica, amb l’objectiu de fer les parets més gruixudes, i
capaces de sostenir un nou sostre, de pedra, obrat amb volta romànica de canó. Part
de l’arrencada d’aquesta volta es pot observar en una de les parets de l’antic absis. La
reforma del segle XII possiblement s’aprofità per embellir la porta principal d’entrada,
amb un arc de mig punt, i una aparatosa espadanya amb espai per a dues campanes.
L’edificació romànica sobrevisqué als infortunis de la Guerra Civil del segle xv, i l’any
1484 s’explica que tenia tots els ornaments sagrats i a més era la seu de sis petites
confraries o lluminàries, una de les quals era administrada pels joves i una altra per les
dones dels encortons. L’any 1509 es fa referència a les dues grans campanes, de les
quals cal arreglar-ne els batalls. A mitjan segle XVI, però, l’església es va ensorrar: una
visita pastoral de l’any 1552, consta que la capella era “in totum in terra postrata” i, tres
anys després, seguia “in totum dirructa”. Per aquest motiu, les estructures romàniques
i preromàniques de la capella ens han arribat arrasades, aun alçada aproximada d’un
metre i escaig. Això, no obstant, l’any 1569, una nova visita pastoral mana al rector
que consagri l’altar de la capella de Sant Miquel, per la qual cosa cal suposar que
acabava de ser restaurada. Probablement, en aquesta reconstrucció de mitjan segle
XVI, es va fer l’actual volta apuntada, amb les formes típiques del gòtic tardà imperant
al país, si bé amb un caràcter humil. En aquesta mateixa reforma s’escurçà la nau, tot
deixant fora l’espai de l’antic absis, que quedà tancat per un mur on s’obrí una porta,
que antigament tenia gravada una data que ara no es veu i que està documentada en
versions diferents: 1808, 1868 i 1568. Campmany creu que la data correcta és l’última
[en realitat, és la primera, que s’entreveu si li dóna la llum rasant del sol], ja que lliga
amb el fet que l’any següent s’ordeni consagrar l’altar i que l’església tenia un missal
imprès de 1578.

Després de la reconstrucció efectuada entre 1555 i 1568, la capella era visitada un cop
l’any, en processó, per la festivitat del sant, Aquest aplecs van perdurar fins a l’inici del
segle XX. Segons Joan Amades, era costum beneir-hi canyes, que desprésservien per
matar jueus i bruixes sense haver-los de tocar, colpejant només la seva ombra. També
servien per matar serps, que es partien en set trossos només de tocar-les amb un sol
cop de canya, o inclús suaument. En Marian Colomé, a través dels records orals del
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 95

seu avi, explica que la diada de Sant Miquel, després de la missa, la gent s’esbargia
pels voltants del castell, on hi coïa la minestra pel dinar. A mitja tarda es baixava a la
Sentiu, fent parada a la masia de Can Dardena, on havia una petita habitació amb la
imatge de Sant Miquel en una fornícula que convidava a la pregària. Allí berenaven i
després s’organitzaven ballades al so de la gaita i tamborí fins a la posta de sol, quan
es tornava a la vila. L’any 1920 va ser el darrer en què es va celebrar l’aplec, tal com
reporta la revista L’Aramprunyà, que fa referència al fet que, l’any 1921, l’aplec s’havia
interromput potser per sempre. El motiu va ser la profanació de la capella, amb la
destrucció de l’altar, la pica d’aigua beneïda i la porta d’entrada.

Quaranta anys després de la pèrdua de la tradició de l’aplec, va arribar a Gavà un jove
vicari, Abelard Sayrach i Fatjó dels Xiprers (Barcelona, 1930-1976) que va recuperar-
lo. Era fill de l’arquitecte Manuel Sayrach i Carreras, la seva mare provenia de la masia
Can Fatjó dels Xiprers, de Cerdanyola del Vallès, i va ser destinat com a vicari a Gavà
el 1959 i s’hi estigué fins al 1962. Va fundar l’escolania i l’Aspirantat d’Acció Catòlica i,
com a consiliari d’aquest grup, tingué la idea de restaurar l’església de Sant Miquel
d’Eramprunyà, operació simbòlica amb la qual pretenia desvetllar l’interès dels
gavanencs per la parròquia i pel poble. El 6 de juliol de 1960 va demanar permís al
bisbat per fer una missa de campanya al campament que havia organitzat al Garraf,
del 19 al 22 de juliol, per formar els nous aspirants. L’acampada es va repetir l’any
següent, ja que va demanar-ne permís el 7 de juliol de 1961. El mateix mossèn
Abelard va redactar unes notes en què narra la seva experiència patoral a les quatre
parròquies on va ser [Col·lecció del Centre d’Estudis de Gavà, fons Alfons Gibert,
document 39], de les quals, Campmany ja en va citar algunes parts l’any 2001 (Castell
d’Eramprunyà, església de Sant Miquel i ermita de Bruguers. Guia de butxaca. 40 anys
Aplec de Sant Miquel (1961-2001). Gavà):
“En un paratge d’una vista meravellosa, especialment sobre el Pla del Llobregat, i
sobre el massís del Garraf, i tenint sota mateix l’ermita de Bruguers, hi havia les ruïnes
del castell d’Eramprunyà, amb la petita, simple i bella ermita de Sant Miquel, tota plena
de runa, sense portes, ni campaneta en el seu graciós campanaret, foradats els seus
murs, les parets mig encalades i brutes, i ennegrides pels excursionistes que usaven
l’ermita com a refugi. Sense els dos rosetons, i no cal dir que res de creus, ni altar ni
imatge [...] l’abandó era total. [...] Dues raons em movien a fer-ho: la primera, era
d’ordre de fe, espiritual: em sabia greu l’abandó d’una cosa de Déu, una ermita, i que
durant cent anys no s’hagués tornat a lloar-lo des d’aquelles belles altures; pensava
també en sant Miquel, l’arcàngel poderós, tan abandonat i oblidat, i jo pensava que
Gavà necessitava tant la seva força per transformar el poble i les persones! I,
finalment, pensava en la mateixa gent de Gavà. [...] Jo pensava que el gest
desinteressat, dur i sacrificat, d’amor d’una cosa del poble i de la comarca podia ajudar
a desvetllar aquesta ànima de la gent de Gavà per les seves coses, i per les coses
difícils, creant, en els noiets que hi treballessin, una joventut forta, dura, entregada. I
vaig decidir que després de cent anys, nosaltres tornéssim a celebrar la missa el dia
de sant Miquel, on hi faríem un gran aplec comarcal”. El mateix Abelard va aconseguir
l’autorització del rector per tirar endavant el projecte de restaurar l’ermita com a primer
pas per revaloritzar el castell. El rector li va dir que faria demanar permís al Sr. Girona
i, dies després, digué que li havia donat, tot i que, temps després, li retreia que s’havia
reconstruït la capella sense permís del Sr. Girona, per la qual cosa, com que el rector
va creure que no serien capaços d’arreglar-la, digué que havia demanat permís sense
haver-ho fet. “Calia desbrossar, aplanar, posar baranes de troncs o de ferro, fer
seients de pedra...I a cada placeta li posàvem un nom. Vaig encarregar a la casa de
mosaics can Vicenç, de la Plaça Castella de Barcelona, un mosaic, unes rajoles que
contenen un dibuix, amb un escrit o una estrofa d’una cançó, una per cada placeta. La
placeta més encertada era la placeta del Pastor, des d’on es veu la cova on es va
trobar la imatge de la Verge de Bruguers. Altres es deien placeta dels Escolanets,
placeta dels Aspirants, placeta dels Caçadors (lloc on solien reunir-se els caçadors al
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 96

peu del castell). Una altra, des d’un mirador junt a l’ermita de Sant Miquel, assenyalava
el camí de València per on passaren els Reis de Catalunya [l’any 1274 hi va passar
Jaume I i Alfons X el Savi per anar al concili de Lió]. [...] Després del primer aplec [...]
vingué el meu nomenament de vicari a Barcelona, i tot allò quedà inacabat. [...] Les
placetes del camí quedaren a mig fer. [...] La veritat és que els brètols han anat
destruint la major part de rajoles. Les coses, sense vigilància, no es respecten. Això
només es lograrà el dia que es revaloritzi tot el conjunt d’Eramprunyà, de castell,
ermita, muntanya. Podria ser un parc comarcal fantàstic!”. [...] Una altra feina que vam
fer va ser desbrossar i podar l’excés d’arbustos del dessota. Després calia acabar
l’interior, que també feia molta il·lusió. La idea era conservar la màxima senzillesa. [...]
I, per fi, l’estàtua de Sant Miquel Arcàngel. La vam encarregar a l’escultor Josep Ricart,
del Poble Nou, i resultà molt moderna, bonica, original. L’ermita quedà preciosa, de tan
simple. [...] La imatge de Sant Miquel, diuen, que tenia ja alguna ganivetada i que el
rector se l’emportà, junt amb el calze i ornaments, al pis on vivia a l’ermita de
Bruguers. [...] La primera feina era treure totes les deixalles de dintre: enorme i polsosa
feinada! Alguna nit, per aprofitar més el temps, la vam passar a dormir dins de l’ermita.
[...] També fou pesat l’acabar d’arrencar el guix de les parets, deixant descoberta la
pedra vermella o el fang rústec, també vermell. La pols molestava molt. Pesat, per
altres raons, era tapar forats: l’única i poca aigua en aquelles altures era la que la pluja
deixava en una grossa roca que els antics havien picat sobre la roca viva. [...] La part
més atractiva de la reconstrucció fou la segona: l’hora de posar les portes, els rosetons
i sobretot les campanetes. [...] Una obra impressionant va ser fer un pont de troncs per
passar a peu pla a l’entrada antiga del castell. El difícil va ser tallar els troncs i portar-
los fins allà mateix. [...] Quina impressió més emocionant feia el tenir, per fi, posades
unes portes amb unes mirilles per veure l’interior. L’interior apareixia ja net, vermell
terrós, simple i bonic. Donava gust. Per la porta de l’ermita es veien les estribacions
d’Eramprunyà, amb els pins i sobre tot amb les vermelles cireretes de pastor que a mi
em tenien robat el cor.” L’aplec es va celebrar el dia 1 d’octubre de 1961. “L’altaret, de
cara al poble, era provisional: el Peiró ens prometé que més endavant ell tallaria de les
pedes vermelles de la rodalia la mesa, que ara era una simple fusta. Una cadena de
ferro que penjava d’unaparet a l’altra sostenia una molt simple i bella creu nua, de
ferro, sobre l’altar. Per a l’ermita, vaig regalar el meu calze de muntanya i ornaments.
[...] I arribà l’hora de la missa. Fou un moment emocionant. Tots pensàvem en els cent
anys de silenci. I en el miracle o bogeria d’haver lograt fer reviure Sant Miquel. [...]
L’ermita estava pleníssima, a fora i tot. El clima era de gran senzillesa. Tots teníem els
cants per cantar. La meva alegria íntima era gran: ho havíem lograt. Déu era de nou
lloat, Sant Miquel era de nou invocat. I les nenes de l’aspirantat es cuidaren de collir
rams de cireretes de pastor per adornar l’altar. [...] Després de la missa vingueren les
sardanes, el dinar, els jocs, l’aplec, la fraternitat... [...] Una altra cosa emocionant fou
que la Banda Municipal de Gavà també volgué animar-se a pujar per tocar sardanes
allà dalt. El director patia del cor i no sabia si podria arribar a dalt. Però hi arribà!”.

Vers l’any 1966 es va desmembrar l’Aspirantat i van néixer altres grups juvenils, que
van encarregar-se d’organitzar l’aplec. L’any 1968, quan l’aplec havia estat dedicat a
reivindicar i recuperar la figura de Pompeu Fabra, anava a càrrec de l’Agrupament
Escolta Eramprunyà, Juvens, Centre Excursionista Roca, les noies de l’Aspirantat, el
periòdic Brugués i l’Agrupació Fotogràfica de Gavà. En els darrers anys de la dècada
de 1970 i dels primers de 1980, l’organització recau sobre dos dels grups sorgits de
l’empenta donada per mossèn Abelard, l’Agrupament Escolta Eramprunyà i la Unió
Muntanyenca Eramprunyà, amb la col·laboració de l’Agrupació Fotogràfica. Amb ells,
la festa de l’aplec pren una estructura bàsica que pràcticament s’ha mantingut fins
l’actualitat: l’excursió nocturna dels més joves el dia abans per netejar i endreçar
l’indret; la nit a la capella de sant Miquel; la xocolatada matinal a les nou; la missa; els
jocs de colles, i el comiat amb l’aperitiu. De tant en tant, es dedicava l’Aplec a alguna
figura rellevant de les lletres catalanes: el 1985, per exemple, es va dedicar a la figura
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 97

de Salvador Espriu. L’any 1986, per primer cop, un grup no directament vinculat al
muntanyisme començà a col·laborar en l’organització, el grup de joves que editava la
revista local El Boscater Negre (1986-1988). Aquell any, a més, hi participà la
Companyia General del Foc que va oferir, la nit del dissabte, un espectacle
teatralpirotècnic amb el títol “Nit de bruixes al castell” i l’acte central del matí va estar
dedicat a homenatjar el poeta Pere Quart. Aquell any s’afegiren a l’organització el
Grup Atlètic de Gavà, la Companyia General del Foc i el Club d’Esplai l’Arc de Sant
Martí. Es va editar un fulletó amb el programa, amb un manifest en què es demanava
la retirada dels cartells de zona militar que feia pocs mesos havien aparegut prop del
castell i es criticava l’abandonament en què propietaris i administració tenien sumit el
castell. L’any segúent es repetí l’experiència, aquest cop amb una actuació teatral del
grup Cap-i-cua. L’any 1988 es va dissenyar un nou cartell a partir d’una fotografia d’en
Joan Mitjans. Desaparegué de l’organització l’Agrupament Escolta Eramprunyà, que
acabà dissolent-se i durant l’aplec es va fer la presentació de l’homenatge ciutadà a
Josep Soler Vidal, que va tenir lloc la tardor de 1988. El 1989, l’Associació d’Amics del
Museu va participar per primer cop en l’organització. A partir de 1991 l’Escola de
Ceràmica col·labora amb la confecció d’una rajola commemorativa de l’edició anual,
decorada amb motius vegetals, animals o històrics relacionats amb el castell. A finals
de la dècada de 1990 l’aplec es va complementar amb una visita guiada al castell, que
fins aleshores no havia estat possible. El 2001 es va editar una carta postal adreçada
a la propietària, Odília Girona, en què se li demanava que cedís el castell a les
institucions públiques “en un acte generós i magnànim”. Els assistents només havien
de franquejar la postal i enviar-la per correu. Se’n van repartir centenars. El 2002 es va
beneir i col·locar una nova campana per mossèn Jaume Bogunyà, rector de Gavà,
batejada com a Miquela i sufragada amb aportacions econòmiques dels assistents a
l’aplec dels anys 2000 i 2001 i per la Unió Muntanyenca Eramprunyà. La campana
pesa 48 quilos i es posa i es treu cada aplec. El 2003 l’aplec va estar dedicat a
homenatjar el músic local Rafael Blay Bernad, director de la banda de música que va
pujar a tocar al castell l’any 1961. A partir del 2004 es comença a fer una
representació teatral ambientada en l’època medieval, que divulga alguns dels
aspectes més interessants del monument. Actualment, des de fa uns quants anys, la
comissió organitzadora està formada per la Unió Muntanyenca Eramprunyà,
l’Associació d’Amics del Museu, el Centre d’Estudis de Gavà, el Grup Ecologista
Quercus i l’Agrupament Escolta Roc del Migdia, que ve a ser el successor de l’antic
Agrupament Escolta Eramprunyà. A costat d’aquestes entitats, l’Agrupació Fotogràfica
organitza cada any un concurs que té per tema l’aplec i altres grups, com el Club
d’Atletisme, o algun esplai, hi ha participat puntualment. Des de l’any 2007,
l’organització té el suport de l’Ajuntament, que ha esdevingut propietari del castell i es
procura donar un aspecte medievalitzant a l’aplec amb parades d’herbes remeieres,
les disfresses que porten els organitzadors, i els guarniments del castell amb
gallardets i banderoles.

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 98

6. QUADRE RESUM CRONOLÒGIC

CRONOLOGIA DE L'EVOLUCIÓ CONSTRUCTIVA A PARTIR DE L A HISTORIOGRAFIA SOBRE
EL CASTELL D'ERAMPRUNYÀ. GAVÀ
DATA FET OBRA FONT FOTO
Segles II-VI Al centre de Gavà, entre els
carrers de Sant Josep Oriol i
Major, el passeig Maragall i el
carrer del Centre, hi va haver
un extens establiment
d’època romana. Amb vastes
àrees de producció,
emmagatzematge i envasat
de productes agrícoles:
cereals, vi i potser també oli, i
que també aprofitava el ferro
de Can Tintorer, les Ferreres i
Rocabruna, ja que s’hi van
trobar fragments de mosaics i
de marbres de procedència
exòtica. No se sap si es
tractava d'una vil·la romana
clàssica o una mena de
poblet, o vicus. Aquest
establiment entrà en crisi a
les darreries del segle II o
primeries del III, quan
s’amortitzaren estructures
relacionades amb la
vinificació. A partir del segle
III es construeixen tombes
amb caixa de teula romana
damunt d’antigues àrees
industrials i entre els segles
IV i VI es fan noves
construccions i s’aprofiten
estructures anteriors
Izquierdo, 2002: 6
898 Una batalla fou guanyada
pels cristians prop
d'Eramprunyà, al lloc de
“Bighash” (Begues) al camí
de Barcelona
Campmany, 2001 (A)
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 99

Segle X Segons Baranera, en
aquest segle, damunt
d’una capella enrunada
s’hi edificà la que avui
existeix, també mig
enrunada, creient-se
amb fonament, que
abans d’aquestes dues
n’hi havia una altra
edificada pels cristians
dels primers segles, junt
amb els vuit sepulcres
oberts a la roca al
voltant de la capella de
cara Ponent. Aguns
historiadors atribueixen
aquesta mena de
sepulcres als celtes o
fenicis, altres, als
primers cristians en
record de la sepultura
de Jesús
Baranera, 1921: 2-4
Segle X Segons Campmany, en
una primera fase, el
temple hauria estat
semblant al d’altres
esglésies
preromàniques:una
planta rectangular, de
nau única, d’uns 14 m
de llarg per 6 m
d’ample. Una part
d’aquest espai, el situat
a llevant, seria el
dedicat a l’altar, amb
una llargada d’uns 4
metres, deixant els 10
restants per a la
concurrència. Els murs
d’aquesta primera
església probablement
són els que es
conserven a les parets
exteriors nord i sud, que
presenten un carreuat
petit i irregular propi
d’èpoques anteriors al
romànic. El sostre seria
de fusta i les tombes
antropomorfes
escampades a l’entorn
de la capella semblen
correspondre a aquest
moment
Campmany, 2011
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 100

912-945 El comte Sunyer de
Barcelona, fill de Guifré el
Pelós, va viure en pau amb
els valís de la frontera
sarraïna i va poder reedificar
sobre les ruïnes que van
deixar els moros al seu pas,
esglésies, monestirs i
castells, com per exemple el
d'Olèrdola. Per això és
possible que reedifiqués el
d'Eramprunyà [Bofarull].
També s'ha especulat que hi
hagués una primera
construcció de fusta i després
se'n fes una de pedra.
Bofarull, 1911: 19;
A.A.D.D, 1998: 31

957 Existia el castell anomenat
"Eraprunya". La propietat del
seu terme està repartida entre
la Corona, el monestir de
Sant Cugat del Vallès i
diferents particulars. El nom
antic del castell era
"Rodanas"; "castrum rodanas
que vocant Erapruniano"; que
no s'ha de confondre amb el
"castrum vetulum de
Rodanes", de Castellví de
Rosanes. El nom
d'Eramprunyà vindria pel
color vermellós del terreny on
s'alça. Segons Sanahuja, la
primera referència del castell
data de l’any 957, quan un
matrimoni feu donació al
monestir de Sant Cugat d’una
terra situada en el terme
d’Eramprunyà: “hoc donamus
ipsa terra in terminio de
castro Erapruniano ad
domum s. Cucuphati, ab
integra, que est ad ipso roder”
[Cartulari de Sant Cugat, vol.
1, doc. 49]
Bofarull, 1911: 19, 20;
Català, Brasó, 1967:
349, 350; Sanahuja,
2002: 25 i 32

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 101

966 La parròquia de Sant Miquel
d'Eramprunyà existia abans
del 966, segons un document
del 994. Segons Campmany
(2002), a la fi del segle IX,
l’organització de la Marca
Hispànica comprenia dos
nivells sobreposats, com a
l’imperi carolingi: els castells
(governats pel comte) i les
parròquies (agrupades en
bisbats) i ambdós recaptaven
tributs, l’església el delme. A
la Catalunya Vella es va
mantenir, però a les terres de
l’altra banda del Llobregat els
titulars dels castells es
quedaren amb la major part
dels delmes, ja que havien
fundat esglésies pròpies dins
dels castells. Aquest devia
ser l’origen de les esglésies
de Sant Boi, Sant Vicenç de
Campdàsens i Sant Miquel
d’Eramprunyà. No seria
estrany atribuir-ne la fundació
als comtes Sunyer (912-947)
o Mir (947-966), a la primera
meitat del segle x, quan es
daten els sepulcres
d'Eramprunyà
Campmany, 2001 (A);
Campmany, 2001 (B):
83; Campmany (2002):
43

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 102

981 (977) Testament sagramental de
Galí (dictat el 977) vicari dels
castells d'Eramprunyà i de
Sant Martí Sarroca i
governador a les fronteres del
Llobregat i del Penedès, jurat
pels seus marmessors a Sant
Miquel del castell
d'Eramprunyà. Mana que
“emere fecissent exinde ad
domum s. Michaelis in
Erapruniano et s. Petri
singulas chechovas” [facin
comprar de seguida sengles
"chechovas" (canadelles) per
a l'església de Sant Miquel
d'Eramprunyà i la de San
Pere]. Segons Sanahuja, el
terme d’Eramprunyà generà
la consolidació de cinc
parròquies: Santa Maria de
Castelldefels, Sant Miquel
d’Eramprunyà, Sant Pere de
Gavà, Sant Climent del
Llobregat (que comprenia
Viladecans) i Sant Cristòfol de
Begues
Pagès, 1992: 243, 268;
Sanahuja, 2002: 31 i 32

985 Segons Campmany, el castell
va patir la ràtzia d'Almansur i,
segons Sanahuja, és dubtós
Campmany, 2000 (A);
Sanahuja, 2002: 23

988 Segons Bofarull, és la darrera
vegada que surt citat el nom
de "Rodanas"; "in chastrum
rodanas que vocant
Erapruniano", tot i que Català
i Brasó esmenten que encara
se citava així el 1108. Segons
Campmany, un document del
988 assenyala que
Eramprunyà vingué al comte
Borrell per herència del seu
pare, el comte Sunyer (911-
947) o del seu germà i
antecessor en el càrrec Guifré
Borrell (897-911) i que el 988
(no se sap si és el mateix
document) es parla de "ipsos
muros et turres qui ibidem
sunt constructae"
Bofarull, 1911: 20;
Català, Brasó, 1967:
349, 350; Campmany,
2000 (A)

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 103

993 Testament del comte de
Barcelona Borrell II que llega
el castell a la seva esposa
Aimerud com usufructuària i
al seu fill Ramon Borrell quan
mori. Ermengarda, senyora
de Subirats i de Ribes i filla
de Borrell II, es va casar amb
Geribert, dels quals
descendeixen els primers
senyors d’Eramprunyà (Mir
Geribert va ser fill seu).
Mentrestant, en el càrrec de
vicari o castlà d'Eramprunyà,
Galí devia ser succeït pel seu
fill, Guillem de Sanmartí, que
morí a Còrdova el 1010,
deixant una única filla,
Dispòsia, que seria la primera
esposa de Mir Geribert
Bofarull, 1911: 22, 23;
Pagès, 1992: 244, 245

994 L’any 994, Guillem, fill de Galí
de Sant Martí, cedia al bisbat
tots els drets que tenia sobre
les parròquies de Sant Boi, de
Sant Miquel d’Eramprunyà i
Sant Vicenç de Garraf, fet
que suposa que eren les que
conformaven el territori
d’Eramprunyà. És el primer
document que esmenta les
parròquies en aquesta zona,
després del testament del
comte Mir del 966, que havia
llegat a la seu la seva part del
delme de Sant Boi
Campmany, 2002: 43
1011 El comte Ramon i la seva
muller Ermessenda
concediren permís als
pagesos de Castelldefels per
proveir-se dels boscos
d’Eramprunyà
Sanahuja, 2002: 19
1015 Eldemar era veguer del
castell, quan, segons
Baranera, Eramprunyà va ser
reconquerit per part dels
cristians
Bofarull, 1911: 23;
Baranera, 1921: 2-4

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 104

1035-1076 Hi ha una llegenda sobre la
construcció del castell de
Castellví de Rosanes (tot i
que també podria referir-se al
d'Eramprunyà perquè hi ha
una certa confusió en el que
s'explica; ambdós van
compartir la denominació
"Rosanes" o "Rodanes" i es
parla del coll de Begues) en
època del comte Ramon
Berenguer I. Va ser narrada
al segle XV pel compilador
barceloní Joan Francesc,
recollida per Miquel Coll i
Alentorn el 1993 i explicada
per Terés, que com Coll, creu
que es relaciona amb
Eramprunyà, ja que creuen
que "Mir de Biern senyor de
Castellví", que la
protagonitza, és Mir Geribert.
Mir va prendre el comte
d'Urgell al coll de Begues i
se'l va endur a Rosanes i, un
cop alli, li va preguntar si
aquella torre fos seva què en
faria i ell digué que l'obraria
realment i llavors no li va dir
que no el deixaria anar fins
que no fes l'obra "e cant fou
obrat lo castell, lleixa'l anar"
Llegenda sobre la
construcció del castell
de Castellví de Rosanes
(tot i que també podria
referir-se al
d'Eramprunyà perquè hi
ha una certa confusió
en el ques'explica;
ambdós van compartir
la denominació
"Rosanes" o "Rodanes"
i es parla del coll de
Begues). Hi ha una
torre (fort a la mola) i es
parla de fer obres al
castell
Francesc, 1425-1475:
128v; Coll i Alentorn,
1993: 212 i 213; Terés,
2002: 27

? [any
1050,
segons
Pagès]
Bernat, fill de Mir Geribert, va
entrar en so de guerra al
castell i els perjudicis causats
es van estimar en 200 unces
d'or
Bernat, fill de Mir
Geribert, va entrar en so
de guerra al castell i els
perjudicis causats es
van estimar en 200
unces d'or
Bofarull, 1911: 25;
Pagès, 1992: 247

1055 Mir Geribert fa testament
abans de peregrinar al
sepulcre de l'apòstol Jaume a
Compostela i deixa el castell
als seus fills, el prevere
Bernat i a Arnau, menor
d'edat, tot i que va succeir-lo
l'altre fill, Gombau. En època
de Mir Geribert i del seu fill
Gombau (o Gondevall) el
castlà del castell era Ramon
Isimbert
Bofarull, 1911: 26, 28,
29

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 105

1059.07.02 Els comtes de Barcelona,
Ramon Berenguer I i Almodis,
encarreguen els castells
d'Eramprunyà i d'Olèrdola a
Mir Geribert, la seva esposa
Guila i el fill que els succeís,
després d'haver-lo perdonat
per la seva rebel·lió. Segons
Sanahuja, el matrimoni va
quedar sense potestat de
nomenar castlà sense el vist-i
plau del comte. El castlà
Ramon Isimbert, havia estat
anomenat per Mir
Torres y Reyetó, 1878:
22; Sanahuja, 2002: 50

1060 Mir Geribert mor durant
l'expedició al castell de Mora
d'Ebre, al servei del comte de
Barcelona, i serà succeït en la
possessió del castell
d'Eramprunyà pel seu fill,
Gondevall (o Gombau) de
Sanmartí
Torres y Reyetó, 1878:
22; idem, 1887: 52-56

1060.07.02 El comte de Barcelona
entrega a Guilla, esposa de
Mir Geribert els castells
d'Eramprunyà i d'Olèrdola,
amb facultat de transmetre'ls
als seus fills
Bofarull, 1911: 27
1067.09.12
o 1068
Gondevall reaferma al castell
a Ramon Isimbert, a la seva
esposa Nèvia i als fills que
tinguessin. Segons Bofarull, a
més, l'autoritza que pugui
encomanar-ne la custòdia
com a subcatlà a Ramon
Guillem
Torres y Reyetó, 1887:
56-64; Bofarull, 1911:
30

1074.05.14 Ramon Isimbert encomana la
capitania o subcastlania a
Ramon Guillem. Segons
Pagès, el primer donava al
seu vassall tres octaves de la
parròquia de Sant Miquel del
dit castell, per la qual cosa se
sap que aleshores ja era
parròquia i ho devia ser
abans, des dels orígens, ja
que al seu cementiri hi ha
tombes antropomorfes.
Bofarull, 1911: 30;
Pagès, 1992: 269

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 106

1086 Arnau Mir de Santmartí, fill de
Mir Geribert, va prometre al
comte de Barcelona
Berenguer Ramon II estar
quatre mesos a l'any al castell
i ser el seu "homo solidus", o
vassall
Català, Brasó, Fluvià,
1967: 425

1089.11.13
o 1089
Arnau Miró de Santmartí
reconeix a favor de Ramon
Berenguer II la potestat del
castell, prometent al seu
germà Berenguer Ramon II,
ambddós comtes de
Barcelona, entregar-li el
castell que tenia per aquell, o
romandre-hi per acudir a
ajudar-lo, sempre que li fos
manat pel propi comte o per
mitjà de missatgers. Segons
Bofarull, Arnau Miró de
Santmartí convé amb
Berenguer Ramon II que
sempre que li reclamés li
donaria la potestat del castell
que posseïa sota la potestat
del seu germà el comte
Ramon Berenguer, que
encomanaria la castlania del
castell a les persones que
designés el comte i que si
morís el fill de Ramon
Berenguer, Arnau Mir ajudaria
a Berenguer Ramon II contra
qualsevol persona
Torres y Reyetó, 1887:
56-64; Bofarull, 1911:
32

1097 Gombau Ramon, fill de
Ramon Isimbert, fa testament
i traspassa la castlania del
castell al seu germà Guillem
Ramon
Sanahuja, 2002: 60
1098 Arnau Miró de Santmartí i el
seu fill Jordà, nascut del
matrimoni amb la seva
esposa Jordana, encomanen
la castlania a Ramon Mir,
germà i oncle respectius, amb
l'obligació d'almenys residir-hi
un mes a l'any, podent-lo
elegir
Bofarull, 1911: 33
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 107

Segle XII Al castell d’Eramprunyà hi ha
una inscripció, descoberta per
un membre de la Unió
Muntanyenca Eramprunyà
ara fa uns cinc anys, que s’ha
atribuït al segle XII, és a dir, a
la mateixa època en què
s’ambienta la llegenda o
narració de Desclot sobre el
desembarcament de Ramon
Berenguer III entre el cap del
Llobregat i Castelldefels,
ambientada el 1113. La
inscripció, que és “ORA
MARIA MATRI domini [prega
a Maria mare del senyor]”
potser commemorà aquesta
visctòria, o una posterior
reconstrucció del castell.
Terés, citant a Pagès, diu
que, de fet, bona part dels
paraments romànics, com ara
l’arqueria de llevant, els que
aguantaven la volta de canó
de la capella de Sant Miquel i
els de l’ermita vella de
Bruguers, s’han datat en
aquesta època; però Pagès
només esmenta les deixes
que es fa al temple en
aquesta època
Terés, 2002: 29 i 30;
Pagès, 1992: 268

1108 Català i Brasó esmenten que
el castell encara se citava
com Rodanas, tot i que
Bofarull afirmava que la
darrera vegada que surt citat
el nom de "Rodanas" era l'any
988
Català, Brasó, 1967:
349, 350; Bofarull,
1911: 20

1110 Jordà de Sant Martí, casat
amb Sança, és citat com a
senyor del castell. Va prestar
homenatge pel castell a
Ramon Berenguer III [no
s'esmenta l'any, però segons
Sanahuja va ser entre 1112 i
1131]
Bofarull, 1911: 34;
Sanahuja, 2002: 60

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 108

1113 Bernat Desclot narra que
Ramon Berenguer III va anar
a conquerir Mallorca, però va
haver de tornar a Barcelona,
ja que l'assetjaven els
sarraïns: “Ab tant lo comte se
recollí ab sos cavallers e ab
sa gent, e feeren vela e
anaren tant que preseren
terra entre el cap de Llobregat
e el Castell de Fels; e
davallaren en terra, ells e llurs
cavalls. Quan los sarraïns
que tenien assetjada la ciutat
de Barcelona saberen que el
comte havia presa terra e que
venia, llevaren llurs tendes e
començaren-se’n a anar vers
Martorell. E el comte, qui
sabé que els sarraïns se
n’anaven, cuità-se tant que fo
abans al pas de Martorell que
els sarraïns; e els sarraïns,
qui eren sens nombre, no es
pogren gandir a la host del
comte qui llur era denant, ne
a les gents de la ciutat qui llur
donaren detràs; e així
moriren-ne aquí tants, que
l’aigua del Llobregat n’era tota
vermella fins a la mar”

Desclot, 1982 [final
segle XIII]: 80;
Soldevila, 1925: 346;
Terés, 2002: 29 i 30

1114 Segons Campmany, els
almoràvits que van atacar
Barcelona i van arrasar el
Penedès, van destruir el
castell i l'església, ja que el
1141 i el 1143 hi ha deixes a
l'obra del temple. Els sarraïns
foren repel•lits en una batalla
al delta del Llobregat, en
terres d’Eramprunyà
Campmany, 2000 (A)
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 109

1117 Una sentència papal va
obligar els monjos de Sant
Cugat a abandonar la seva
residència als dominis foranis
del Vallès, de forma que els
oratoris de Sant Perede
Gavà, Sant Joan de
Viladecans i Sant Pau del
Prat foren secularitzats i
passaren a dependre de les
parròquies d’Eramprunyà,
Sant Climent i Sant Boi,
respectivament. És així com,
al llarg del segle XII, es troba
a la documentació reiterats
esments a la “parròquia de
Sant Miquel i Sant Pere
d’Eramprunyà”, significant
que es tractava d’una única
parròquia regida per un únic
prevere, però amb dues
esglésies, una de principal i
una de sufragània
Campmany, 2011
1117 Hi ha una llegenda sobre la
fundació del castell
d’Eramprunyà (o bé del de
Castellví de Rosanes) datada
de l'any 1117, que està dins
de la llegenda de Guillem
Ramon de Montcada i que
entre 1425 i 1475 va ser
recollida pel compilador
barceloní anomenat Joan
Francesc en el Llibre de les
nobleses dels reys. El 1993,
Coll i Alentorn en va publicar
un resum
Terés, 2002: 27; Coll i
Alentorn, 1993: 212,
213; Francesc, 1425-
1475: 128v

1129 El clergue Arnau Berenguer
llegà la tercera part del seu
moblatge a les esglésies de
Sant Miquel i de Sant
Climent, al terme
d’Eramprunyà
Pagès, 1992: 269
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 110

1141 Els cònjuges, Guillem Ramon,
vicari [castlà?] d’Eramprunyà,
i Estefania (pares de Pere de
Santa Oliva que
posteriorment esdevindria
castlà d’Eramprunyà) llegaren
tres morabatins a l’obra de
Sant Miquel i Sant Pere
d’Eramprunyà (Sant Pere
seria del poble de Gavà)
Segons Campmany,
cap al segle XII, el
temple es reformà, com
indica la deixa del
1141per part dels
castlans Guillem Ramon
i Estefania. La reforma,
d'estil romànic, degué
consistir en l’erecció de
dos nous murs paral·lels
i adossats per l’interior a
les parets nord i sud de
l’obra preromànica, amb
l’objectiu de fer les
parets més gruixudes
per sostenir un nou
sostre, de pedra, obrat
amb volta romànica de
canó. Part de
l’arrencada d’aquesta
volta es pot observar en
una de les parets de
l’antic absis. La reforma
del segle XII
possiblement s’aprofità
per embellir la porta
principal d’entrada, amb
un arc de mig punt, i
una aparatosa
espadanya per a dues
campanes
Pagès, 1992: 269;
Campmany, 2011

1142.05.31
o
1143
Guillem de Sant Martí, fill de
Jordà, encomana la castlania
a Pere de Santa Oliva, casat
amb Dolça, que després
passarà al seu fill Guillem
Ramon, casat amb Estefania,
que passarà al seu fill
Guillem, casat amb Guillema
Ricart, que passarà a la seva
filla Saurina. Segons
Sanahuja, Guillem de
Sanmartí heretà del seu pare
Jordà entre els anys 1131 i
1143
Bofarull, 1911: 35, 40-
42; Sanahuja, 2002: 60;
Cantarell, Comas,
Muntaner, 2011 [segles
XIV i XV]: 177

1143 Quan es jura el testament
sagramental del vicari
[castlà?] Guillem Ramon, es
diu que aquest manà que
“dimiserunt s. Michaeli et
beato Petro de Erapruniano III
morabetinos ad operam”
[siguin donats tres morabatins
a l’obra de Sant Miquel i a
Sant Pere d’Eramprunyà
(Sant Pere seria de Gavà)]
Pagès, 1992: 269
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 111

1165 Guillem de Sant Martí es
divorcia de la seva primera
esposa, Beatriu de Montcada,
amb la qual va tenir dos fills,
Ferrer i Guillem. Després es
casa amb Guila, o Guisla, de
Banyeres, la qual el va
sobreviure i no van tenir fills
Bofarull, 1911: 35
1200 ca. Vers l’any 1200 una nova
reorganització va afectar la
parròquia d’Eramprunyà.
Santa Maria de Castelldefels
va ser erigida com a
parròquia independent, en
temps del bisbe Berenguer de
Barcelona, abat alhora del
monestir de Sant Cugat.
Aleshores quan, escapçat
Castelldefels del terme
d’Eramprunyà, la parròquia va
adoptar aproximadament la
forma de l’actual terme de
Gavà. En aquest canvi de
centúria, a més, s’imposa el
pes de la plana, i l’església de
Sant Pere de Gavà, erigida
en terres del rei, esdevingué
la principal de la parròquia,
convertint-se llavors Sant
Miquel d’Eramprunyà una
simple sufragània
Campmany, 2011
1208.07.08 Ferrer, fill de Guillem de Sant
Martí i de Beatriu de
Montcada, havia rebut 4.100
sous en hipoteca sobre el
castell, de Guillema de
Castellvell que l'havia
hipotecat en nom seu a
Berenguer de Castellvell.
Bofarull, 1911: 38
1221.12.21 La filla del castlà Guillem de
Santa Oliva, Saurina de
Santa Oliva, ja estava casada
amb Guillem de Terrassa, dit
el jove
Bofarull, 1911: 43
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 112

1226.02.24 Guillem de Santa Oliva va fer
testament i va nomenar
hereva a la seva filla Saurina.
Era vidu de Guillema Ricart,
va mantenir relacions
amoroses amb Maria, filla de
Pere Moneder, de la qual va
tenir sis fills. Sanahuja diu
que Saurina era nascuda del
seu matrimoni amb Maria
Ricart i que de Maria
Moneder va tenir tres nois i
tres noies
Bofarull, 1911: 43, 44;
Sanahuja, 2002: 64

1220-1250 Jaume I compra el castell a
Ferrer de Sant Martí. Bofarull
no data la transacció i
Sanahuja dóna aquesta
forquilla d'anys [en realitat,
hauria d'iniciar-se almenys
l'any 1227, ja que hi ha un
document d’aquest any on
encara s’esmenta Ferrer de
Sant Martí, que estableix
dues ferreries, segons
Hinojosa, 1905: 113]
Bofarull, 1911: 38;
Sanahuja, 2002: 95

1227.03.06 Ferrer de Sanmartí i la seva
esposa Saurina [senyors
d’Eramprunyà] confirmen a
Elisenda, filla de Ramon
Ferrer, i al seu marit, Mateu
Ferrer i als seus descendents
dues ferreries en el terme del
castell d’Eramprunyà
Cantarell, Comas,
Muntaner, 2011 [segles
XIV i XV]: 173-174;
Hinojosa, 1905: 113,
114

1249-1310 El fundador del llinatge, Pere
Marc (pare de Pere, que va
comprar el castell
d'Eramprunyà el 1322)
ascendí socialment i passà de
ser notari de Barcelona a
escriva reial
Sanahuja, 2002: 96
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 113

1250 ca. El castell està en mans de
Guillema de Abrera, muller de
Ferrer de Santmartí. Després
el castell és restituït a la
Corona, a canvi del castell de
Gurb, que el rei Jaume li dóna
a Guillema
Torres y Reyetó, 1887:
56-64

1250 ca, La importància defensiva
d’Eramprunyà minvà a mitjan
segle XII, en avançar la
conquesta cap a l’Ebre. En
ple segle XIII va arribar fins a
territori valencià, sota el
regnat de Jaume I, i llavors
l’indret ja no constituïa un lloc
capdavanter, malgrat que la
proximitat a Barcelona li
conferí durant segles un pes
específic propi
Sanahuja, 2002: 24
1253.10.01 Jaume I autoritza a Guillema
de Cabrera perquè per si
mateixa o pel seu batlle
exercís actes de jurisdicció en
tot el terme del castell,
alienant el castell de la
Corona en favor d'aquella
Bofarull, 1911: 38
1262.07.04 Jaume I va prohibir que es
cacés, tallés llenya o es
causés qualsevol perjudici a
les deveses que Guillem de
Terrassa tenia en el terme del
castell
Bofarull, 1911: 49
1263.08.08 Ferrer de Sant Martí absol i
defineix el castell a Saurina
de Santa Oliva, esposa de
Guillem de Terrassa
Bofarull, 1911: 34
1265.03.16 Guillem Burgés deixa
l'església de Sant Pere de
Gavà en testament 5 lliures
de moneda barcelonesa
Baranera, 1921: 2-4
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputacióde Barcelona. SPAL 2012 114

1272 Saurina encomana la
castlania del castell amb
cessió dels seus drets feudals
sobre els cavallers del terme
d'aquest castell al seu fill
Jaume de Terrassa, que es
va casar amb Guillema, filla
de Berenguer de Sant Vicenç,
senyor del castell de Burriach.
Jaume, que va morir jove, i
Guillema van tenir una filla, a
la qual li van posar el nom de
l'àvia, Saurina, o Saurineta.
Després, Guillema de Sant
Vicenç va casar-se amb
Bernat de Bayona, feudatari
d'Eramprunyà, i ella va morir
amb anterioritat a 1279
Bofarull, 1911: 50, 51
1272.04.00
i
1375.11.30
Costums, usatges i drets
pertanyents a Guillem de
Terrassa, castlà del castell
d’Eramprunyà, trets d’un
capbreu que va fer Pere
Gavarra, aleshores batlle seu
Cantarell, Comas,
Muntaner, 2011 [segles
XIV i XV]: 229-232

1273.06.17 Saurina de Santa Oliva dóna
en dot el castell a la seva
néta, Saurina de Terrassa,
quan es casa, encara menor
d'edat, amb Bernat de
Centelles
Bofarull, 1911: 52, 53
1273.03.24 Saurina de Terrassa i el seu
marit, Bernat de Centelles,
presten a Jaume I homenatge
de fidelitat i vassallatge pel
castell
Bofarull, 1911: 53
1274.08.30 Jaume I dóna a Guillema de
Cabrera el castell de Gurb en
substitució del d'Eramprunyà,
que ella li va tornar
Bofarull, 1911: 38, 53
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 115

1282 S'enumeren els drets o de la
part corresponent a Jaume
March, Berenguer de Ribes,
Pere March, G. Togors,
copartíceps dels delmes del
castell, i descripció de la
forma en què es pagaven i
recaudaven altres prestacions
degudes al rei, al senyor del
castell i a altres senyors pels
habitants del castell
d’Eramprunyà
Cantarell, Comas,
Muntaner, 2011 [segles
XIV i XV]: 223-229;
Hinojosa, 1905: 352-
360

1286 Bernat de Centelles va tenir
un litigi amb la Corona sobre
el dret de sonar corn a la torre
del castell d'Eramprunyà i
sobre els delmes de Gavà,
Viladecans, la torre de P.
Burgués i Les
Bofarull, 1911: 54
1288 Berenguer de Proençana,
batlle reial del terme
d'Eramprunyà, capbreva els
costums i drets que allí
pertanyien al rei
Bofarull, 1911: 54
1290 Es produeix una altra ordre
del rei Alfons II de Catalunya
(1285-1291) per la qual es
prohibia als homes
d’Eramprunyà de tallar
“arboris, glandiferis vel alius
fructibus vel ad ligna aptas
[arbres, alzines o altres fruits
o altres fustes aptes]”
Sanahuja, 2002: 87
1290.06.00 Alfons II de Catalunya ven el
castell a Guillem de Belvis, al
qual hauran de prestar
homenatge els castlans
d'Eramprunyà: Bernat de
Centelles, A. de Fonollar,
Pere de Torroella i Galceran
de Papiol. Aquesta venda va
quedar cancel•lada, ja que
després el mateix rei va donar
el castell i vila d’Eramprunyà
al seu germà, l’infant Pere,
senyor de Montcada i
Castellvell, possessió
confirmada el 27 d’agost de
1291 pel rei Jaume II (1291-
1327)
Bofarull, 1911: 56
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 116

1290.6.24 El rei Alfons d'Aragó expedeix
una carta als castlans del
castell perquè prestin
homenatge a Guillem de
Bellavista
Torres y Reyetó, 1887:
56-64

1290.07.08 Segons una àpoca d'aquesta
data, Guillem Durfort, Pere
March i Arnau de Bastida,
apoderats del rei Alfons II de
Catalunya, venen el castell a
Guillem de Bellavista per
10.000 sous. Segons Bofarull,
es ven a Guillem de Belvis
per 40.000 sous, tot i que
aquesta venda va quedar
cancel·lada l'any següent
Torres y Reyetó, 1887:
56-64; Bofarull, 1911:
56

1291.08.27 El rei Jaume II confirma la
possessió del castell
d'Eramprunyà donada per
Alfons II de Catalunya al seu
germà, l’infant Pere, senyor
de Montcada i Castellvell,
possessió confirmada el 27
d’agost de 1291 per Jaume II
Bofarull, 1911: 56
1292.06.28 Sentència arbitral on va
intervenir el bisbe de
Barcelona, per la qual
s’acordava la separació del
matrimoni entre Saurina de
Terrassa i Bernat de
Centelles. Es fixà una
assignació de 1.652 sous
anuals que Bernat havia de
passar a Saurina, una
quantitat que s’obtenia de les
rendes d’Eramprunyà
venudes en pública subhasta,
la quantitat excedent seria per
a Bernat
Sanahuja, 2002: 71
1294 L’infant Pere arribà a
reclamar a Bernat de
Centelles la postat, o
possessió, del castell com a
signe de reconeixement de
domini, tot emprant un
llenguatge expeditiu
Bofarull, 1911: 59
1300 ca. La Corona recupera el castell Torres y Reyetó, 1887:
56-64

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 117

1302-1310 Entre 1302 i 1310 Jaume II
embargà el castell a Bernat
de Centelles i li retornà més
tard, després d’un homenatge
de fidelitat fet el 1310 (el
darrer, de 1310, ja ho cita
Bofarull)
Sanahuja, 2002: 70
1305,
abans de
Mor Saurina de Terrassa i el
seu marit, Bernat de
Centelles, s'encarrega de la
batllia del castell fins a la
seva mort (abans ja ho feia
en representació d'ella),
succeïda el 1319. Van tenir
una filla, Blanca de Centelles,
que es va casar en primeres
núpcies amb Guillem
Galceran de Cabrens i en
segones amb Guillem de
Calders, sense tenir
descendència
Bofarull, 1911: 63, 64,
65

1305.01.02 El rei Jaume II prohibeix tallar
arbres i fer llenya en el terme
del castell, prohibició que
existia de temps immemorial i
que ja era un costum
Bofarull, 1911: 67
1310 Bernat de Centelles presta
fidelitat pel castell a Jaume II
Bofarull, 1911: 64
1315 L’any 1315 un informe oficial
valorava les rendes anuals
del castell en 1.500 sous i
s’afegia que eren assignades
a violari (pensió anual) a
Galceran ça Cort. Quan Pere
Marc l’any 1323 comprà el
castell i el seu terme amb tots
els drets, excepte la
jurisdicció plena, pagà
120.000 sous. És de suposar
que considerava que ho valia
i no pot pensar-se que fou
portat a engany car els seus
contactes amb el territori
dataven de lluny
Sanahuja, 2002: 92
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 118

1319.08.19 Atès que no s'havia complert
una prohibició de 1305,
Jaume II emet una carta reial
al batlle reial d'Eramprunyà
perquè s'apliqui la multa de
60 sous a qui talli o arrenqui
branques d'arbres fruiters i
per fer fusta i que aquest
decret es publiqui en les
esglésies parroquials del
terme d'Eramprunyà quan el
poble s'hi congregui i que es
comuniqui a les autoritats
limítrofes de Barcelona i
Vilafranca del Penedès
Bofarull, 1911: 63, 64,
65

1320.02.08 Jaume II confirma l'ordre
donada pel seu avi, Jaume I,
el 4 de juliol de 1262, que
ningú pugui caçar, tallar
llenya ni causar cap dany en
la devesa que va tenir
Guillem de Terrassa en el
terme del castell, en el terreny
comprès entre els llocs dits
Murtra i Peneylla
Bofarull, 1911: 70
1322.02.04
o
1323
Jaume II ven el castell
d'Eramprunyà a Pere Marc,
tresorer reial, per 120.000
sous. Segons Sanahuja, el
cost de la venda era fruit de
l’estimació feta per Bernat de
Fonollar, conseller reial,
Bernat de Llor, cavaller de la
casa reial, i Pere de Castlarí,
conseller i jutge de la cúria
reial. Marc s’interessà per
Eramprunyà perquè el seu
pare, també anomenat Pere,
com a notari de Guillem
Burgès, estava informat de la
compra de Gavà, Viladecans i
la Torre Roja, la part baixa
d’Eramprunyà, itambé havia
participat en el document de
venda del castell i territori
d’Eramprunyà fet pel monarca
Alfons II de Catalunya a
Guillem de Bellavista el 1290.
Segons Cantarell, el va
comprar la mateixa data de
1323 i per 100.000 sous
(Bofarull el mateix any i
120.000) i Marc abans havia
estat escrivà primer i escrivà
de ració i després va ser
conseller d’Alfons IV i de Pere
IV d’Aragó
Torres y Reyetó, 1887:
56-64; Sanahuja, 2002:
96 i 97; Cantarell,
Comas, Muntaner, 2011
[segles XIV i XV]: 119;
Bofarull, 1911: 76

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 119

1322.02.07 El batlle general de
Catalunya, en nom de Jaume
II, dóna possessió del castell
a Pere March, amb un acte
fet a la mateixa fortalesa,
segons Bofarull això passa el
mateix dia de l'any 1323
Torres y Reyetó, 1887:
56-64; Bofarull, 1911:
77

1322.02.16 L'infant Alfons (futur Alfons III
de Catalunya i primogènit de
Jaume II) firma àpoca de
120.000 sous a favor de Pere
March, com a preu de la
venda del castell
Torres y Reyetó, 1887:
56-64

1322.02.22 L'infant Alfons aprova i
confirma la venda
Torres y Reyetó, 1887:
56-64

1323.02.04 Jaume II ven el castell
d'Eramprunyà a Pere Marc,
tresorer reial, per 100.000
sous; segons Bofarull, per
120.000 i necessitant diners
per a la conquesta de
Sardenya i de Còrsega. Marc
abans havia estat escrivà
primer i escrivà de ració i
després va ser conseller
d’Alfons IV i de Pere IV
d’Aragó
Cantarell, Comas,
Muntaner, 2011 [segles
XIV i XV]: 119; Bofarull,
1911: 76

1323.02.08 Jaume II envia una carta-
ordre a Blanca de Centelles
perquè presti homenatge al
nou senyor del castell, Pere
March, ja que s'hi negava
Bofarull, 1911: 68
1323.03.15 Blanca de Centelles presta
homenatge a Pere March
Bofarull, 1911: 69
1323.09.17 Jaume II concedeix a Pere
March el mixt imperi, la
jurisdicció que tenia sobre el
castell, reservant-se el mer
imperi, donació confirmada
pel seu primogènit Alfons el
13 de gener de 1327 i pel rei
Pere d'Aragó el 16 d'abril de
1338
Cantarell, Comas,
Muntaner, 2011 [segles
XIV i XV]: 134-136;
Torres y Reyetó, 1887:
56-64

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 120

1327 Segons la col·lecta del
bovatge de 1327, la parròquia
de Castelldefels tenia 60
persones d’església, Sant
Miquel d’Eramprunyà 4, Sant
Climent de Llobregat 46 i
Sant Cristòfol de Begues 4
Sanahuja, 2002: 70
1327.07.28 Sentència arbitral per la qual
es fixa el terme del castell.
Començant per llevant, des
del Puig Muntbaig baixa cap a
la pedra dita Pera Foradada,
després passa pel rec de
Sales i per l'estany del
Remolar fins al mar, continua
per la costa, al sud de dit
estany, fins al de Sa Murta (la
Murtra). Fixen els límits per
oest i nord la riera de la
Sentiu, la propietat
denominada Rossell, el Puig
de Garart, la riera de Sant
Llorenç, la capella d'aquest
sant, el Puig d'en Alió de
Miramar, el cim del Puig
d'Aguilar i la riera de Sant
Climent. Dins del terme del
castell s’entenen inclosos els
de Viladecans, Gavà i torre
de Guillem Burguès, però es
determinen els seus límits
particulars interns i privatius
d’aquests tres termes, els
quals són a migdia el mar i
els estanys del Remolar i la
Murtra, ambdós
exclusivament, sense quedar
inclosos en la seva rodalia.
Cantarell, Comas,
Muntaner, 2011 [segles
XIV i XV]: 70-80;
Hinojosa, 1905: 104;
Bofarull, 1911: 82

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 121

1328.03.12 Sentència dictada per Bernat
de Seva sobre drets que
pretenia exercir Pere Marc,
senyor del castell
d’Eramprunyà, a
Castelldefels, senyorejat per
Ferrer Garí. Es va determinar
que la casa quadra de
Castelldefels, amb tots els
seus homes i pertinences
havien d’estar dins el terme
del castell d’Eramprunyà i
sota domini alodial de Pere
March. Garí, els seus
successors i els homes del
lloc i quadra de Castelldefels
no han de fer obres ni
guaites, tant en temps de
guerra com en altre, al castell
d’Eramprunyà, però sí
defendre’l i també que el
senyor de dit castell els hagi
de defensar Es declara que
Castelldefels era casa o
quadra, però no castell i que
els homes de Castelldefels
eren obligats a acudir a
sometent convocat pel castell
d’Eramprunyà o pel lloc de
Castelldefels, sota pena de 5
sous
Cantarell, Comas,
Muntaner, 2011 [segles
XIV i XV]: 89-98;
Hinojosa, 1905: 106;
Bofarull, 1911: 84, 133

1337.04.22 Pere Marc compra el feu del
castell a Blanca, vídua de
Guillem de Calders i filla de
Bernat de Centelles, per
141.000 sous
Cantarell, Comas,
Muntaner, 2011 [segles
XIV i XV]: 128

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 122

1337.11.16 Pere Marc enfranqueix els
homes del terme del castell
del servei d'obres de defensa
per 40 anys i per 3.000 sous;
Bofarull explica que una de
les servituds feudals a la qual
estaven subjectes els
remences adscrits al senyor
de tot castell acabat era la de
contribuir a la seva reparació,
treballant en les obres
directament o redimint la
servitud per diner. Marc
promet que passats els 40
anys, si fos necessari fer
obres en els murs, fossats,
antemurs, barbacanes o arcs
del castell per a la seva
conservació i millor defensa,
els donarà de menjar i de
beure mentre duri el treball,
tal i com acostumaven a fer
els altres senyors de castells
de Catalunya
Pere Marc enfranqueix
els homes del terme del
castell del servei
d'obres de defensa per
40 anys i per 3.000
sous; Bofarull explica
que una de les servituds
feudals a la qual
estaven subjectes els
remences adscrits al
senyor de tot castell
acabat era la de
contribuir a la seva
reparació, treballant en
les obres directament o
redimint la servitud per
diner. Marc promet que
passats els 40 anys, si
fos necessari fer obres
en els murs, fossats,
antemurs, barbacanes o
arcs del castell per a la
seva conservació i
millor defensa, els
donarà de menjar i de
beure mentre duri el
treball, tal i com
acostumaven a fer els
altres senyors de
castells de Catalunya
Cantarell, Comas,
Muntaner, 2011 [segles
XIV i XV]:168; Bofarull,
1911: 80

1338 Rebut de “Pere Serra,
lombardus, civis
barcna., de 10 lliures,
per laboris operis Castri
Erapruniano [Pere
Serra, picapedrer, o
mestre de cases,
ciutadà de Barcelona,
de 10 lliures, per obres
al castell
d’Eramprunyà]”.
Carreras, 1933: 318
1338.07.13 Testament de Pere Marc. Fa
hereu al seu fill Pericó de tot
el que té a Catalunya
Cantarell, Comas,
Muntaner, 2011 [segles
XIV i XV]: 31; Bofarull,
1911: 87

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 123

? Pere, o Pericó, Marc va
gastar-se 11.000 sous
en obres al castell i en
la vila de Sant Climent
que a conseqüència de
la mala administració
dels Centelles, es
trobaven en molt mal
estat
Bofarull, 1911: 88
1344 Visita pastoral, on s'esmenta
que a l'església del castell,
sufragània de Sant Pere de
Gavà, hi falta un breviari. Al
Llibre de la Baronia
d'Eramprunyà hi ha la relació,
sense data, "Asò és lo servey
que deu fer lo rector de
mossènyer Sent Miquell e de
Sent Pere de Gavàa la
esgleya de mossènyer Sant
Miquell e asò perbé la
sentènsia ab grans penes que
hi a, si fa lo contrari"
Bofarull, 1911: 9;
Cantarell, Comas,
Muntaner, 2011 [segles
XIV i XV]: 303

1347.07.27 Pere Marc institueix benefici a
l'altar de Sta. Maria de la
capella de Bruguers,
parròquia de St. Miquel
d'Eramprunyà, a nom de Pere
de Prats, prevere
Cantarell, Comas,
Muntaner, 2011 [segles
XIV i XV]: 187

1351.06.30 Sentència per la qual Jaume
Marc és hereu del seu pare,
Pere Marc. Pericó March,
germà de Jaume i fill de Pere,
va tenir tres fills, Pericó, Joan
i Ramonet, els dos últims van
morir sense descendència i el
primer era sord i gairebé mut,
per la qual cosa Jaume va
reclamar la part de l'herència
del seu germà
Cantarell, Comas,
Muntaner, 2011 [segles
XIV i XV]: 49; Bofarull,
1911: 88

1358 Segons el fogatge de 1358,
els focs existents en el terme
d’Eramprunyà eren els
següents: Begues: 3 focs;
Sant Climent, 18; “parrochia
del terme de la Prunya e de
Viladecans, XI fochs”; Gavà,
3 focs; “parrochia de Sent
MIchel de Alaprunya, XIII
fochs”.
Pons Guri, 1963-1964:
323-495; Sanahuja,
2002: 137

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 124

1360.12.8 Pere el Cerimoniós investeix
cavaller a Jaume Marc
Cantarell, Comas,
Muntaner, 2011 [segles
XIV i XV]: 233

1365 Jaume Marc II fou armat
cavaller
Sanahuja, 2002: 103
1365-1370 En el fogatge d'aquesta data
es comptabilitzen: “Fochs de
Ciutadans: Castell de la
prunyà den Jacme March,
XXVII fochs; La Rocha den
Pere Marc, XXVI fochs;
Castell de feels den
Berenguer de Reelat, XLII
fochs; Vila de Cans dels
hereus den Francesch
Burgues, XLVI fochs; Sent
Xristofol de Begues desgleya
qui paguen ab ciutadans, III
fochs; Sent Climent qui son
den Jaume March, XXXIII
fochs; Gavá de la dona den
Pere Terre prop, XXXVII
fochs; Coll de Begues, XLIV
fochs; Sent Climent desgleya
qui contribueixen ab
ciutadans, XV fochs; Fochs
desgleya e de cavallers:
Quadra dez Soler, den Pere
March, del terme de dit
Castell, XXVIII fochs”
Iglesies, 1962: 249-356;
Sanahuja, 2002: 137

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 125

1374.07.06 Jaume Marc eleva una
queixa al rei pels
desastres provocats per
les tempestes i, per
reparar-ho, demanava
permís al monarca per
cobrar dret de pas a
tothom qui creués el coll
de Begues, que li és
concedit:”castri vestri de
Alaprunya propter
inundationem aquarum
sit adeo destructum seu
devastatum [...] reperari
dignaremur pro ipso
itinere reperando
subsidium seu barram
ordinandi vobis
concedere licenciam et
facultatem". Els
pagesos, obligats a
treballar en la reparació,
oposaren resistència i
fou necessària la
intervenció reial
Sanahuja, 2002: 30 i 32
1375 Sobre la roca, no lluny
de la capella de Sant
Miquel, hi ha una
inscripció on es llegeix:
“En : lay : de : la :
enquarnaçio : de : nre : /
Senyor : MCCCLXXV :
fo : comença / da : la :
obra : del : mur : d
aquest : ca / stell : per :
mossen : jac : march.;
Segons Bofarull, alguns
pagesos no van voler
contribuir a les obres,
motivant aquesta actitud
diverses ordres del rei
el 1376. El 1375, Pere
III, el del Punyalet, va
autoritzar Jaume March
a imposar tributs als
seus vassalls del terme
d'Eramprunyà a fi de fer
obres al castell.
Martorell, 1878 [1871]:
110 la cita erròniament
de 1325; Canibell
Masbernat, 1880: 52;
Bofarull, 1911: 99;
Monreal, Riquer, 1958:
372

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 126

1375 Segons Pagès, la
inscripció és una
falsificació moderna,
potser del temps de
Manuel Girona. A part
que és situada en un
lloc insòlit, el ductus de
la lletra és més
modernista que gòtic i,
a més, hi apareixen uns
certs tipus
d'ultracorreccions de
llenguatge impensables
en l'època medieval
Pagès, 1992: 261, 262
1375 El darrer testament de Jaume
Marc fou fet a Eramprunyà
uns anys abans de la seva
mort, succeïda el 1375.
Escollí sepultura, com tota la
família, al monestir dels frares
predicadors de Barcelona, la
capella de Santa Maria,
construïda pel seu pare Pere
Marc II. Atorgà 5.000 sous
per diferents conceptes a
diverses institucions
religioses, sense oblidar
l’església parroquial de Sant
Miquel d’Eramprunyà, a la
qual cedí 5 sous, més uns
altres 20 destinats per a
ornamentació. Jaume Marc II
fou l’hereu universal i quan el
seu pare morí ja havia pres
possessió d’Eramprunyà a
través d’una donació “inter
vivos”, feta per raó del seu
matrimoni amb Serena, filla
de Galceran Marquet
En el seu testament,
Jaume Marc atorgà
5.000 sous per diferents
conceptes a diverses
institucions religioses,
sense oblidar l’església
parroquial de Sant
Miquel d’Eramprunyà, a
la qual cedí 5 sous, més
uns altres 20 destinats
per a ornamentació
Sanahuja, 2002: 101
1376 Jaume March II, fill de Jaume
March, ja havia estat armat
cavaller i exercia el càrrec
d'uixer d'armes al palau reial
Bofarull, 1911: 100
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 127

1380 El fogatge d'aquesta data,
ordenat a les Corts de
Cervera i publicat en el llibre
de les Corts ofereix uns
resultats similars al de 1365-
1370: “Fochs de Ciutadans:
La Rocha den P. Marc,
ciutadà, XXIII fochs; Castell
de feels: den Berenguer de
Reelat, XXXI fochs; Vila de
Cans Francesch Burgués,
XLIII fochs; Torre Burguesa, II
fochs; Gavà e la Pobla den
Orta qui son den Franson
Terre, XXVII fochs. Fochs
desgleya e de cavallers:
Castell de la Prunga: de
mossen Jaume March ab IIII
fochs desgleya, XXXII fochs;
Quadra de la Sentiu den
Berenguer de Cunit, donzel,
XIV fochs; Sent Christofol de
Begues de mossen Jacme
March ab III fochs desgleya,
XXXIV; Sent Climent qui es
de mossen Jacme March,
XXXII fochs; Sent Climent:
desgleya, XX fochs”
Sanahuja, 2002: 137
1380.10.15 Una disposició del bisbe de
Barcelona, de 15 d’octubre de
1380, estableix que “com
cada diumenge y dia festiu, lo
rector de Gavà té de dir missa
a Gavà i altra a Sant Miquel
de Aramprunyà, y alguna
vegada a la capella de Santa
Maria de Bruguers, lo Bisbe
concedeix al rector de Gavà o
al seu vicari que en tal dia
puga dinar [en realitat, binar,
o sia, celebrar dues misses
en un dia per un sacerdot]”
Campmany, 2011
1384 Primera escriptura en què
Jaume March II signa com a
senyor d'Eramprunyà. Va
casar-se amb Serena i va
tenir dos fills, Pere, que el va
succeir i es va casar amb
Leonor Ballester, i Lluís
Bofarull, 1911: 100, 101
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 128

1384 Jaume Marc reivindicà davant
la cort el dret d’imposar als
homes del castell de la Roca
que anessin a treballar a les
obres del castell
d’Eramprunyà i que, a més,
Galceran Marc de Rosanes,
l’hereu de Pericó a qui Jaume
Marc es negava a reconèixer,
el reconegués com a senyor,
li fes homenatge i li tornés
unes propietats que li
corresponien. Per sentència
reial donada pel comte-rei
Joan l’any 1384, Jaume Marc
obtenia el suport legal a les
seves pretensions
Sanahuja, 2002: 124 i
130

1389 El castell havia acollit famílies
dins i a l’entorn dels seusmurs, com quan l’any 1389
Bartomeu Pujals aconseguia
de Jaume Marc un
establiment “dun pati per fer
casa dins los murs del castell
de Araprunya a cens de 4
diners” [ACA, monacal
d’hisenda 3510]
Sanahuja, 2002: 36
1391 L'església de Sant Pere de
Gavà [amb la seva sufragània
d'Eramprunyà] és governada
pel capítol de canonges de la
catedral de Barcelona, que
nomena vicari
Baranera, 1921: 2-4
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 129

1396 Jaume Marc II i Serena van
arreglar els capítols
matrimonials del seu fill Pere
(Pere Marc IV d’Eramprunyà)
i Elionor Ballester, filla
d’Arnau Ballester, posseïdor
de la baronia de Cervelló,
davant del notari Francesc
Fuster. Fou aleshores qua el
pare, tal i com havien fet amb
ell, li cedí el castell reservant-
se l’usdefruit i el senyoriu i
ordenant que si ell moria Pere
mantingués la seva mare en
correspondència al seu
testament.
Pere Marc de València, fill de
Jaume Marc i germà de
Jaume Marc II, va ser pare
del poeta Ausiàs Marc, fruit
del segon matrimoni amb
Leonor Ripoll

Sanahuja, 2002: 103
1300-1400
sense data
Obligacions i servei del rector
a l'església de Sant Miquel
d'Eramprunyà
Cantarell, Comas,
Muntaner, 2011 [segles
XIV i XV]: 303

1406.6.17 Pere March, fill de Jaume
March II, fa testament i
institueix hereu al seu pare,
tot i que el va succeir el seu
fill, Lluís March i Ballester
(notari Francesc Fuster, de
Barcelona)
Bofarull, 1911: 101
1406-1407 Lluís Marc succeí al seu pare
Jaume Marc II després de la
mort del seu germà Pere,
esdevinguda abans de l’any
1407, perquè d’aquesta data
consta una àpoca signada per
la vídua, Elionor Ballester, a
Jaume Marc, com a pare i
hereu del difunt Pere [ACA,
monacals d’Hisenda 3.510].
El 1406, Lluís Marc havia
demanat dispensa al bisbe de
Barcelona per poder-se casar
amb Serena Marquet, filla de
Galceran Marquet, amb qui
tenia consanguinitat en quart
grau
Sanahuja, 2002: 104
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 130

1411 Lluís March i Ballester ja
signa com a senyor del castell
en documents d'aquest any
Bofarull, 1911: 101
1413 Visita pastoral a la capella, es
va trobar reservat el
Santíssim i en bon estat les
fonts baptismals i el crisma, el
cementiri no es trobava allí,
sinó a Brugués, però, segons
Bofarull, sí que se citen els
sepulcres a la roca [en
realitat, no s’esmenten
explícitament, només es va
fer l’absolució pels difunts,
com era acostumat en iniciar-
se qualsevol visita pastoral]
Bofarull, 1911: 10
1421.08.20 Lluís March, veient que
el castell s'enrunava,
acudí al rei Alfons el
Magnànim, el qual, des
del Castell Nou de
Nàpols, li atorgà facultat
per recaptar impostos
entre els seus vassalls
sobre el consum de la
carn, del pa, del vi i
d'altres mercaderies, a fi
de reparar els murs del
castell. Sanahuja
especifica que
aleshores era el rei
Alfons qui reconeixia a
Lluís Marc que el castell
necessitava de
reparació “in membris
muris et vallis” i li
concedia, tot i no
veure’l, permís per
imposar exaccions
especials durant cinc
anys
Monreal, Riquer, 1958:
273; Sanahuja, 2002:
30 i 32

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 131

1423 Sant Pere de Gavà [amb la
seva sufragània
d'Eramprunyà] passa de ser
regida pel capítol de la
catedral de Barcelona a lliure
provisió del bisbe de
Barcelona
Baranera, 1921: 2-4
1425-1475 El compilador barceloní
anomenat Joan Francesc en
el Llibre de les nobleses dels
reys recull una llegenda sobre
la fundació del castell
d’Eramprunyà (o bé del de
Castellví de Rosanes) datada
de l'any 1117, que està dins
de la llegenda de Guillem
Ramon de Montcada
Francesc, 1425-1475:
128

1427.09.18 Lluís March incorpora
Castelldefels a la baronia
d'Eramprunyà, per compra.
Sanahuja especifica que Lluís
Marc va comprar els drets i la
casa de Castelldefels a
Gispert de Relat, àlies de
Guimerà, en la notaria de
Joan Osona i per 32.000
sous, o 1.600 lliures. La
venda incloïa la casa-quadra,
els masos, les terres, junt
amb la part jurisdiccional
compartida amb el monestir
de Sant Cugat. Tres mesos
després, l’abat del monestir
investia Lluís Marc com a nou
senyor de Castelldefels
Torres y Reyetó, 1887:
51; Sanahuja, 2002:
126

1430.03.23 Jaume Marc III signa capítols
matrimonials davant del notari
Guillem Jordà amb Joana
Ballester, filla d’Arnau
Ballester, canceller i senyor
de la baronia de Cervelló i
d’Aldonça. Van tenir sis fills,
dos dels quals van néixer al
castell d’Eramprunyà
Sanahuja, 2002: 107
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 132

1439 Lluís March té un plet al
Consell de Barcelona amb el
pastor Bartomeu Miralles, que
passava pel terme del castell
venint del Penedès, ja que li
va agafar una ovella per
menjar-se-la
Viñas, 1987: 39, 40
1443.04.22 Neix al castell Maria, filla de
Jaume Marc III, que mor el
mateix dia
Cantarell, Comas,
Muntaner, 2011 [segles
XIV i XV]: 302; Bofarull,
1911: 103

1445.05.20 Neix al castell Pere, fill de
Jaume Marc III
Cantarell, Comas,
Muntaner, 2011 [segles
XIV i XV]: 302; Bofarull,
1911: 103

1447 Jaume March, fill de Lluís
compra el terme de la Roca a
Joan Agustí March de Lacera.
Sanahuja especifica que
Jaume Marc, davant del
notari Antoni Vinyes, va
comprar la casa de la Roca
per 40.000 sous a Joan
Agustí Marc de Lacera, de
Rosanes, de Torrelles, hereu
de Galceran Marc i fill de
Ramon de Torrelles, senyor
de la casa de Soler de
Cervelló i de la casa de la
Roca, ambdues heretades
per voluntat testamentària de
Pericó Marc
Torres y Reyetó, 1887:
51; Sanahuja, 2002:
128

1449 Lluís March incorpora Gavà a
la baronia d'Eramprunyà, per
compra a Bernat Ferré.
Sanahuja especifica que els
Marc compraven, davant del
notari de Barcelona Antoni
Vinyes, els béns de Gavà de
Bernat Terré i els senyors
d’Eramprunyà es convertien
en amos absoluts del terme.
Tan sols els Burgès de
Viladecans i de la torre Roja
es mantenien ferms en els
seus drets i territori, que
quedaven com els únics
competidors possibles dins
d’Eramprunyà, però no gaire
perillosos
Torres y Reyetó, 1887:
51; Sanahuja, 2002:
128

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 133

1454.02.28 Lluís March i Ballester fa
testament i institueix hereu al
seu fill Jaume March III (notari
Guillem Jordà de Barcelona)
Bofarull, 1911: 102
1461, entre
el 21 de
juny i el 23
de
setembre
Hi ha la llegenda que Carles
d'Aragó, príncep de Viana,
primogènit i lloctinent perpetu
de Catalunya per la concòrdia
de Vilafranca del Penedès,
del 21 de juny de 1461, va ser
enverinat en una recepció
que li va fer el baró
d'Eramprunyà Jaume March i
Ballester, de retorn de
Vilafranca (va morir el 23 de
setembre següent) [aquesta
notícia va ser recollida en la
dècada de 1920 pel senyor
Poch i Soler i publicada per
Josep Soler i Vidal a la revista
Brugués l’any 1968]. Hi ha
una altra versió de la llegenda
recollida per Joan Amades i
una altra de relacionada
publicada per Teodor Creus.
Soler, 1989: 28;
Amades, 1984:730;
Creus,1893

1463.12.07 La Generalitat dirigia una
carta a Jaume March III ja
que hi havia uns 200 enemics
al camp de Tarragona i
perquè estigués atent, recollís
gent, vitualles i robes,
estigués atent a la custòdia
del castell i preparés gent pel
que pogués ser necessari
Bofarull, 1863: 369;
Campmany, 2000 (A):
108

1464 Jaume Marc III es traslladà a
viure a les possessions
valencianes de la família, i el
regne valencià era partidari
de Joan II. Així, Jaume March
IV va donar suport a Joan II
en el moment en què el
Consell del Principat va elegir
un nou rei: Reiner (Réné o
Renat) d’Anjou, que el juny de
1466 va enviar a Catalunya el
seu primogènit Joan de
Lorena, al capdavant d’un
poderós exèrcit.
Campmany, 2000 (A):
108

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 134

1464.05.23 Àpoca, o rebut, de Lluís
Colom, militar de Barcelona i
elegit pel rei per rebre i
administrar diners per subsidi
de guerra per mantenir i
defensar el Principat de
Catalunya, a favor de Rafael
Gibert, on consta la
pignoració, o préstec, d'una
sèrie de béns de Jaume
March, senyor d’Eramprunyà
Carreras, 1933: 331;
Campmany, 2000 (A):
108

1464.12.08 La Generalitat enviava una
circular als jurats de les
parròquies del Llobregat,
entre aquestes Castelldefels i
Sant Climent, pregant-los que
trametessin 500 homes a
Martorell. Als batlles i jurats
se’ls manava especialment
que si de dia o de nit sentien
passar alguna gent, de
seguida ho avisessin al rei
Pere V d'Aragó (IV de
Catalunya i conestable de
Portugal)
Pedemonte, 1929: 418;
Campmany, 2000 (A):
108

1466.08.00 Mor Jaume March III, casat
en primeres núpcies amb
Bartolomea, de la qual va
tenir dos fills que van morir
joves, Isabel i Lluís, i, en
segones, amb Joana
Ballester, amb la qual va
procrear Jaume, l'hereu,
Maria, que va morir al néixer
al castell, Carles i Lluís,
també nascut al castell
Bofarull, 1911: 102, 103
1466-1469 Segons Jaume Marc IV, Tot
lo temps que pasá fins que
fuy pres [entre 1466 i 1469]
estigui guera huberta ab los
de Barselona, levats tres ó
quatre mesos que estiguí en
treua, la qual treua me
romperen fora la concordia, e
romperenme la fe, e axí me
prengueren molt bestiar
Cantarell, Comas,
Muntaner, 2011 [segles
XIV i XV]: 279

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 135

1466.12.21 Hi ha un document d'aquesta
data, de Jaume March IV, fill
del difunt Jaume March III, del
que resulta que el seu pare
va concordar amb els diputats
i consellers, com a
representants del Principat de
Catalunya, amb jurament i
posades les mans sobre els
quatre evangelis, en la casa
del General de Catalunya,
mantenir el castell
d’Aramprunyà en la fidelitat i
a la custòdia de tots els
honors del Principat i que per
òbit de l’esmentat pare seu
jura i promet que durant la
treva concordada, entre els
seus vassalls amb els del
Llobregat, impedirà que per
força d’armes la presa de
qualsevol castello lloch que
avui es tenen pel Principat
Carreras, 1933: 330;
Campmany, 2000 (A):
107

1467.12.04 El duc Joan II de Lorena
donava a Manaut d’Aguirre,
capità dels sometents del
Llobregat, els castells
d'Aramprunyà i Castelldefels,
i les parròquies i llocs de Sant
Climent, de la Roca, de Gavà,
de l’Hospital de Cervelló, que
foren del rebel Jaume March
IV. Els cedia quan molts no
havien estat presos.
Castelldefels no fou sitiat fins
el 19 de maig de 1468,
combatut el 21 amb la
bombarda Antònia i pres el
22. Quant a Aramprunyà, es
donà ordre perquè havent
resolt el duc la seva
expugnació, la gent que cada
parròquia del Llobregat
pogués preparar estigués,
l’endemà de bon matí, a Sant
Boi, per ser comanada per
l’agutzil reial Antic Ferrer.
Mentre el castell era vigilat,
havia arribat l’època de collir
el blat, per això el duc
ordenava, el 13 de juny de
1468, a l’exèrcit que vigilava
les muntanyes, que baixés al
pla per facilitar la sega en el
Llobregat i Vallès.
Pedemonte, 1929: 427;
Campmany, 2000 (A):
109

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 136

1469.09.12 Segons Jaume March IV,
gent francesa pren l'Hospital
de Cervelló
Cantarell, Comas,
Muntaner, 2011 [segles
XIV i XV]: 279; Bofarull,
1911: 104

1469.09.22 Segons que explica el propi
Jaume March IV al llibre de la
baronia, tropes franceses
assetgen el castell amb dues
bombardes, "derrocaren la
mayor part del castel"
Cantarell, Comas,
Muntaner, 2011 [segles
XIV i XV]: 279-282;
Bofarull, 1911: 104

1469.09.28 Aquell dijous, el primogènit
del rei de França, aleshores
de Catalunya, surt de
Barcelona per posar setge al
castell
Torres y Reyetó, 1887:
48

1469.10.01 El primogènit escrivia al
capità de Martorell que, en
virtut del combatiment
d’aquella fortalesa enviés a
Piera i altres llocs enemics,
espies, per saber noves de
l’exèrcit de Joan II i les hi
comuniqués immediatament.
A pesar de les notícies que
corrien de que l’enemic es
presentaria per auxiliar el
castell de l’Aramprunyà i tenir,
d’aquesta manera, fàcil
entrada en el Llobregat, la
plaça asetjada no havia de
tardar a caure en poder de les
forces del Principat
Pedemonte, 1929: 330,
331; Campmany, 2000
(A): 110

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 137

1469.10.11 El Primogènit de Reiner
escrivia des del coll de
Begues a l’abat de
Montserrat, representant de la
Diputació de Catalunya, dient-
li que a les tres de la tarda
havia pres el raval i
barbacana de dita fortalesa
(possiblement identificats,
respectivament amb els
recintes jussà i sobirà del
castell) i pensava guanyar-la
en breu, però per prendre-la
totalment era menester 5 ó 6
dies. En aquell siti es rompé
la bombarda i per
recompondre-la s’escriví als
Consellers de Barcelona que
donessin a Antoni Maians un
quintà i mig d’aram i que
enviessin a Bernat el rellotger
per arreglar-la
Pedemonte, 1929: 330,
331; Campmany, 2000
(A): 110

1469.10.13 Aquell divendres, la gent
d'armes que tenien assetjat el
castell entraren al seu gran
baluart
Cantarell, Comas,
Muntaner, 2011 [segles
XIV i XV]: 279-282;
Torres y Reyetó, 1887:
48, 49

1469.10.18 Aquell dimecres, el primogènit
feu convocar al veguer de
Barcelona el sagramental per
anar al castell, ja que se sap
que el rei Joan volia anar a
socórre'l. El mateix dia es fa
una crida perquè qualsevol
que tingui edat de portar
armes surti de Barcelona per
anar al castell a resistir al rei.
Segons Campmany, es
concentren 1.000 homes, 500
ballesters i 500 amb escuts
Torres y Reyetó, 1887:
49; Campmany, 2000
(A): 111

1469.10.24 Els que estaven dins del
castell es reteren a la mercè
del primogènit
Torres y Reyetó, 1887:
49

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 138

1469.10.26 Segons que explica el propi
Jaume March IV al llibre de la
baronia, tropes franceses
assetgen el castell amb dues
bombardes, "derrocaren la
mayor part del castel, e
prenguerenme, sens pacte,
dimarts ha XXVI del mes de
Hoctubre del any desus dit".
Va estar pres a la torre del
castell de Cotlliure i va pagar
un rescat de 2.700 florinsd'or
per poder-se alliberar. Hi ha
una llegenda recollida per
Amades, titulada “La
destrucció del castell
d’Eramprunyà”, narrada per
Josep Julià, de Gavà el 1910
Cantarell, Comas,
Muntaner, 2011 [segles
XIV i XV]: 279-282;
Bofarull, 1911: 104,
105; Amades, 1950:
1.401, 1.402

1469.10.30 Foren penjats dos homes que
foren presos amb molts altres
del castell
Torres y Reyetó, 1887:
49

1470.02.00 Jaume Marc IV, alliberat de la
presó, es trasllada a les
seves possessions
valencianes
Campmany, 2000 (A):
111

1471.01.06 Jaume Marc IV era a la cort
de Joan II, on se li va
reconèixer la seva fidelitat per
la custòdia del castell. Se’l
recompensava amb el mer
imperi (alta jurisdicció)
d’Eramprunyà i se l’alliberava
dels deutes que ell i els
vassalls havien adquirit el
1468 per fortificar el castell
Jaume Marc IV era a la
cort de Joan II, on se li
va reconèixer la seva
fidelitat per la custòdia
del castell. Se’l
recompensava amb el
mer imperi (alta
jurisdicció)
d’Eramprunyà i se
l’alliberava dels deutes
que ell i els vassalls
havien adquirit el 1468
per fortificar el castell
Campmany, 2000 (A):
111

1472.12.24 Jaume March IV pren el
castell de Castelldefels amb
14 cavallers i 70 peons, i
també la casa de Gavà
Cantarell, Comas,
Muntaner, 2011 [segles
XIV i XV]: 281; Bofarull,
1911: 106

1473.02.00 Jaume March IV va reunir un
gran contingent, amb tropes
de Barcelona, Sitges i
Vilanova, i atacà l’Hospital
d’Olesa, que es rendí
Cantarell, Comas,
Muntaner, 2011 [segles
XIV i XV]: 281; Bofarull,
1911: 106

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 139

1473.03.14 Jaume March IV assetja el
Sitjar, prop d'Eramprunyà
Cantarell, Comas,
Muntaner, 2011 [segles
XIV i XV]: 281; Bofarull,
1911: 106

1473.12.20 Segons que explica el propi
Jaume March IV al llibre de la
baronia, el governador li
retorna el castell.
Cantarell, Comas,
Muntaner, 2011 [segles
XIV i XV]: 279-282;
Bofarull, 1911: 107

1476 Jaume Marc i Ballester, IV,
feu donació universal de béns
l’any 1476 al seu fill
primogènit Francesc Jeroni,
fruit del seu matrimoni amb
Elisabet Anastàsia (Isabel
Stàsia, segons Bofarull) de
Palou
Sanahuja, 2002: 109
1478.09.11 El rei Joan II va estar caçant
al Prat de Llobregat, va sopar
i dormir a Castelldefels i al dia
següent va oir missa a
l'església del castell de
Castelldefels, va anar a
Sitges pel camí de Garraf i li
va començar a agafar poagre
als peus, o mal de gota, del
qual moriria el 19 de gener de
1479
Bofarull, 1864: 145-148,
192

1484 Visita pastoral, es troba l'ara
consagrada, una custòdia de
fusta, rodona, antiga, daurada
i amb quatre formes (la
darrera cosa permet
assegurar que es tracta d'un
pixis pedicular, o sia, una
custòdia amb forma d'arqueta
amb peu), un calze d'estany i
una patena trencada, un
missal de pergamí i un pal·li
de tela pintada
d'estampadura groga en
camp vermell. A més, segons
Campmany, era la seu de sis
petites confraries o
lluminàries, una de les quals
era administrada pels joves i
una altra per les dones dels
encortons
Bofarull, 1911: 10;
Campmany, 2011

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 140

1487.01.02 L'infant Enric, lloctinent de
Ferran el Catòlic, confirma a
la casa March i als seus
successors, que podran
perseguir i capturar
malfactors dins del terme del
castell com fora si el delicte
havia estat comès en la seva
jurisdicció. La confirmació va
ser feta perquè quan es va
assaltar i prendre el castell el
1469 es van destruir
documents
Bofarull, 1911: 108
1497 El fogatge d'aquesta data
comptabilitzà un total de 142
focs: Begues, 17 focs;
Castelldefels, 30 focs;
Viladecans, 33 focs; Sant
Climent, 20 focs; Gavà, 42
focs
Iglesies, 1991;
Sanahuja, 2002: 137

1497 i 1500
[1509]
Visites pastorals, es parla de
campanes, d'ornaments i del
calze, però res del Santíssim,
fonts baptismals ni crisma i
afegeix que per celebrar-se la
missa hi havia d'anar el
mossèn els diumenges pel
matí [en realitat, això
s’esmenta en la visita
efectuada al temple el 1509,
en els anys 1497 i 1500 no se
n’hi va fer]
Bofarull, 1911: 10
Segle XVI En les visites pastorals del
segle XVI es consigna que
“olim fuit matrix ecclesia in
castello de Alaprunya”,
referint-se al fet que Sant
Miquel d’Eramprunyà havia
estat l’església mare de la
parròquia
Campmany, 2011
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 141

1500.09.24 És adjudicada l'herència de
Jaume March i Ballester al
seu fill Francesc Jeroni,
nascut del matrimoni amb
Isabel Stasia Palou. També
va tenir-hi Isabel, Jerònima i
Bartomeua. Segons
Sanahuja, a l’entrada a
l’època moderna el castell
quedà mig enrunat per les
batalles passades, ningú
tingué interès a refer-lo. Per
un temps, la vídua de Jaume
Marc IV, Elisabet Anastàsia,
romangué a la casa de
Castelldefels vetllant encara
pels interessos i els del seu
fill, Francesc Jeroni
Bofarull, 1911: 107;
Sanahuja, 2002: 181

1506.09.03 Ferran el Catòlic confirma a
Francesc Jeroni March la
jurisdicció criminal que Joan II
havia concedit al seu pare en
premi dels seus fets d'armes.
Francesc Jeroni va fer
hereves a les seves filles,
Mariana i Inès, per ordre de
primogenitura, establint que si
ambdues morien sense
successió, instituïa a les
germanes del testador,
Isabel, Jerònima i
Bartolomea, i a la darrera
d'aquestes va substituir-la la
seva tia, Lucrècia March,
germana del seu pare, Jaume
March IV (testament davant
del notari Pere Miquel
Carbonell, del 18 de
novembre de 1510, o 1540).
En morir Mariana i Inès sense
successió, l'herència va
passar a Isabel March i de
Palou, vídua de N. de Biure,
que va contreure matrimoni
amb Miquel Benet de
Gualbes i que el 1540 va fer
construir la casa de l'ermità
del costat de la capella de
Bruguers, segons una
inscripció que hi ha.
Bofarull, 1911: 109
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 142

1509 En una visita pastoral a la
capella de Sant Miquel
d'Eramprunyà es fa referència
a les dues grans campanes,
de les quals cal arreglar-ne
els batalls
Campmany, 2011
1511 i 1512 L'any 1471 Jaume Marc IV
aconseguia del rei Joan II
l’absolució de tots els censals
pendents i li atorgava la
jurisdicció plena, el mer i mix
imperi (aquesta informació ja
era ressenyada per
Campmany el 2000). Els
successius monarques
reconeixerien aquest privilegi
en diferents ocasions, Ferran
el Catòlic ho feu els anys
1506 (notícia donada abans
per Bofarull), 1511 i 1512
Sanahuja, 2002: 129
1519 Sant Pere de Gavà [amb la
seva sufragània
d'Eramprunyà] passa a ser
regida pel capítol de la
catedral de Barcelona
Baranera, 1921: 2-4
1522.07.23 Hug Joan Fivaller de Palou va
fer testament i instituí hereu al
seu fill Francesc Fivaller i
March, que no va tenir
descendència i renuncià a
favor del seu nebot Hug Joan
Fivaller i Queralt. Aquest
últim, el 1562 va comprar el
lloc i terme de Viladecans i es
va casar amb Angèlica de
Cardona. Segons Bofarull, qui
va fer testament va ser
l'esposa d'Hug Joan Fivaller,
Lucrècia March i Ballester
(notari Joan Modolell)
Torres y Reyetó, 1887:
56-64; Bofarull, 1911:
110

Cronologia de l’evolució constructiva a partir dela historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 143

1540.07.20 Francesc Fivaller i March
dóna els seus béns al seu
nebot Hug Joan Fivaller i
Queralt, quan aquest contreu
matrimoni amb Angelina de
Cardona (capítols
matrimonials davant el notari
Jeroni Mollet). Hug Joan
Fivaller i Queralt, fill de Joan
Fivaller i March i de
Magdalena Queralt, va tenir
dues germanes que després
el van succeir en la baronia,
Marina i Jerònima. Del seu
matrimoni amb Angelina de
Cardona va tenir un fill, també
anomenat Hug Joan, que va
signar capítols matrimonials
amb Estefania d'Hospital l'any
1571
Bofarull, 1911: 111
1542.08.18 Marianna i Agnès March, filles
de Francesc Jeroni March i
Palou, moren sense
descendència i, el 18 d’agost
de 1542, el castell passa a
mans de la seva tia, Isabel
March i Palou. Morta Isabel,
també sense successió,
l’herència passa a mans de la
seva germana Gerònima,
després a una altra germana,
Bartolomea, i més tard a la
seva tia, Lucrècia March de
Ballester, que casà amb Hug
Joan Fivaller de Palou
Torres y Reyetó, 1887:
56-64

1550
(mitjan
segle XVI)
Es va superar l’amenaça dels
corsaris berbers que
atacaven la costa
d’Eramprunyà, mitjançant el
reforç del sometent i la
fortificació d’alguns masos,
però del castell d’Eramprunyà
no consta que fos rehabilitat
Campmany, 2001 (B):
74

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 144

1552.10.07 Visita pastoral on consta que
la capella estava en ruïnes;
Pagès aporta la cita textual:
“est in totum in terra prostata”.
Després es va reedificar i va
quedar com a capella
particular, a la qual anava una
vegada a l'any el rector de
Gavà amb els feligresos
processionalment i es va
nomenar un ermità o donat
per custòdia de la mateixa i
del castell, que estava en
ruïnes
Visita pastoral on
consta que la capella
estava en ruïnes; Pagès
aporta la cita textual:
“est in totum in terra
prostata”. Després es
va reedificar i va quedar
com a capella particular,
a la qual anava una
vegada a l'any el rector
de Gavà amb els
feligresos processio-
nalment i es va
nomenar un ermità o
donat per custòdia de la
mateixa i del castell,
que estava en ruïnes.
Segons Monreal i
Riquer, en època
moderna fou invertida la
disposició interior de la
capella, de manera que
desaparegué la
capçalera primitiva
Bofarull, 1911: 10;
Monreal, Riquer, 1958:
277; Pagès, 1992: 269

1555 En una visita pastoral
s'esmenta que la capella
seguia "in totum dirructa"
Campmany, 2011
1562 Hug Joan Fivaller i Queralt
compra el lloc i terme de
Viladecans
Bofarull, 1911: 111
1567.03.18 Ramon Martí de Torrellas i
Fivaller, fill de Marina de
Fivaller March de Palou i de
Queralt, i de Ramon de
Torrelles, rep els béns dels
seus pares en atorgar
capítols matrimonials amb
Isabel de Gualbes i
Santcliment, davant del notari
Andreu Miquel Mir. D'aquest
matrimoni va néixer la seva
filla, Leonor de Torrelles i de
Gualbes
Bofarull, 1911: 114
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 145

1568 (o
1808?)
Segons Campmany, el 1568
és la data gravada a la porta
de llevant (el 1880 Canibell
cita que la data era 1808 i el
1992 Pagès deia que era
1868). Des d’aquella data, el
1568, es formalitzà la tradició
anual de pujar a dir missa en
la diada del sant. Durant
l’acte religiós es beneïen
unes canyes que, segons la
creença popular, servien per
bastonejar i allunyar els mals
esperits durant tot l’any, i,
segons Joan Amades, per
matar jueus i bruixes només
colpejant la seva ombra.
Després de dinar, el romiatge
tornava a Gavà baixant per la
vall de la Sentiu i es feia ball
a l’era de Can Dardena, on hi
havia una fornícula amb la
imatge de sant Miquel
Campmany, 2001 (A);
Campmany, 2011

1569 Una nova visita pastoral
mana al rector que consagri
l’altar de la capella de Sant
Miquel, per la qual cosa cal
suposar que acabava de ser
restaurada
Una visita pastoral
mana al rector que
consagri l’altar de la
capella de Sant Miquel,
per la qual cosa se
suposa que acabava de
ser restaurada.
Probablement,
aleshores es va fer
l’actual volta apuntada,
amb les formes del gòtic
tardà, si bé amb
caràcter humil. També
s’escurçà la nau,
deixant fora l’espai de
l’antic absis, tancat per
un mur on s’obrí una
porta, que antigament
tenia gravada una data
que no es veu i que
podria ser o bé el 1808,
el 1868, o el 1568.
Campmany creu que la
correcta és l’última [en
realitat, és 1808, que
s’entreveu si li dóna la
llum rasant del sol], ja
que l’any següent
s’ordena cosagrar l’altar
i l’església tenia un
missal de 1578
Campmany, 2011
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 146

1571 Hug Joan Fivaller i Cardona
signa capítols matrimonials
amb Estefania d'Hospital
Bofarull, 1911: 111
1578 Missal guardat a la capella,
fet a Venècia en aquesta
data, sota el pontificat de Pius
V [això suposa que la capella
està en ús]
Torras, 1878: 331
1584.03.15 Hug Joan Fivaller Cardona
atorga testament davant del
notari Nadal Castelló i
nomena hereva la seva filla
Joana de Fivaller i d'Hospital
i, si mor sense descendència,
la substitueix el pare del
testador Hug Joan Fivaller
Queralt. El testador va morir
pocs dies després
Bofarull, 1911: 111, 112
1585.04.08 Hug Joan Fivaller fa donació
inter vivos al seu nebot,
Francesc de Cardona i
Fivaller, fill de Jerònima
Fivaller March i N. Cardona,
el qual es queda amb una
part de la baronia, més per
ser fill de Jerònima que no
pas per aquesta donació.
Bofarull, 1911: 119
1587.07.10 Leonor de Torrellas i Gualbes
rep la donació dels béns dels
seus pares quan convé
capítols matrimonials en
aquesta data, amb Joan de
Sentmenat, davant del notari
Salvador Coll
Bofarull, 1911: 114
1590 Eixarch, 1989: 41;
Sanahuja, 2002: 34
(Arxiu de la Baronia
d'Eramprunyà)
Mapa dels
dominis de la
baronia
d'Erampruny
à, on es
dibuixa la
“HERMITA
DE SN
MIGUEL”, de
planta
quadrangular
i espadanya
o campanar
de torre
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 147

1590.02.00 Del matrimoni d'Hug Joan
Fivaller i Queralt amb
Angèlica de Cardona va tenir
un fill, Hug Joan, que es va
casar amb Estefania
d’Hospital, al qual va
sobreviure sis anys, morint en
febrer de 1590
Torres y Reyetó, 1887:
56-64

1590.03.10 La baronia d'Eramprunyà va
ser adjudicada per una
sentència a Joana Fivaller
Hospital, que va morir
impúber i sense fer testament
Torres y Reyetó, 1887:
56-64

1590.08.27 La baronia va ser adjudicada
per una sentència a Marina
Fivaller i Queralt, germana de
l'avi de Joana Fivaller
Hospital, Hug Joan Fivaller i
Queralt
Torres y Reyetó, 1887:
56-64

1590.09.00 Estefania d'Hospital va
reclamar la baronia
Torres y Reyetó, 1887:
56-64

1590.10.02 Estefania d'Hospital fa
testament davant del notari
Pere Ferrer, instituint hereva
a Constança de Merlés,
consort de Francesc d'Erill,
els quals van entrar a posseir
la baronia proindivís i que no
tenien relació de parentiu
amb Estefania
Bofarull, 1911: 113
1592.04.14
i
1597.01.11
Francesc de Cardona i
Fivaller pacta dues
concòrdies amb el matrimoni
formatper Francesc d'Erill i
d'Orcau i Constança de
Merlés, hereva d'Estefania
d'Hospital, per cedir-los els
seus béns
Bofarull, 1911: 120
1595.01.08 Es va pronunciar la sentència
definitiva per la qual es va
adjudicar la baronia a parts
iguals entre els hereus i
successors de les germanes,
Marina i Gerònima Fivaller de
Queralt, a canvi de pagar una
quantitat de diners a
Estefania
Torres y Reyetó, 1887:
56-64

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 148

1596.01.08 Es va pronunciar la sentència
definitiva per la qual es va
adjudicar la baronia a parts
iguals entre els hereus i
successors de les germanes,
Marina i Gerònima Fivaller de
Queralt, a canvi de pagar a
Estefania, o al seu successor,
ja que havia mort el 1590, la
quantitat de 25.000 sous que
va aportar en dot al seu
espòs i de mil lliures per un
llegat que aquest li va fer en
el seu testament
Bofarull, 1911: 113
1604.09.00 Leonor de Torrellas fa
testament a la rectoria de
Sentmenat i fa hereu al seu
segon fill, Miquel de
Sentmenat de Torrelles, ja
que el primogènit, Francesc
va heretar els béns paterns,
dels Sentmenat
Bofarull, 1911: 115
1625.01.08 Concòrdia entre la mare i fill,
Constança Merlés i Joan
d'Erill i Merlés, Ana de
Cardona, casada amb Bernat
Salvà i fill de Francesc de
Cardona, per la qual els
primers cedien a la segona la
meitat de la barona
d'Eramprunyà que posseïen
proindivís amb Miquel de
Torrellas pel que tocava a les
rendes i drets de Sant
Climent i Viladecans,
quedant-se, mare i fill, amb la
meitat de Begues,
Castelldefels i Gavà
Bofarull, 1911: 120, 121
1626.09.15 Constança de Merlés, vídua
de Francesc d'Erill, fa
testament i nomena hereu el
seu fill Joan d'Erill i Merlés. El
darrer, el 10 de setembre de
1627 fa donació al seu fill,
Francesc d'Erill, a canvi d'un
fideicomís regular
Bofarull, 1911: 121
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 149

1638.09.02 Joan d'Erill i Merlés fa
testament i ratifica la donació
al seu fill Francesc, tingut del
seu primer matrimoni, i, en
cas de morir sense
descendència, institueix
hereu a Oleguer Erill i Monfar,
fill del seu segon matrimoni
amb Eugènia de Monfar
(capítols matrimonials del 29
de setembre de 1629).
Francesc d'Erill es va casar
primer amb Paciència de
Llupià, amb la qual es
desconeix que tingués fills, i
després amb Ana de Sabater,
de la qual va tenir Francesc
d'Erill i de Sabater, que va
morir impúber i per això
l'herència del seu pare va
passar al germanastre,
Oleguer d'Erill i de Monfar. El
darrer va ser succeït per la
seva filla, Manuela d'Erill i
Pons, que es va casar amb
Francesc de Bournonville,
marquès de Rupit
Bofarull, 1911: 121, 122
1640-1652 Durant la guerra dels
Segadors (1640-1652), el
poble de Gavà sofrí molt,
veient-se obligats la majoria
dels veïns (dones, vells i
petits) a refugiar-se a
Bruguers, on en moriren
alguns, ja que els enemics no
van respectar l’ermita. Al final
de la guerra (1651-1652)
vingué el flagell de l’epidèmia
o contagi de la pesta, acudint
els veïns de Gavà a la
protecció de Sant Nicasi,
nomenant-lo copatró per
haver-los deslliurat
Baranera, 1921: 2-4
1651.01.16 Miquel de Sentmenat de
Torrellas, conegut per Fra
Miquel de Torrellas, gran prior
de Catalunya, es ven la seva
part de la baronia (Begues,
Castelldefels i Gavà) al
reverend Jaume de Copons i
de Tamarit, canonge d'Urgell i
ardiaca d'Andorra
Bofarull, 1911: 115
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 150

1665.04.13 Jaume de Copons i de
Tamarit fa donació de la seva
part de la baronia al seu
germà Raimon de Copons,
reservant-se l’usdefruit i les
seves rendes, que va donar el
28 de juny de 1668
Bofarull, 1911: 115
1666.12.09 Capítols matrimonials entre
Antoni de Copons i Grimau,
fill de Raimon de Copons i
d'Inès de Grimau, amb Maria
Gràcia Pinós i Rocabertí, en
els quals Raimon de Copons
fa donació dels seus béns al
seu fill, que va confirmar en el
seu testament del 8 de
desembre de 1669, publicat el
29 d’octubre de 1674, on va
disposar que si el seu fill
Antoni moria sense successió
li substituïssin els altres fills,
Ramon, Dalmau, Francesc i
Joan. Antoni de Copons i
Grimau va ser succeït pel seu
germà Francesc i aquest per
un altre germà, Joan
Bofarull, 1911: 115
1698 Es data l'obra del
retaule de la capella del
castell
Canibell, 1880 [15 de
juliol de 1877]: 51

Segles
XVIII a XX
El castell és reutilitzat com a
mas, del qual van tenir cura
uns masovers, els Ferret
A.A.D.D., 1998: 33
Segle
XVIII,
probable-
ment
Sanahuja, 2002: 28
(Arxiu de la Baronia
d'Eramprunyà)
Mapa amb
part del
territori
d'Erampruny
à, on es
dibuixa el
“Castell” com
un edifici
amb coberta
a dues
aigües i la
capella al
costat amb
una
espadanya
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 151

Segle
XVIII,
probable-
ment
Sanahuja, 2002: 35
(Arxiu de la Baronia
d'Eramprunyà)
Mapa amb la
delimitació
dels termes
de
Castelldefels
, Gavà i
Viladecans,
on es
dibuixa, a
manera de
croquis el
“Castell del
Aramprunya”
, amb una
torre rodona
(segurament
imaginada) i
la capella al
costat amb
una
espadanya
1700-1714 Segons Campmany, a
començaments del segle
XVIII el castell havia perdut
part de la seva importància
bèl·lica, però seguia
representant un punt
estratègic des d’on controlar
el camí que, des del pas de
barques de Sant Boi, es
dirigia vers el Penedès.
L’accessibilitat del castell per
part dels gavanencs havia
augmentat, tant pel fet
d’haver-se transformat en
masoveria, com per la
restauració i aplec anual que
es feia a l’ermita de Sant
Miquel en la seva festivitat.
Per això, Eramprunyà seguia
essent utilitzat com a lloc de
guaita en ocasió de conflictes.
Campmany, 1997: 10
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 152

1704.05.28
-30
L’esquadra anglo-holandesa
ancorà davant Barcelona i
s’inicià un petit
desembarcament sota les
ordres de Jordi de Hessen
Darmstadt. El dispositiu de
vigilància que les autoritats
havien dissenyat incloïa una
guàrdia permanent en les
torres i talaies de la costa,
que devia incloure les torres
de la Guàrdia i la de Sant
Salvador, a Castelldefels, així
com el castell d’Eramprunyà
Campmany, 1997: 11
1712 La cort de l’arxiduc Carles va
decretar la confiscació dels
béns de Francesc de
Bournonville, marquès de
Rupit, amb tres anys de
retard, entre ells, la meitat de
la baronia d’Eramprunyà.
Bournonville s’havia refugiat
al castell de Conques (Pallars
Jussà), que va ser ocupat
pels austriacistes el 26 de
setembre de 1708. Aquest fet
provocaria que pocs mesos
després, el 1709, el marquès
de Rupit abandonés
Catalunya per unir-se a la cort
de Felip V
Campmany, 1997: 15,
16

1713.08.16 300 cavalls i 60 fusellers
manats pel coronel Falcó
atacaren els voluntaris i
paisans que es van retirar a
Viladecans i Gavà
Campmany, 1997: 18
1713.08.25 La Generalitat ja havia
segrestat els delmes del
marquès de Rupit, entre els
quals hi havia els
d’Eramprunyà
Campmany, 1997: 19
1714.03-
04.00Entre els mesos de març i
abril, per reforçar el cordó que
assetjava Barcelona i protegir
la reraguarda, les tropes
felipistes decidiren ocupar la
zona d’Eramprunyà; també
intentaven evitar que des
d’aquesta zona es fessin
arribar queviures i municions
a Barcelona
Campmany, 1997: 20
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 153

1714.06.01 La cavalleria felipista va
arribar a Gavà i es va produir
una topada als voltants de
Bruguers. Uns quants
gavanencs es van refugiar a
la capella de Bruguers, van
ser trets del temple, posats en
fila al davant i morts
Campmany, 1997: 21
1718 Amb la imposició del Decret
de Nova Planta, Gavà i la
resta de pobles de la baronia
van quedar incorporats al
corregiment de Barcelona
Campmany, 1997: 23
1718-1720 El 1718, amb el Decret de
Nova Planta, els pobles de la
baronia s'incorporen al
corregiment de Barcelona. En
aquell any començaà una
guerra entre França i
Espanya i a Catalunya
explotà una rebel·lió
guerrillera contra el règim
borbònic i aparegueren els
carrasquets, els maquis de
l’època. Iniciada la revolta al
Camp de Tarragona,
s’estengué per la Catalunya
interior. Entre el juliol del
1719 i el maig del 1720, els
guerrillers foren amos de les
muntanyes de Begues i el
Garraf. L’aixecament
finalment acabà, la repressió
es feu forta i pel maig del
1720 els guerrillers
s’embarcaren cap a Menorca,
sota sobirania anglesa, des
de Vilanova. Al Garraf
quedaren partides força anys,
que atacaven el pla del
Llobregat. Això obligà a
mantenir el castell ocupat
militarment, com testimonia
una inscripció a la roca
deixada el 1729 per soldats
de Sant Climent que hi eren
de guarnició
Campmany, 1997: 24
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 154

1724.10.16 Testament d’Agustí de
Copons i de Copons, casat
amb Cayetana d’Oms i
Desbosch, que va ser obert el
1773 i on feia hereu al seu
primogènit, Cayetano, que
era substituït pel seu altre fill
Josep i així respectivament
als altres si moria Cayetano.
Com que aquest va morir
sense descendència, els béns
van passar a mans del seu
germà Josep.
Bofarull, 1911: 117
1725 Per una banda, Francesc de
Copons i Grimau posseeix la
baronia proindivís. Es va
casar amb Ana de Copons i
van tenir un fill, anomenat
Agustí de Copons i de
Copons. De l'altra, Francesc
de Bournonville i d'Erill,
hereta la meitat de la baronia
dels seus pares, Manuela i
Francesc
Bofarull, 1911: 115, 122
1729.01.26 Josep de Copons i d'Oms,
que es va casar amb Lluïsa
de Cartellà, atorga la seva
última voluntat, publicada a
20 i 23 de març de 1790, amb
la qual instituí per hereva a la
seva filla Maria Josefa de
Copons i de Cartellà
Bofarull, 1911: 117
1729.05.02 Inscripció a la penya del
castell on es llegeix "Als 2 de
maig, fòrem de gurnesió en
aquest castell los de Sant
Climent, any 1729"
Torras, 1878: 332;
Martorell, 1879 [1871]:
110 cita (erròniament?)
que la inscripció és de
1772

1733.11.18 Francesc de Bournonville i
d'Erill ven la seva meitat de la
baronia a Maria Vidal, esposa
de Pedro Pérez Moreno,
resident a Gènova, pel preu
de 36.000 lliures
Bofarull, 1911: 122, 123
1736.08.08 S'adjudiquen els béns que
foren dels consorts Raimon
de Copons i Tamarit i Inès de
Grimau al seu nét Agustí de
Copons i de Copons
Bofarull, 1911: 117
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 155

1736.11.18 Testament de Pedro Pérez
Moreno, on fa hereu al seu fill
Pedro Francisco Pérez
Moreno Vidal i, si mort sense
descendència, a la seva filla
Marianna
Bofarull, 1911: 123
1762.01.22 Pedro Francisco Pérez
Moreno Vidal mor sense
descendència i els seus béns
passen a la seva germana
Marianna, la qual s'havia
casat amb Francesc Xavier
de Garma i Duran el 19 de
març de 1743, que llegaren
els seus béns al seu fill
Bernat Francesc Xavier de
Garma Pérez Moreno
Bofarull, 1911: 123, 124
1800.05.29 En una escriptura-inventari de
finques que pertanyien a la
baronia d’Eramprunyà,
autoritzada pel notari de
Barcelona Ramon de
Miquelerena el 29 de maig de
1800, es diu que el castell es
trobava molt deteriorat: “En el
pueblo de San Pedro de
Gavá, un monte denominado
“Bosch del Castell”, produce
leñas bajas o terreras, tiene
de extensión unas doscientas
mojadas. En la cúspide del
mencionado monte existe el
antiguo castillo de Arampruña
casi destruido y varias
porciones de tierra a su
alrededor en una extensión
de trece mojadas, poco más o
menos. Tiene de valor siete
mil cuatrocientos diez
escudos”
Sanahuja, 2002: 31 i 32
1808 Segons Canibell, que
possiblement la devia
veure, hi ha la data
1808 gravada a la porta
d'entrada de la capella
del castell, tot i que
Pagès afirma que és
1868 i Campmany, de
1568. En l'actualitat
s'observa amb
dificultats, ja que la
incisió està desgastada,
"ANY 1808".
Canibell, 1880 [15 de
juliol de 1877]: 51;
Pagès, 1992: 269;
Campmany, 2001 (A)

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 156

1809.03.29 Testament de Bernat
Francesc Xavier de Garma
Pérez Moreno, casat amb
María Antonia Gutiérrez, on fa
hereu del patrimoni de Pedro
Pérez Moreno el seu fill
Carlos Luis, però en morir
sense descendència, passa a
mans de Juana de Garma
Pérez Moreno, casada amb
Francesc d'Assís de Foixà
Bofarull, 1911: 125
1821.02.17 Testament de Maria Josefa
de Copons i de Cartellà, que
es va casar amb el seu cosí
germà Narcís de Sarriera i de
Copons, i en el qual feia
hereva a la seva filla Maria i,
en substitució, a l'altra filla,
Josefa. El testament va ser
obert i publicat el 20 i 22 de
setembre de 1822
Bofarull, 1911: 117, 118
1833.12.11 Juana de Garma Pérez
Moreno mor i la succeeix el
seu fill primogènit Antonio
Juan de Foixà i de Garma,
casat amb María Francisca
de Vidal
Bofarull, 1911: 125
1851.12.23 Testament de Maria de
Sarriera i de Copons, casada
amb Cayetano d'Amat i
d'Amat, baró de Maldà, que
va ser publicat els dies 26 i 30
de desembre següents i on
nomena hereva la seva
germana Josefa
Bofarull, 1911: 118
1860.06.26 Testament de Josefa de
Sarriera i de Copons, que es
va casar amb el marquès de
Castelldosrius, publicat l'1 de
maig de 1865, on llegava la
meitat de la baronia a Ramon
de Sarriera, comte de Solterra
i fill d'un cosí seu, casat amb
Soledat Vilallonga
Bofarull, 1911: 118
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 157

1867.12.05 Testament de Ramon de
Sarriera, amb un codicil
posterior del 27 d'octubre de
1869 i obert el 8 de gener de
1870, on fa hereu el seu fill
Ramon de Sarriera i
Vilallonga, marquès de
Barberà i de la Manresana
Bofarull, 1911: 118
1868.04.17 Antonio Juan de Foixà i de
Garma va morir i el va succeir
el seu fill Diego de Foixà i de
Vidal, segons el testament de
5 de juliol de 1865
Bofarull, 1911: 125
1872 Eixarch, 1989: 33 i Arxiu
Municipal de Gavà
Dibuix a
ploma del
castell
1875 Dins una espitllera hi ha un
àngel que sosté l'escut
d'Eramprunyà, que serviria
d'estrep a un arc. A la capella
hi ha una creu gòtica, un
retaule de 1698 i un sant
Miquel de gust barroc, laporta d'entrada té la data
1808
S'emblanquina l'entrada
de l'habitació que
habiten els pagesos, o
masovers
Canibell, 1880 [15 de
juliol de 1877]: 51

1879
[1871]
Martorell esmenta que el
castell es troba entre dos
fossats, a uns 12 m un de
l'altre. El segon fa 3,3 m
d'ample i 2,8 m de
profunditat. La cisterna fa 6,5
m per 3,8 m i 2 m de
profunditat.També diu que hi
ha una dotzena de sepultures
de totes mides orientades de
ponent a llevant, que deuen
ser més antigues que
l'església, la cisterna i el
castell, que daten de l'època
de la reconquesta, ja que
haurien desaparegut
sepultures en fer-se l'església
i la cisterna i cal suposar que,
com a Olèrdola, hi hauria
sepultures tant fora com dins
de l'acròpolis
Martorell, 1879 [1871]:
110, 125, 126

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 158

1879.09.08 Esment d'unes 15 sepultures i
una sitja de molta capacitat
obertes a la roca, que es
creuen cristianes, no pas
celtes ni bizantines. Al costat
de la sitja molt gran hi ha un
sepulcre petitet en millor estat
Canibell, 1879: 220
1887 Una muralla d'un metre de
gruix tanca el recinte i encara
en resten trossos de notables
dimensions. El castell està
derruït en part i utilitzat el que
resta per habitacions dels
masovers. La vora de les
finestres està emblanquinada
amb una faixa. S'entra per un
pont de pedra amb arc de mig
punt, immediat al qual hi ha
un bastió construït a final s.
XIV. La primera cambra o
compartiment del pis baix
avui és pati per manca de
sostre i més amunt es veuen
sageteres. També falta sostre
en altres dependències. A la
capella li manca l'absis, com
si s'hagués suprimit després
de fet. La porta de migdia
està paredada desde data
molt antiga. Hi ha una tosca
espadanya de dos arcs amb
una campana. La creu gòtica
és de llautó i es compten vuit
sepulcres a la roca, dels
quals s'aporten paral·lels
Torres y Reyetó, 1887:
35-45

1897.02.12 Ramon Maria de Sagarra i de
Siscar, com apoderat de la
seva tia Eulàlia de Sagarra i
de l'Espagnol, vídua de Diego
de Foixà i de Viñals, i Enric
de Sarriera, com mandatari
del seu germà Ramon de
Sarriera i de Vilallonga,
Marquès de Barberà i de la
Manresana, venen la baronia
a Manuel Girona i Agrafel per
90.000 pessetes
Bofarull, 1911: 125, 126
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 159

1897.04.00 Fotocòpia dipositada a
l'arxiu de Gavà per
Josep Campmany
Plànol fet fer
per Girona al
mestre
d'obres
Ramon
Soriano
Tomba
1911 Bofarull, 1911: 10 i 11;
13; 15; 21; 99
Muralla, pont
i església (3
fotos);
sepulcre a la
roca;
encenser de
Bruguers;
fragment
escultòric al
Museu
Arqueològic
de Bcn,
segurament
de Bruguers;
creu
processional
de la capella
del castell;
entrada
principal;
inscripció de
1375 a la
roca
1914-1918 Alguns individus feien senyals
a un submarí alemany, que
secretament resseguia el
litoral, perquè pogués
aprovisionar. Aquells
individus utilitzaven, per tal
d'escalfar-se o fer senyals, la
fusta que arrencaven del
mateix castell, precipitant-ne
així la desfeta
Català, Brasó, Fluvià,
1967: 423

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 160

1920.09.29 Durant l'aplec de Sant Miquel,
se sentia dir a alguns veïns
de la Sentiu que forasters
pujaven al castell, destruïen
parets i feien foc simulant un
enrunament per impressionar
plaques per cine. Altres
anomenats excursionistes
també enrunaven parets. Els
mateixos veïns deien que
potser aquell any seria l'últim
de celebrar-hi aquella festa
"Ignorants ó salvatges",
març de 1921

1921.03.00 Entre setembre de 1920 i
març de 1921 es va profanar
la capella del castell. Uns
quants van entrar per la
finestra del cor, van arrencar
les portes, rompre la pedra de
l'altar i la pica de l'aigua
beneita, arrancar a bocins
part de l'antic mosaic i
evacuar en aquell recinte;
alguna bona persona va ser a
temps de recollir la imatge i la
campana. Alguns titulats
excursionistes, en veure la
porta oberta, van empastifar
les parets amb rètols de mal
gust
Ignorants ó salvatges,
març de 1921

1921 El masover que vivia al castell
l'abandona i se'n va a viure a
Gavà, i llavors es perd la
tradició de l'aplec de Sant
Miquel
Campmany, 2001 (A)
1922 Baranera, 1922 Fotografia de
la capella, on
s’observen
les façanes
sud i de
ponent
1936 L'interior de la capella va ser
arrasat
Monreal, Riquer, 1958:
275

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 161

1958 Monreal, Riquer, 1958:
267, 268, 271, 273, 274
El conjunt, el
portal del cos
fortificat
interior, opus
spicatum,
restes de la
sala major,
panorama
des del
castell
1959-1962 Vicariat de mossèn Abelard
Sayrach i Fatjó dels Xiprers
(Barcelona, 1930-1976) a
Gavà. Era fill de l’arquitecte
Manuel Sayrach i Carreras i
la seva mare provenia de la
masia Can Fatjó dels Xiprers,
de Cerdanyola del Vallès. Va
fundar l’escolania i
l’Aspirantat d’Acció Catòlica i,
com a consiliari d’aquest
grup, tingué la idea de
restaurar l’església de Sant
Miquel d’Eramprunyà,
operació simbòlica amb la
qual pertenia desvetllar
l’interès dels gavanencs per
la parròquia i pel poble.
mossèn Abelard va redactar
unes notes en què narra la
seva experiència patoral a les
quatre parròquies on va ser
[Col·lecció del Centre
d’Estudis de Gavà, fons
Alfons Gibert, document 39]
Campmany, 2011
1960-1961 Mossèn Sayrach va
organitzar campaments a la
serra de Garraf. Segons que
explicava Sayrach, la capella
estava "tota plena de runa,
sense portes, ni campaneta
en el seu graciós campanaret,
foradats els seus murs, les
parets mig encalades i brutes,
i ennegrides pels
excursionistes que usaven
l’ermita com a refugi. Sense
els dos rosetons, i no cal dir
que res de creus, ni altar ni
imatge".
Campmany, 2011
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 162

1961.09.29
o
1961.10.01
Represa de l'aplec de Sant
Miquel a la capella
d'Eramprunyà, després
d'haver-hi fet algunes obres
per iniciativa del vicari de
Gavà, mossèn Abelard
Sayrach, sense permís del
propietari, el Sr. Girona. El
rector va dir a Sayrach que
faria demanar permís al Sr.
Girona i, dies després, digué
que li havia donat, tot i que,
temps després, li retreia que
s’havia reconstruït la capella
sense permís del Sr. Girona,
per la qual cosa, com que el
rector va creure que no serien
capaços d’arreglar-la, digué
que havia demanat permís
sense haver-ho fet. Per
l'aplec la Banda Municipal de
Gavà va tocar sardanes
Segons que explica el
propi mossèn Sayrach,
es va reforçar la teulada
i l'espadanya de la
capella, es van posar
portes amb espiells per
veure l'interior i rosetons
i se'n va arrencar el guix
de les parets. Es va
col·locar un altar fet
amb dos pilars de pedra
i una mesa provisional
de fusta, amb una creu
de ferro penjada
damunt i una imatge de
sant Miquel, obra de
l'escultor Josep Ricart,
del Poble Nou. També
es va fer un pont de
troncs per accedir al
castell, es va
redescobrir l'antic cami
de pujada i es van
cercar els pendents
més còmodes
acondiciant placetesde
descans. Es van
col·locar baranes de
troncs o de ferro i
seients de pedra, i a
cada placeta se li va
posar nom
Campmany, 2001 (A);
Campmany, 2011

1967 Català, Brasó, Fluvià,
1967: 408, 410, 411,
413-415, 417, 419, 422,
423
Diferents
fotos del
castell,
antigues i del
1965, a més
d'una
interpretació
de la planta
del castell en
croquis
1968 L'aplec de Sant Miquel
d'Eramprunyà va reivindicar i
recuperar la figura de
Pompeu Fabra. Estava
organitzat per l’Agrupament
Escolta Eramprunyà, Juvens,
Centre Excursionista Roca,
les noies de l’Aspirantat, el
periòdic Brugués i l’Agrupació
Fotogràfica de Gavà
Campmany, 2011
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 163

1970-1980 En els darrers anys de la
dècada de 1970 i dels primers
de 1980, l’organització recau
sobre dos dels grups sorgits
de l’empenta donada per
mossèn Abelard,
l’Agrupament Escolta
Eramprunyà i la Unió
Muntanyenca Eramprunyà,
amb la col·laboració de
l’Agrupació Fotogràfica. Amb
ells, la festa de l’aplec pren
una estructura bàsica que
pràcticament s’ha mantingut
fins l’actualitat: l’excursió
nocturna dels més joves el
dia abans per netejar i
endreçar l’indret; la nit a la
capella de sant Miquel; la
xocolatada matinal a les nou;
la missa; els jocs de colles, i
el comiat amb l’aperitiu
Campmany, 2011
1984.12.00 La inscripció de 1375 fa 112
cm d’amplada per 48 cm
d’alçada i la profunditat de les
lletres gravades oscil·la entre
2 i 2,5 mm. En conjunt, l’estat
de conservació del text és
pobre, a l’acció corrosiva del
temps s’hi afegeixen els
atemptats de diversa índole
que ha anat sofrint al llarg
dels darrers vint anys: cops i
repicats, embrutades de
pintura i altres agressions.
La Sentiu, 1984: 50
1985 L'aplec de Sant Miquel
d'Eramprunyà es va dedicar a
la figura de Salvador Espriu
La Unió Muntanyenca
Eramprunyà instal·la
una passarel·la de fusta
on hi havia hagut el
pont de pedra per entrar
al castell
A.A.D.D., 1998: 41;
Campmany, 2011

Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 164

1986 Per primer cop, un grup no
directament vinculat al
muntanyisme començà a
col·laborar en l’organització
de l'aplec de Sant Miquel
d'Eramprunyà, el grup de
joves que editava la revista
local El Boscater Negre
(1986-1988). Aquell any, a
més, hi participà la
Companyia General del Foc
que va oferir, la nit del
dissabte, un espectacle
teatralpirotècnic amb el títol
“Nit de bruixes al castell” i
l’acte central del matí va estar
dedicat a homenatjar el poeta
Pere Quart. Aquell any
s’afegiren a l’organització el
Grup Atlètic de Gavà, la
Companyia General del Foc i
el Club d’Esplai l’Arc de Sant
Martí. Es va editar un fulletó
amb el programa, amb un
manifest en què es demanava
la retirada dels cartells de
zona militar que feia pocs
mesos havien aparegut prop
del castell i es criticava
l’abandonament en què
propietaris i administració
tenien sumit el castell
Campmany, 2011
1987 En l'aplec d'aquell any es
repeteix l'experiència de
l'anterior, aquest cop amb
una actuació teatral del grup
Cap-i-cua
Campmany, 2011
1988 Es va dissenyar un nou cartell
de l'aplec a partir d’una
fotografia d’en Joan Mitjans.
Desaparegué de
l’organització l’Agrupament
Escolta Eramprunyà, que
acabà dissolent-se i durant
l’aplec es va fer la
presentació de l’homenatge
ciutadà a Josep Soler Vidal,
que va tenir lloc la tardor de
1988
Campmany, 2011
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 165

1989 L'Associació d’Amics del
Museu va participar per
primer cop en l’organització
de l'aplec
Campmany, 2011
1991 A partir de 1991, l’Escola de
Ceràmica col•labora amb
l'aplec amb la confecció d’una
rajola commemorativa de
l’edició anual, decorada amb
motius vegetals, animals o
històrics relacionats amb el
castell. A finals de la dècada
de 1990 l’aplec es va
complementar amb una visita
guiada al castell, que fins
aleshores no havia estat
possible
Viñas, 1991: 14, 16, 20,
22; Campmany, 2011
Viñas aporta
un esquema
del castell
segons
Josep
Campmany,
una foto del
castell de
l’any 1920
(foto: R.
Pociello),
una foto
actual de les
sales amb
arcs, de la
capella i de
la inscripció
1992 Pagès, 1992: 240, 241 Plànol amb
indicació de
fases
constructives
2000 Campmany, 2000 (A):
110
Plànol amb
indicació del
Raval, la
barbacana,
el baluard, la
torre i tres
inscripcions
dels segles
XII, XIV i
XVIII
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 166

2001 Per l'aplec d'aquell any es va
editar una carta postal
adreçada a la propietària del
castell, Odília Girona, en què
se li demanava que cedís el
castell a les institucions
públiques “en un acte
generós i magnànim”. Els
assistents només havien de
franquejar la postal i enviar-la
per correu. Se’n van repartir
centenars
Campmany, 2001 (A) Plànol amb
indicació
d’espais i
d’inscripcion
s, més
complet que
el que
Campmany
havia
publicat el
2000
2002 Durant l'aplec es va beneir i
col•locar una nova campana
per mossèn Jaume Bogunyà,
rector de Gavà, batejada com
a Miquela i sufragada amb
aportacions econòmiques
dels assistents a l’aplec dels
anys 2000 i 2001 i per la Unió
Muntanyenca Eramprunyà. La
campana pesa 48 quilos i es
posa i es treu cada aplec
Campmany, 2011
2003 L'aplec va estar dedicat a
homenatjar el músic local
Rafael Blay Bernad, director
de la banda de música que va
pujar a tocar al castell l’any
1961
Campmany, 2011
2004 A partir d'aquell any es
comença a fer una
representació teatral
ambientada en l’època
medieval, que divulga alguns
dels aspectes més
interessants del monument
Campmany, 2011
2007 Des d'aquell any
l'organització de l'aplec té el
suport de l’Ajuntament, que
ha esdevingut propietari del
castell i es procura donar un
aspecte medievalitzant a
l’aplec amb parades d’herbes
remeieres, les disfresses que
porten els organitzadors, i els
guarniments del castell amb
gallardets i banderoles
Campmany, 2011
Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà. Gavà

David Galí Diputació de Barcelona. SPAL 2012 167

2011 Actualment, des de fa uns
quants anys, la comissió
organitzadora està formada
per la Unió Muntanyenca
Eramprunyà, l’Associació
d’Amics del Museu, el Centre
d’Estudis de Gavà, el Grup
Ecologista Quercus i
l’Agrupament Escolta Roc del
Migdia, que ve a ser el
successor de l’antic
Agrupament Escolta
Eramprunyà. A costat
d’aquestes entitats,
l’Agrupació Fotogràfica
organitza cada any un
concurs que té per tema
l’aplec i altres grups, com el
Club d’Atletisme, o algun
esplai, hi ha participat
puntualment
Campmany, 2011

GAVA_Cronologia_evolucio_constructiva

UCV

Herramientas de estudio

Más contenidos de este tema